Alternatives econòmiques al col · lapse neoliberal


Les XV Jornades Llibertàries de CGT-València aborden la vigència del "Bon Viure" indígena i l'economia crítica feminista


Alternatives econòmiques al col · lapse neoliberal






En plena crisi civilitzatòria, és a dir, immersos en una crisi econòmica, però també política, ecològica i de valors, calen alternatives radicals, propostes que abordin els desafiaments des de l'arrel. Des l'ésser humà en els seus comportaments quotidians, fins al model econòmic i social-el capitalisme neoliberal-, que fa aigües i només és qüestió de temps saber cap a on evoluciona. Una possible sortida és l'autoritarisme oligàrquic i les derives ecofascistas; En l'altra, "democràtica" (en el sentit primigeni de la paraula) encaixen el "Bon Viure" i l'economia feminista.

El "Bon Viure" ("Sumak Kawsay" en llenguatge Quechua i "Suma Qamaña" en la llengua dels aimares) recull la saviesa ancestral dels pobles indígenes d'Amèrica Llatina, en molts casos anterior a la colonització espanyola. Actualment, part aquesta filosofia que ens trobem davant d'una crisi de l'espècie, l'ésser humà en un sentit integral, pel que resulta indispensable un canvi civilitzatori.


Un dels grans principis del "Bon Viure" consisteix a trencar amb la idea de "modernitat" tan cara a Occident, i amb algunes de les seves grans derivades, com la noció de "desenvolupament" (entès com a tal, i en qualsevol dels seus especificitats). Es tracta, per contra, de "tornar al contacte amb la natura ia l'experiència afectiva, compartida, amb altres éssers humans", ha explicat Carlota Garrido, de Joves de CGT, a les XV jornades organitzades pel sindicat.


Un altre punt de disrupció és l'esmena total al "estat-nacional", centralitzat i jerarquitzat, que emergeix amb les revolucions burgeses. Per una raó gairebé d'origen: Els nous estats-nacionals i el poder crioll (per exemple, en els casos de Mèxic i Perú) no només no es van deslligar de la metròpoli, sinó que a més van negar la realitat indígena, explica Carlota Garrido. Per aquest motiu el "Bon Viure" assumeixi amb força les identitats plurinacionals. A més, davant del liberalisme "representatiu" de tall occidental, s'aposta per l'assemblea com a mètode i com a forma de govern, per l'horitzontalitat i els càrrecs rotatoris (el "manar obeint" que figura en nombrosos textos).

Encara que, certament, l'individualisme "burgès" forma part dels principis fundacionals del capitalisme, en la seva fase neoliberal frega el paroxisme.La filosofia del "Bon Viure" també rebutja aquest culte a l'individualisme extrem i proposa, com a valor alternatiu, la "col · lectivitat". Es planteja, explica Carlota Garrido, "la interconnexió de tots els éssers humans entre si, i amb la natura, però també trencar amb l'aïllament i ajudar-nos entre tots". (Hi ha una paraula valenciana - "A Tornallom" - que procedeix de la saviesa ancestral de l'horta i reflecteix aquesta reciprocitat en les relacions).


El plantejament del "Bon Viure" s'allunya, d'altra banda, de la racionalitat cartesiana i de la il · lustració occidental. Però això, matisa Carlota Garrido, no implica de cap manera negar el valor de la intel · ligència. El que realment es qüestiona és la racionalitat il · lustrada, científica, freda, distant, el saber de les càtedres. Com també es posa en qüestió la dicotomia naturalesa / cultura que Occident adopta com a punt de partida. Segons el "Bon Viure" no existeix tal contradicció, ja que la natura forma part de la cultura. Mentrestant, Occident considera el medi natural com a mer objecte d'explotació (la naturalesa proveeix i l'home consumeix). Una altra contradicció occidental que les cultures indígenes sabien integrar era la del binomi raó / esperit. En resum, enfront de la competitivitat i el materialisme exacerbat, l'harmonia (entesa com el bategar en un sol cor).

