Crònica de la tendresa (XV)

De vegades, mentre fèiem temps abans d'entrar a la classe, hi venien dos paios barallant-se perquè cadascú deia que el gat, que passava per damunt la tàpia, era seu. Es discutien i arribaven a les mans. A Marc aquella vesprada el va entrar la seua mare a la força, arrossegant-lo com un sac de creïlles. L'empentà cap endins i tancà d'una portada. Mentre el xiquet sanglotava cobrint-se la cara amb els braços i va anar a raure ran de la pared, a tocar de la font.
         __ Ei, fadrí que et passa hui, està l'orgue mal parat? Au, va, això  no és res. Ara en plorar un poc veuràs com s'et passa.__Li vaig dir aquell ferrabràs que es refregava els ulls enfurismat. No em va fer cas i va seguir donant-li solta al seu disgust. Vaig obrir de bell nou la porta d'entrada, com solia fer-ho mentre anaven arribant. Volia que les criatures s'acostumares a estar-s'hi perquè volguessen, perquè es trobassen a gust. Al principi més d'un se'm va escapolir, amb el consegüent escàndol per part de les mares. Es clar, elles es quedaven més tranquil·les si me'ls deixaven tancat amb pany i clau. S'ho vaig haver d'explicar i per fi ho comprengueren. Tanmateix ara ja s'havien avesat i com a molt alguns seien al primer escaló i dotorejaven el carrer. Jo mentrestant els guaitava mentre em feia la distreta. De sobte, una dona vestida de negre, arrugada com una pansa i amb cara de males pusses, s'hi endinsà tot cridant.
         __És vostè la mestra?__ i sense esperar resposta començà a increpar-me__ Vaja una mestra que es deixa la porta oberta perquè se'n ixin els xiquets i els pille un cotxe!. Quina pocavergonya, les criatures...Ara, ara que jo no m'estic d'anar a parlar amb l'alcalde, i li diré lo que tinc de dir-li perquè te lleven de mestra. Tantes mestres sense faena i tu aquí, deixant als xiquets facen el que volen...


Marc em mirava amb ulls de gos fidel. La dona va desaparèixer tal com havia entrat, mentre que jo a penes acabava d'entendre el que havia passat. Vaig mirar al Marc acaronant-li els seus cabells de frare.                                                                         __Mestra, mare no m'estima__ va dir, i restà amb els ulls perdut en la part d'enfront.
          __ Però què dius?. Totes les mares estimen els seus fills.__ em va semblar que no em sentia. Jo el contemplava perplexa.
          __No. La meua només vol la nena...__ i al cap d'una estona va alçar el vol com un colom. Passats uns dies d'aquell incident es presentà a l'escola un guàrdia municipal. Venia a lliurar-me una citació per a que em presentés a l'ajuntament el dia i hora que se m'hi indicava. Un sol malaltís n'esmicolava entre el brancatge. Els geranis d'Isabel, la ploma de santa Rita, els immortals i els canaris empal·lidien quan de tant en tant un núvol gros, com si fos de pluja, tapava el sol. La blavor del colomer també s'afeblia, com l'escala de fusta pintada de verd que pujava al colomer. I els fils d'estendre de Eliatzar ara hi eren buits. La casa dels rics, amb les finestres de fusta, badades. I l'arcada al capdamunt, que semblava un mig ull buit, comunicava l'absència. Tot es barrejava amb la sentor de les flors dels ailants que ens plovien i se'ns enganxaven als cabells.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog