divendres, 20 de desembre de 2013

Diaris de ficció originals de LLum Sánchez

Somni de l'hotel

Original de Culturainquieta
(3h.)Anàvem de viatge dues amigues i jo, i per poc tenim un incident, algú volía robar-nos. Per sort no ho va aconseguir. Vam arribar a un hotel i ens donen una habitació que normalment se la donaven a un senyor un poc major i molt elegant. No sé per quin motiu van haver de veure'ns amb ell i donar-li explicacions. Amb tot l'habitació ens la quedàrem nosaltres.
Així que estava manipulant una mena de llanxa i veig un altre senyor una mica madur, tenia un rostre amable i li sonric. Em diu que no em preocupe per res, que ell ens pot ajudar.

(Anit em vaig programar per despertar-me al finalitzar un somni, i em vaig despertar a les tres del matí.)

Apenes recorde res més del que he descrit. El somni era en colors. Em cridà l'atenció la gran confiança en mi mateix que mostrava jo, la meua desinvoltura. El somni en general m'ha produït una sensació de benestar.

La primera escena que recorde vagament és una conversa-discusió amb el meu cosí Conrad, que havia de decorar-me la casa...Discutíem sobre un tapitzat. Jo li feia veure que no em calia gastar de més amb alguna cosa de decoració interior.



Anava amb els meus germans, tal com he anotat, amb el meu cotxe, com si anàrem de vacances. Aleshores un jove va intentar robar-nos l'equipatge quan acabàvem d'aparcar. Segurament anàvem a prendre alguna cosa. Van reaccionar a temps i evitàrem l'incident.

Una vegada a l'hotel ens dónen habitació, la mateixa per als tres, però també se la dónen a un senyor alt i prim de cabells blancs i molt ben paregut. Sembla que, en principi es va produïr cert desconcert perquè jo no volia canviar-me d'habitació, m'agradava aquella, era espaiosa i tenia balcons al mar. Però sembla que aquest senyor era client. No obstant, ell gentilment, s'avé a canviar-se d'habitació.

Finalment em trobe una mena de llanxa. Al lloc del conductor havia un home més aïnes grosset. Jo vaig col·locant coses i ell guaita cap a l'interior on jo hi era. La llanxa era ancorada encara a l'embarcador. Ell em mira i jo li somric, em fa saber que tot va bé, que no hi ha problema i també, ben gentilment, s'oferix ajudar-me.



10 juny, 1995


Preguntar una vegada és una vergonya momentània, no preguntar mai
és una vergonya per a tota la vida.

Proverbi japonés


Ara, ací a casa, al sí d'aquesta acollidora solitud, plena de presències amables, de recods...sóc al cel, em sent tan viva...
Original de Culturainquieta

Una indigent, asseguda a un portal, m'ha cridat l'atenció, la he mirat un instant per timidesa i m'ha dit: Qué buena eres. Tienes buen corazón.
Em van sobtar eixes paraules venint d'una desconeguda. Mai no havia escoltat paraules així d'una persona desconeguda. Em trobe encara molt lluny de la Bondad, per dissort, aquest canvi però, que s'ha produït en mi sembla que tracendix. És obra de l'AMOR que transforma la vida, els sentiments i les persones. És la llavor que comença a germinar. Trobe persones bondadoses que m'ensenyen i el meu cor s'eleva amb una plegaria de gratitud.Done gràcies després de tantes proves i tan doloroses d'haver viscut per a gaudir d'aquesta altra vida, espere que no siga un somni fugisser. Les paraules em semblen inexactes, el llenguatge molt rudimentari. Com es podria explicar? Cada vegada em trobe més demanyada a l'hora de transcriure en paraules aquesta nova realitat. La bellesa com es pot descriure?. El llenguatge pertany a una dimensió molt rerrenal. Deu existir altra forma d'expressió i la terra, la natura i el temps, que funcione entre els humans i la resta dels éssers vius, la terra i la natura i el temps i un altra realitat que és tan aprop que no se sap veure i per això de vegades patim molt.