Si aquesta dialèctica és present i ben manifesta, avui, als països del Nord, també pot advertir la polèmica desenvolupisme-extractivisme / sostenibilitat i respecte per la pachamama en països com Bolívia i Equador, els governs han marcat, d'altra banda, notòries distàncies amb el neoliberalisme. Però la qüestió és extensible al conjunt d'Amèrica Llatina, regió próvida en recursos naturals i matèries primeres ambicionades per les transnacionals, on clamen tota la seva veritat les paraules d'Eduardo Galeano 40 anys després d'escriure "Les Venes obertes de l'Amèrica Llatina": "Els drets de la naturalesa i els drets humans són noms de la mateixa dignitat ".

Però tampoc el "Bon Viure" s'hauria de considerar una resposta exclusivament dirigida als problemes d'Amèrica Llatina. El "Bon Viure" indígena, recorda Carlota Garrido, "s'agermana amb la teoria del decreixement, l'experiència zapatista, moviments socials assemblearis, el moviment antiglobalització i el Fòrum Social Mundial".

I amb l'economia crítica feminista (una altra "alternativa" radical al model neoliberal hegemònic), que situa les qüestió de gènere com a eix, però no com una simplificadora contraposició home / dona, sinó com unamatriu en la qual s'entrecreuen nombroses variables i conflictes : raça, classe, diversitat, relacions de poder, etc. En tot cas, "es qüestionen radicalment els límits del que s'entén avui per economia, és a dir, el PIB, els guanys de l'IBEX 35 o les idees de creixement i desenvolupament", subratlla la economista Astrid Agenjo, membre de l'Associació Internacional d'Economia Feminista i de la Xarxa d'Economia Crítica.

Què s'ensenya habitualment en la llicenciatura de Ciències Econòmiques? L'economia com a ciència veritable, és a dir, la Teoria neoclàssica de l'Equilibri General, en la qual s'estableixen determinades simplificacions de la realitat, punts d'equilibri, variables esotèriques, supòsits amb números i models matemàtics, però que, al capdavall, " no és sinó ideologia política i la legitimació d'un ordre social injust ", explica Astrid Agenjo."L'economia crítica feminista tracta d' deconstruir tot això ", afegeix. Per exemple, el fet de considerar que el sistema econòmic funciona o no adequadament segons les taxes de creixement.

La investigadora posa adjectius al paradigma dominant: "mercantilista", "classista", "etnocèntric", "androcèntric" i "heteronormatiu". S'oculta en les lliçons magistrals a l'ús, a més, que l'economia no configura un sistema aïllat, aliè a limitacions com els recursos escassos o l'ecologia, ni a la influència d'altres disciplines com la sociologia, la psicologia o la Història. "Oferta", "demanda", adquisició de béns i serveis en el "mercat" a un "preu" donat. Però, On queda, quina variable quantifica el treball domèstic (sobretot, el de les dones), la necessitat de cures i afectes (també a la llar) que permeten no només la reproducció de la força de treball, sinó el sosteniment de tot el sistema? "És una cosa que oculta la Ciència Econòmica". Atès que tasques domèstiques i cures recauen principalment en la població femenina, negar aquesta realitat implica invisibilitzar les dones com a subjecte i objecte d'estudi.

Una encertada metàfora molt socorreguda en l'economia feminista explica aquestes lògiques: el "iceberg". A la punta, les tendències d'acumulació i valorització de capital, però, a la base, es troba la part essencial, les cures de la vida. "Es tracta de lògiques contraposades", anota Astrid Agenjo. Les dones han quedat històricament relegades a la base del "iceberg". Allà, "opera la divisió sexual del treball i una ètica de les cures sovint reaccionària", afegeix la economista. En el fons, batega una construcció "sexuada" de les identitats, que distingeix entre l'home "proveïdor" i la dona "mestressa de casa".

