Diaris de ficció originals de LLum Sánchez
Somni
de l'hotel
 |
| Original de Culturainquieta |
Així que estava manipulant una mena de llanxa i veig un
altre senyor una mica madur, tenia un rostre amable i li sonric. Em
diu que no em preocupe per res, que ell ens pot ajudar.
(Anit
em vaig programar per despertar-me al finalitzar un somni, i em vaig
despertar a les tres del matí.)
Apenes
recorde res més del que he descrit. El somni era en colors. Em cridà
l'atenció la gran confiança en mi mateix que mostrava jo, la meua
desinvoltura. El somni en general m'ha produït una sensació de
benestar.
La
primera escena que recorde vagament és una conversa-discusió amb el
meu cosí Conrad, que havia de decorar-me la casa...Discutíem sobre
un tapitzat. Jo li feia veure que no em calia gastar de més amb
alguna cosa de decoració interior.
Anava
amb els meus germans, tal com he anotat, amb el meu cotxe, com si
anàrem de vacances. Aleshores un jove va intentar robar-nos
l'equipatge quan acabàvem d'aparcar. Segurament anàvem a prendre
alguna cosa. Van reaccionar a temps i evitàrem l'incident.
Una
vegada a l'hotel ens dónen habitació, la mateixa per als tres, però
també se la dónen a un senyor alt i prim de cabells blancs i molt
ben paregut. Sembla que, en principi es va produïr cert desconcert
perquè jo no volia canviar-me d'habitació, m'agradava aquella, era
espaiosa i tenia balcons al mar. Però sembla que aquest senyor era
client. No obstant, ell gentilment, s'avé a canviar-se d'habitació.
Finalment
em trobe una mena de llanxa. Al lloc del conductor havia un home més
aïnes grosset. Jo vaig col·locant coses i ell guaita cap a
l'interior on jo hi era. La llanxa era ancorada encara a l'embarcador.
Ell em mira i jo li somric, em fa saber que tot va bé, que no hi ha
problema i també, ben gentilment, s'oferix ajudar-me.
10
juny, 1995
Preguntar
una vegada és una vergonya momentània, no preguntar mai
és
una vergonya per a tota la vida.
Proverbi
japonés
Ara,
ací a casa, al sí d'aquesta acollidora solitud, plena de presències
amables, de recods...sóc al cel, em sent tan viva...
 |
| Original de Culturainquieta |
Una
indigent, asseguda a un portal, m'ha cridat l'atenció, la he mirat
un instant per timidesa i m'ha dit: Qué buena eres. Tienes buen
corazón.
Em
van sobtar eixes paraules venint d'una desconeguda. Mai no havia
escoltat paraules així d'una persona desconeguda. Em trobe encara
molt lluny de la Bondad, per dissort, aquest canvi però, que s'ha
produït en mi sembla que tracendix. És obra de l'AMOR que
transforma la vida, els sentiments i les persones. És la llavor que
comença a germinar. Trobe persones bondadoses que m'ensenyen i el
meu cor s'eleva amb una plegaria de gratitud.Done gràcies després
de tantes proves i tan doloroses d'haver viscut per a gaudir
d'aquesta altra vida, espere que no siga un somni fugisser. Les
paraules em semblen inexactes, el llenguatge molt rudimentari. Com es
podria explicar? Cada vegada em trobe més demanyada a l'hora de
transcriure en paraules aquesta nova realitat. La bellesa com es pot
descriure?. El llenguatge pertany a una dimensió molt rerrenal. Deu
existir altra forma d'expressió i la terra, la natura i el temps,
que funcione entre els humans i la resta dels éssers vius, la terra
i la natura i el temps i un altra realitat que és tan aprop que no
se sap veure i per això de vegades patim molt.
dilluns,
12 Juny, 1995
¿Quan
estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i,
despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algún dia d'aquest
doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i
el son siguin una mentida?
Josep
Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008)
Hi
trobe a faltar li he dit a
Elvira. Ella m'escolta i de vegades em demana o em duu la contraria.
Li he parlat de la nova relació amb L'Andreu mentre l'esperàvem.
Després ens hem anat a fer-nos una cervesa. Ni ombra de rezels, ni
zels, ni de cap mal sentiment. Ara recorde eixe moment i el trobe
l¡bellíssim en la seua simplicitat. Som tres amics. No es pot
demanar més. Estic colmada.
Després
l'Andreu i jo ens hem anat a la platja. Parlem i parlem i parlem. Ell
se sent millor, si més no, això pareix. I jo em trobe tranquil·la.
Si la meua presència el tranquil·litza o l'assossega hi seré per a
ell mentre em necessite. Ja no demane res, fins i tot avui ja no
me'he sentit tan ansiosa– amb eixe desig persistent de contacte
físic– me'l mire i l'escolte. De vegades per timidesa abaixe la
mirada per pudor. El tema personal és un tabú, anem amb peus de
plom. Ha de ser així, però. Cap dels dos ha d'invadir l'espai
personal de l'altre, hem convingut. Si ens estimem –i crec que ens
estimem,–ho haurem de comprendre. Ara és diferent, no hi ha
passió, o, si més no, no es manifesta. La nostra relació és
serena, tal com l'havia desitjat jo. En aquest sentiment no calen
simulacions, ni prepotència, ni res. Ens mostrem tal com sóm amb la
nostra vulmerabilitat, la nostra malaptesa per a expressar-nos. Quan,
excepcionalment parlem de nosaltres dos– molt poques vegades–, encara
sentim un cert embaràs. Diluïm el tema. Comprenc que encara no és
el moment d'aprofundir en aquest aspecte. Tractem de ser prudens, no
volen provocar-nos. La nostra conversa gira en torn a la vida, a
nosaltres mateixos, a les nostres vivències, als nostres sentiments
vers als altres. Es barretja el passat i el present, els fills, les
parelles, la família, els versos, la música.
Quan ens separem ho
fem sense enyorança. Potser perquè sabem que a l'endemà ens
tornàrem a trobar. Però si no fos així tampoc importaria perquè
sabem que demà ens tornarem a trobar. Amb tot, si no fos així,
tampoc importaria molt, perquè la nostra unió present és tan
completa, tan sincera que supose que el sentiment amistós que ens
unix ara, romandria.
Comprenc
que no és fàcil, encara que intente ser receptiva a les seues
necessitats, sense negar les meues. No pense amb el demà perquè no
cal. Visc al moment present i crec que ell també està aprenent a
viure'l. Darrere no hi ha res més. Les meues motivacions són fermes
i no em demanen massa esforç, tot fluix de nosaltres lliurement, com
una plutja menuda que poc a poc va reblanint la terra resseca al
nostre interior.
No
parlem del futur, perquè no esperem res o quasi res.
Hi
ha un hedonisme primari entre nosaltres, com una complicitat. Tot el
que compartim ens agrada als dos, no obstant en aquest sentiment, no
rau –crec jo– un desig d'atrapar a l'altre ni de retindre'l, sols
una energia que fluix suaument i espontània.
És
una de les coses més
encisadores que m'ha ocorregut mai, un somni que ha pres vida.
Sense faltar cap detall sinó al contrari molt més complet i més
viu. Així que estar junts no és més que la realització d'un desig
compartit. I com que som poc donats a manifestacions externes, juntem les mans i percebem con una caloreta que ens puja com les
bombolles del xampany i ens posa els ulls brillants i la veu dolça;
llavors recolze el cap al seu muscle i sospire.
És
reconfortant pensar que si algú, alguna vegada, arriba a llegit
aquestes ratlles trobarà que la vida, tan cruel i miserable de
vegades, és també pròdiga i benigna.
Comentaris