dijous, 19 de desembre de 2013

Diaris de ficció originals de Llum Sánchez

Diumenge, 19 març 1995


Mai no escriuràs un bon text si no n'explores tots els racons, si t'atures alguns metres abans de l'abisme.

Salvador Sostres (Barcelona 1975)


Laura se'n anat per sempre.

Laura se'n ha anat per sempre
La meua amiga, Laura, la meua amiga. Va ser diumenge passat que la enterraren. Un accident amb el cotxe. Deu meu ho he d'escriure per poder assimilar-ho.

Vaig recuparant-me del colp amb el pas dels dies. Per sort dorm bé, però no me la lleve del cap. Per a mi ja era com una germana. Hem compartit estretament un fum de coses.

Em va deixar plantada, dissabte passat havíem d'acudir a una manifestació nacionalista, on per concloure l'acte, cantaria L'Ovidi Montllor. La matinada d'eixe dissabte ella se'n va anar per sempre. Em costa fer-me a la idea. L'escapada a Barcelona. M'agradava el seu somriure, les pigues a les galtes li donaven un caire de nena entremaliada.

Són moltes les vivències compartides des de la nostra coneixensa. Les converses, els jocs que inventàvem, els riures, les confessions a cor obert. Una tristor que espandix un to focs sobre el seu futur i el meu present. Només recorde que se'm muigué una amiga. Essent criatures encara, la Conxeta, patia del cor i sovint anàvem a sa casa a jugar amb ella. La mare, modista, no li feia res tidre el taller ple manyagues de la Conxeta per tal que l'acompanyàrem i jugàrem amb ella. Recorde com n'era de menuda, la cara pàlida, els ulls castanys miraven plens de llum, i els cabells ben pentinats amb dues trenes. Menjava molt poc, mai no tenia gana. Nosaltres no sabíem què inventar per distreure-la, per fer-la riure... Un dia, en tornar al poble, m'ho varen dir. Ha passat tota una vida i encara la recorde com si la tingues al davant.

Quan ocorren aquestes coses no t'ho creus, no pot ser, penses. Després poc a poc rebobines la pel·licula, llavors es pensa tot. Quan algú del teu voltant, amb qui et tractes ix definitivament de la teua vida, es pensa tot. Quan algú ens abandona ens fa sentir culpables. Penses si has deixat alguna cosa per fer. I per què l'altre i no tu. Ara comprenc més la vida i les persones i em comprenc més a mi mateix. Em sent molt més vulnerable, l'experiencia de la mort per a una criatura és molt traumàtica, si més no quan ningú t'explica el fet de morir. Abans era així. Explicacions als menuts se'n donaven poques, les menys o cap, ja t'apanyaràs. I clar, no sols no ens apanyàvem sinó que contribuïa a augmentar l'empanada mental que ja duïem a dintre el cap.

Quan ocorren aquestes coses es pensa molt i tens por, perquè ningú t'explica que és la mort i tu te la passes fent caps de corda per trobar respostes, i no les trobes, però. Només un buit per on pots caure en qualsevol moment.

Vaig tardar molt en anar encaixant les peces d'eixe trecaclosque que va resultar ser la vida. Recorde que a l'escala de casa li mancaven algunes barres. Pel buit cabia amb escreix una criatura de la nostra edat. La mare no tenia temps de ocupar-se de nosaltres a tothora, així que quan li dèiem d'nar a jugar al porxe, accedia, després d'advertir-nos que no guaitarem per la barana perquè si no ens cridava la Mort.

La mort va ser molt pitjor que Carrampó, amb qui ens feiem por quan no volia menjar. A tots aquests personatges, així com a tio del sac i al tio de la sang, els atribuïa un poder fora mida. I quan més me'ls nomenaven, més por, i quan més por, més volia parlar i saber d'ells. I sempre arribàvem al mateix punt. Les xiquetes no pregunten, deien els grans, i jo pensava, i si no pregunte cóm he de saber?.



Per això veig ara molt més clar : " La vida és com un riu..." diu el Tao, no hem de fer res extraordinari sols viure cada moment amb allò que porta, amb la pena i amb la joia, sense més exigències.


Publica un comentari a l'entrada