Memòries de la desmemòria 15

                                                                                                                    dijous, 30 de Maig, 1987/ 15

Consignar les amargors d'una vida és una tasca ingrata. Consignar les reflexions que genera la incertesa de viure és impossible...Aquest any ha estat el més llarg de la meua vida. Ara que em queda poc, tem no arribar al final. Ja no pense en la mort de la mateixa manera que abans, això seria una irresponsabilitat. Els meus encara em necessiten. Amb tot he de reconèixer que ha estat tan dificultosa la convivència amb ells...tan freda, tan mancada de comunicació...Potser una mare no deuria fer-se aquestes reflexions, però faltaria a la veritat si les soterrés en el silenci. Crec que mai més desitjaré conviure amb ells ni amb ningú. Malgrat que m'avindré al compliment dels meus deures. Sóc la mare.
Una mare no fa un aprenentatge previ del seu paper, es limita a prioritzar les obligacions que comporta, en base a allò que pensa i que sent que li pertoca. En primer lloc situa les necessitats físiques i afectives dels seus. Això implica renunciar a les pròpies necessitats total o parcialment, en qualsevol cas subordinar-les a les dels fills. La seua vida esdevé un seguit d'obligacions inajornables. Una mare es passa la vida treballant a casa amb les tastes domèstiques, l'organització , la intendència...i fora, amb un treball professional. On no arriba es supleix amb amb una altra dona a qui s'empra per ben atendre la llar. Vol arribar a tot però no pot i no pot evitar pensar que això no deu ser així. Aleshores s'imposa l'argument irrebatible: "...doncs totes les mares ho fan..." I amb el pas dels anys hi veus que no acabes d'encaixar en el paper que se t'ha adjudicat, que la vida és molt més que això.
Per desgràcia he hagut de quallar el meus procés d'identificació personal mentre criava als meus fills, educava als meus alumnes, sofria el mal caràcter del meu pare i suportava una relació de parella que no desitjava. Tot en gros, massa coses per a que pogués sortir-me'n.

És possible que per això no haja fet res ben fet, ni criar-los ni educar-los; ho he fet com he sabut...i com he pogut. Per bé no és que vulga justificar-me, en estos moments no em sent culpable. El que si que em sent és estafada i, sobretot, decebuda.
Amb la menuda ha estat ben diferent, fins ara és la relació més valuosa de totes. Ella és la meua alegria, encar que sovint em trobe tan malfeta que a males penes s'ho demostre.


Sospire tant trobar-m'hi lluny...lluny d'aquest ambient ten dens, d'aquest espai que ja no és el meu, que crec no veuré el final. A la radio sona "Casablanca"; de
vegades en la vida hi ha també moments amables. Pocs. Mentre l'escolte em ve el convenciment de que més enllà d'aquesta absurda situació hi ha un futur, el que jo vull, el que jo em forjaré. Si no em sostingués aquesta esperança no podria sobreviure a tanta incoherència. Espere poder oblidar aquest passat tan dolorós. Potser un dia em sobte a mi mateixa tractant de recordar qualsevol cosa. De fet ja em passa prou sovint. Deuen ser els anys o potser sia el desig d'oblidar per sobreviure.