Un coneixement transformador s'hauria de situar en el centre als processos que sostenen la vida, que permeten el manteniment i la reproducció de l'existència social. Que no tingui exclusivament al mercat com a referència, sinó que subratlli els àmbits domèstics i comuns. A més, "el mercat no té per què ser capitalista ni orientat només al lucre, la qual hem d'acceptar en la mesura que satisfaci les nostres necessitats", matisa la economista.

Si el capitalisme té com a valors de referència la "competitivitat", l'individualisme, la productivitat i altres similars, en l'economia crítica feminista es posa l'accent en els "cures". Aquesta és una noció medul · lar. Per a això, s'ha de començar per l'acceptació de la "vulnerabilitat" i, en paraules d'Astrid Agenjo, "trencar amb la quimera de l'autosuficiència" ja que "les persones som tant interdependents com ecodependents, encara que no ho reconegui així el mercat de l'oferta i la demanda ".

En aquest marc teòric, el conflicte capital-treball queda subsumit i desbordat pel conflicte capital-vida (la biopolítica foucaultiana), ja que hi ha una explotació del treball assalariat, però també una explotació en l'àmbit domèstic i una apropiació (o acumulació per despossessió) dels recursos públics. Però sobretot, subratlla la economista, s'ha de considerar que "la feina no és només l'assalariat i remunerat".

L'anàlisi part del global i descendeix a la singularitat. 40 anys de mundialització, neoliberalisme i procés d'integració europea han servit-més encara amb la crisi-per situar el mercat en el centre de l'activitat social i de les nostres vides. "Hi ha un projecte de privatització de les nostres existències, que ve a dir-nos torna al teu racó , no et fiquis en política , no pensis en el col · lectiu ". En el dia a dia, en la vida quotidiana, cada vegada es depèn més de l'obtenció de recursos per a una vida digna (una altra vegada, passant pel mercat). I aquests ingressos són cada vegada més inestables i insegurs. S'intensifica la precarietat de la vida i la dualització social, assenyala Agenjo, mentre l'endeutament disciplina a les poblacions i els causa un agut sentiment de culpa.

Austeritat, retallades i "reformes". Ara bé, On es produeix l'ajust final? Sens dubte, a les llars i, fonamentalment, en les dones, que actuen com a "matalàs" últim del sistema. Moltes, recorda la economista, "han tornat amb la crisi al treball domèstic, sexual o al camp". Però també a les llars perquè avui s'imposa la "economia de retalls", amb famílies senceres que viuen d'un subsidi, la suma d'ingressos molt precaris o la pensió dels avis.

Al final, per a l'economia crítica feminista, es tracta d'apostar per la sostenibilitat de la vida, en condicions d'universalitat i respectant la singularitat. Això significa, a nivell personal, "passar-nos el sospechómetro ", apunta Agenjo, per observar com tenim interioritzats els valors capitalistes i patriarcals. A partir d'aquí, qüestionar i tractar de modificar les pautes d'alimentació, roba, oci, etc. En l'àmbit social, participar en col · lectius que fomentin valors "alternatius", com a grups de consum, bancs del temps, cooperatives o llogarets rurals.

Aquesta transformació integral, que parteix de l'individual i transcendeix al col · lectiu, afecta les maneres de relacionar-se, consumir i actuar, però també al coneixement. Kant-un dels patriarques de la Il · lustració-defensava el "Sapere aude" ("atreveix-te a saber"). Però, argumenta la psicoanalista Amparo García del Moral, el verb llatí "sapere" remet també a "assaborir". Avui, "hem esqueixat el sensible (olors i sabors) del coneixement". "Tenim la raó com a guia, però no podem renunciar al coneixement que aporten aquests elements sensibles", conclou. Per això, l'economia crítica feminista i del "bon viure" indígena també proposen una revolució en el camp cognoscitiu.



Rebel · lió ha publicat aquest article amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons , respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.



Envia aquesta notícia
Compartir aquesta notícia: delicious  digg  meneame twitter 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies