dilluns, 16 de desembre de 2013

Diaris de ficció originals de Llum Sánchez

dissabte, 7 desembre, 1995


Preguntar una vegada és una vergonya momentània, no preguntar mai 
és una vergonya per a tota la vida.


Proverbi japonès 



El dia 5 quan vaig eixir de casa per acudir a la teràpia, per tres vegades em vaig equivocar de Metro. Vaig arribar quan quedaven 20 m de la sessió. Em trobava espitosa. Feia compte que arribava el moment de posat el punt i final a la teràpia.

 Dissabte, em vaig alçar i després d'esmorzar em va venir al cap un somni que havia tingut i que recordava amb prou precisió. Em trobava a una estació asseguda a un banc esperant el tren amb d'altres persones. De sobte m'adone que no tinc prou diners per al bitllet (situació viscuda a la vida real). Amb molta vergonya vaig demanar diners per al bitllet, però no me'n donaren.

Recorde que feia molt de temps que no havia tingut relacions íntimes. Quan per la nit em ficava al llit patia d'insomni em feia mal el baix ventre. Llavors tenia la convició que eixa carència afectava el cos, que es queixava d'aquesta manera. Aleshores em vaig adonar dels segles de solitud, precisament en el temps de plenitud de dona; hi havia el sofriment del cos per eixe motiu, atès que ja portava des d'abans de la separació un llarguíssim període d'abstinència. (Ara recorde que a la religió cristiana ens solien mortificar durant la cuaresma amb dejunis i abstinència. Per cert mai ens van explicar les monges què volia dir l'abtinència. ( Ara caic.)

Doncs sovint, em feia mal el baix ventre com si anara a venir-me la menstruació. Quan per fi aconseguia dormir-me, començaven els espasmes, i eren tan forts que em despertaven i em feien patir molt. Llavors n'estava segura que l'abtinència perjudicava el cos – però l'abstinència prolongada podia fer-lo merda– i no sols el cos sinó també la ment. Per això em va vindre al cap, atés que a la família de ma mare ja s'havia donat algun cas de càncer, que per la carència aquesta funció de l'organisme, puguera contraure l'enfermetat.

Va anar passant el temps i per fí arribar la tan esperada separació de cossos i bens signada pel jutge. Mentrestant presenciava impotent com el meu cos anava deteriorant-se cada vegada més, entre el cansament del treball s'hi afegia la idea de que per la ditxosa abstinència estava exposant-me a un perill que podia tindre consequències molt greus.

Abans d'arribar a separa-nos jo ja tenia fantasies sexuals. Somiava que quan arribara a la nova vivenda trobaria algun veí, ens coneixeríem, ens agradaríem, i follaríem com a bojos en qualsevol moment. Sovint me'n recordava del poema d'Estelles, els Amants...qui té fam, somia en rosques. Però els dies passaven, i també les setmanes, els mesos i els anys. Quan acabava el treball estava massa cansada per tirar-me al carrer a veure si per fi trobava al l'home dels meus somnis, això era un desficassi. Malgrat tot el que volia de veritat era dormir, amb això ja em conformava, tot i que quan per fi arribava l'hora i ja anava prenent el son comenaven els espasmes, el cor se'm m'anava. Acte seguit no havia deu que em fes dormir, de vegades ni amb fàrmacs. Quína calamitat.

A aquesta situació havia de posar-li remei, així que vaig començar a exir de nit amb l'esperança de trobar un home en condicions. Discoteques, pubs i bars al barri antic, quedades per telefons per a una cita a cegues...Ho vaig intentar tot. Finalment només una de les amigues, a força de persistència, va aconseguir el sobresalient cum laudem. Ara, jo d'eixa manera, ni a duro el pam. Per la nit necessitava dormir encara que fóra poc i malament. Després d'uns quants experiments vaig acabar per desistir. I amb el temps l'abstimència ja va perdent virulència. 

Llavors va ser quan vaig professar amb els vots de pobresa, castedat i obediència al dos anteriors.


 Ahir vaig alçar i després d'esmorzar em va venir al cap un somni que havia tingut i que recordava amb prou precisió. Em trobava a una estació asseguda a un banc amb d'altres persones. Llavors m'adone que no tenia prou diners per al bitllet. Amb molta vergonya vaig haver de demanar diners, però no me'n van donar.

Feia molt de temps que no havia tingut relacions íntimes. Quan per la nit em ficava al llit (patia d'insomni) em feia mal el baix ventre. Llavors temia que, per aquesta mancança el cos patia i resentit es queixava d'aquesta manera, la qual cosa em va fer pensar que abans de la carència afectiva, que tot i que era gran en aquell temps de plenitud de dona, hi havia el sofriment del cos per eixe motiu, atès que ja portava des d'abans de la separació un llarg periode d'abstinència. (ara recorde que a la religió cristiana ens solien mortificar amb dejuni i abstinència, tot i que fins ara mateix no havia caigut en aqueix detall. Mai ens van explicar què volia dir l'abtinència. Ara caic.

Doncs, com dic, sovint em feia mal el baix ventre, com si anara a venir-me la menstruació. Quan per fi aconseguia dormir-me començaven els espasmes, just al baix ventre i eren tan forts que em despertaven. Jo patia perquè intuitivament tenia la convicció que l'abtinència perjudicava el cos– però l'abstinència prolongada podia fer-lo merda, i no sols al cos sinó a la ment. Per això em va vindre al cap, atés que a la familia de ma mare ja s'havia donat algun cas de càncer, que jo per aquesta carència d'una funció que l'organisme demanava, puguera contraure l'enfermetat.

Va anar passant el temps i per fí arribar la tan esperada separació de cossos i bens signada pel jutge. Mentrestant presenciava impotent com el meu cos anava deteriorant-se. Al cansament del treball s'hi afegia la idea de que estava exposant-me a un perill que podia tindre consequències greus.

Abans d'arribar a separa-nos jo ja tenia fantasies sexuals. Somiava que quan arribara a la nova vivenda trobaria algun veí, ens coneixeríem, ens agradaríem, i follaríem com a bojos en qualsevol moment. Sovint me'n recordava del poema d'Estelles, Els Amants...Sí, qui té fam, somia en rosques. Però els dies passaven, i també les setmanes, els mesos i els anys. Quan acabava el treball estava massa cansada per tirar-me al carrer a veure si per fi trobava al l'home dels meus somnis, això era un desficassi. El que em feia falta de veritat era dormir, tot i que quan per fi arribava l'hora i ja ananva prenent el son comenaven els espasmes, el cor se'm posava a cent i el cap a mil. Acte seguit no havia deu que em fes dormir, de vegades ni amb fàrmacs.

Aquesta situació em va portar a eixir per la nit entresetmana amb l'esperança de trobar un home en condicions. Discoteques, bars al barri antic, quedades per telefons per a cita a cegues... Només una amiga, a força de persistencia, va aconseguir el sobresalient cum laudem. Ara, jo, d'eixa manera, ni a duro el pam. Per la nit necessitava dormir encara que fóra poc i malament. Després d'uns quants experiments vaig acabar per desistir.

Aleshores vaig comprovar que no em quedava més remei que professar amb els vots de pobresa, castedat i obediència al dos anteriors.



Publica un comentari a l'entrada