dilluns, 12 Juny, 1995

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algún dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008)


Hi trobe a faltar li he dit a Elvira. Ella m'escolta i de vegades em demana o em duu la contraria. Li he parlat de la nova relació amb L'Andreu mentre l'esperàvem. Després ens hem anat a fer-nos una cervesa. Ni ombra de rezels, ni zels, ni de cap mal sentiment. Ara recorde eixe moment i el trobe l¡bellíssim en la seua simplicitat. Som tres amics. No es pot demanar més. Estic colmada.

Després l'Andreu i jo ens hem anat a la platja. Parlem i parlem i parlem. Ell se sent millor, si més no, això pareix. I jo em trobe tranquil·la. Si la meua presència el tranquil·litza o l'assossega hi seré per a ell mentre em necessite. Ja no demane res, fins i tot avui ja no me'he sentit tan ansiosa– amb eixe desig persistent de contacte físic– me'l mire i l'escolte. De vegades per timidesa abaixe la mirada per pudor. El tema personal és un tabú, anem amb peus de plom. Ha de ser així, però. Cap dels dos ha d'invadir l'espai personal de l'altre, hem convingut. Si ens estimem –i crec que ens estimem,–ho haurem de comprendre. Ara és diferent, no hi ha passió, o, si més no, no es manifesta. La nostra relació és serena, tal com l'havia desitjat jo. En aquest sentiment no calen simulacions, ni prepotència, ni res. Ens mostrem tal com sóm amb la nostra vulmerabilitat, la nostra malaptesa per a expressar-nos. Quan, excepcionalment parlem de nosaltres dos– molt poques vegades–, encara sentim un cert embaràs. Diluïm el tema. Comprenc que encara no és el moment d'aprofundir en aquest aspecte. Tractem de ser prudens, no volen provocar-nos. La nostra conversa gira en torn a la vida, a nosaltres mateixos, a les nostres vivències, als nostres sentiments vers als altres. Es barretja el passat i el present, els fills, les parelles, la família, els versos, la música.

 Quan ens separem ho fem sense enyorança. Potser perquè sabem que a l'endemà ens tornàrem a trobar. Però si no fos així tampoc importaria perquè sabem que demà ens tornarem a trobar. Amb tot, si no fos així, tampoc importaria molt, perquè la nostra unió present és tan completa, tan sincera que supose que el sentiment amistós que ens unix ara, romandria.

Comprenc que no és fàcil, encara que intente ser receptiva a les seues necessitats, sense negar les meues. No pense amb el demà perquè no cal. Visc al moment present i crec que ell també està aprenent a viure'l. Darrere no hi ha res més. Les meues motivacions són fermes i no em demanen massa esforç, tot fluix de nosaltres lliurement, com una plutja menuda que poc a poc va reblanint la terra resseca al nostre interior.
No parlem del futur, perquè no esperem res o quasi res.

Hi ha un hedonisme primari entre nosaltres, com una complicitat. Tot el que compartim ens agrada als dos, no obstant en aquest sentiment, no rau –crec jo– un desig d'atrapar a l'altre ni de retindre'l, sols una energia que fluix suaument i espontània.

És una de les coses més encisadores que m'ha ocorregut mai, un somni que ha pres vida. Sense faltar cap detall sinó al contrari molt més complet i més viu. Així que estar junts no és més que la realització d'un desig compartit. I com que som poc donats a manifestacions externes, juntem les mans i percebem con una caloreta que ens puja com les bombolles del xampany i ens posa els ulls brillants i la veu dolça; llavors recolze el cap al seu muscle i sospire.

És reconfortant pensar que si algú, alguna vegada, arriba a llegit aquestes ratlles trobarà que la vida, tan cruel i miserable de vegades, és també pròdiga i benigna.


Publica un comentari a l'entrada