Tretze tristos tràngols




Dir que Albert Sánchez Piñol- que no és el meu cosí- és un gran escriptor, és una obvietat, ja ho sé; veus molt més prestigioses que no la meua ho tenen dit. Amb tot a mi, que acabe de llegir el seu llibre de contes, m'ha deixat bocabadada i us puc assegurar que no sóc gens fàcil d'acontentar. Què m'ha encisat? la forma de contar, tan senzilla, tan clara, tan neta...El contingut, per descomptat. Són...són...perfectes. La versió actual dels grans mestres, Pere Calders, posem per cas i tants d'altres. Et col·loca en un estat emocional en el que et sent a tu mateixa personatge i espectadora alhora. I n'hi ha algun fins i tot de terrorífic. Bo, què vaig a dir-vos, estic desitjant agafar entre mans les seues novel·les. Ja feia molt, però molt de temps que no m'ho havia passat tan bé llegint un llibre. A més l'altre dia vaig sentir una entrevista que li feren a Catalunya Radio, i em va fer l'efecte que és un home...-com els seus contes- dels que no s'obliden fàcilment.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog