dimecres, 18 de desembre de 2013



Dissabte, 18 febrer 1995


Som allò que no hem fet. La fesomia singular de cadascú, el fet de ser únics, sense parell, depèn de les nostres renúncies.

Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca 1963)


Darrere d'una persona sempre hi ha un ésser humà que pateix
Alexandre Lowen
Les coses venen quan ja no les desitges. L'altre dia l'Andreu em va regalar un poema titolat, Arenes...I no sols me'l va regalar sinó que me'l va recitar –llegint-lo– a un corredor del col·legi. És un tipus pintoresc, cada vegada estic més convençuda. Escriu poemes i canta, no està segur de res i porta una vida bohemia, desordenada i trista. És el prototipus de l'artista. Tanmateix ja no sent per ell el que sentia, i és una sort!. M'ha descol·locat massa durant aquests últims mesos. Ara ja no li tinc por, ni me l'estime, tampoc li tinc resentiment. Supose que persistixen eixos vincles secrets i misteriosos entre nosaltres.


Al llarg d'aquestes últimes setmanes he recordat freqüentment les paraules de Lowen: Darrere de cada persona sempre hi ha un ésser humà que patix. Crec que és cert i per aquest motiu és digne de tot el respecte. Ara vaig descobrint moltes coses d'ell, les afinitats entre nosaltres, cada vegada en són més. Ell diu que no s'adona dels seus sentiments vers a mi, però que existixen. És possible que vaja descobrint-los lentament en la mesura que he anat sent més jo, més natural, més espontània, menys emocional...Bé, no deixa de ser curiós aquest procès. He tractat de prestar més atenció al meu estat interior. Ara estic molt més tranquil·la.


Jo seguix el meu camí, practique la bioenergètica, deu meu, quin allau!. Aquesta setmana, si fa bon oratge, vull acostar-me a la platja, necessite veure el mar i sentir la tebiesa del sol sobre la pell. Estic desitjant que fassa bon temps per a poder agafar la bicicleta. Ara reconec que he desitjat massa intensament algunes coses, no obstant quan no desitges amb tanta vehemència és quan la vida s'hi mostra pròdiga. Ara desitge als meus i els acepte com són, sense desitjar canviar-los, que és com s'ha d'estimar sempre.


Potser a l'Andreu Rovira també l'he d'estimar així, com és, tan imprevissible i tan trapatroles, així, amb les seues imperfeccions.


Prompte començaran les festes i he pensat que m'agradaria anar-me'n uns dies a la platja, a l'apartament d'Anna, ja va sent hora de que accepte les seues invitacións o bé romandre ací. Puc anar a la platja, si fa bo...Potser passejar amb la bici, llegir, organitzar el pis, alçar-me més tard...


Segueix anant a dinar amb l'Elvira els divendres. Ens hem pres molt d'afecte, és tan agradable... A vegades em sorprenc pensant amb ella. Per l'Andreu sent adoració, se li nota. A mi, però, no em fa res. Els sentiments tenen vida pròpia independent de la nostra voluntad i, com les persones, naixen creixen, fan el ple i moren. De vegades pense que el que hi ha entre l'Andreu i jo és quelcom tan especial que res ni ningú podria canviar-ho. Tampoc el que sent per Elvira podria canviar-se fàcilment, és una mena de tendresa. Ara que he escrit la paraula tendresa m'adone que hauria de manifestar-la més sovint, la meua tendresa, la que experimente per algunes persones. És difícil expressar-la, entre d'altres coses, perquè he patit sempre una gran carència en aquest sentit i malgrat que ho intente sóc conscient de que em sent maldestre encara. No sóc capaç de mostrar el que sent. Fins i tot, de vegades em funciona més la irònia que la tendresa, és menys compromesa i distant, em fa sentir menys vulnerable.


Publica un comentari a l'entrada