¿Confessió militar?



2013.12.16


¿Confessió militar?






I hi ha dies en que son tan sòrdits, tan sòrdits,
com l'entranya fosca de foc de pedra foguera:
la nit ens sorprèn amb les seues profuses llums,
en rútils monedes taxant el Bé i el Mal

Cançó de la vida profunda (1). Porfirio Barba Jacob

Motivacions
Al llarg de la meva vida professional, inclosa l'època d'alumne a l'Escola Naval, alguns caps militars van qüestionar les meves opinions, fins i tot em van amonestar severament pel que ells consideraven lectures perilloses. Es tractava d'autors com ara Ortega i Gasset, al que algun d'ells va arribar a qualificar de maçó, o Soren Kierkegaard autor de "El concepte de l'angoixa". Contràriament al que pretenien aconseguir encoratjar a mi la curiositat per conèixer altres idees. Algunes d'elles van passar a formar part essencial de la meva modest bagatge ideològic i cultural.
Potser el moment més humiliant d'aquelles inquisitorials indagacions va ser l'interrogatori d'un jutge militar, ja en "democràcia", després de la publicació de l'article "Senyors diputats", en un diari d'abast nacional, criticant la Llei d'Amnistia. El jutge no va voler entendre el meu concepte d'Espanya, ni la petició d'amnistia per als meus companys de la Unió Militar Democràtica (UMD). Després de l'interrogatori vaig arrestat i sancionat. Lamentablement, diverses dècades després, Espanya comença a ser una cosa " vana, variable i onejant " .
Al segle passat molts companys van ser perseguits per les seves idees. Alguns van ser expulsats sent encara alumnes. Uns altres van ser sotmesos a consells de guerra i empresonats. En iniciar-se el cop militar de 1936, afavorit per l'Alemanya nazi del III Reich-anys abans de jo néixer-, molts militars republicans van ser simplement assassinats.
Aquí em tens avui disposat per fi a confessar
Aquesta ¿confessió militar?, És sobretot l'expressió d'alguns conceptes senzills que vaig assimilar al llarg de la meva vida. M'han possibilitat una major comprensió de la realitat. Són el producte d'un llarg procés de maduració que es va iniciar poc mesos després de la meva incorporació a l'Escola Naval Militar, a Marín (Pontevedra), l'1 d'agost de 1960.
Des del meu profund respecte a altres opinions, intentaré exposar algunes qüestions-al meu parer-crucials.
Hi ha vida després de la mort?
No fa gaire vaig perdre, en una malaltia de curta durada, a un bon amic i company d'estudis a l'Escola Naval, al qual tots anomenàvem afectuosament Suso. Va ser un dels meus amics gallecs-era de Marín-en aquella entranyable brigada de guardiamarinas. En una de les nostres menjars de vells camarades-crec recordar que a Aranjuez-va sortir a la llum el tema del "més enllà".
Intentant recolzar en els ensenyaments de la meva mare, ferventment catòlica, li vaig preguntar: Suso quines són les potències de l'ànima? La seva ràpida resposta va ser: memòria, intel · ligència i voluntat. Vaig insistir preguntant: què queda de la intel · ligència, de la memòria i de la voluntat després d'una llarga malaltia degenerativa com l'Alzheimer? Va baixar la mirada. Després-com a bon gallec-va canalitzar hàbilment la conversa cap a altres temes.
En efecte, aquella vella definició del catecisme deixa poc marge per creure en l'existència d'una ànima immortal. En arribar la mort el sistema nerviós deixa de funcionar. Un sistema nerviós compost per la interacció d'infinitat de neurones, connectades mitjançant una xarxa de finíssims "fils". Fils pels quals es propaguen impulsos "elèctrics" transmetent informació. Una xarxa infinitament complexa que ens dota de percepció sensorial i possibilita la consciència. En quedar destruïda aquesta xarxa no veig raons per pensar que hagi de quedar cap tipus d'existència residual, voleiant en un improbable més enllà.
Què és la consciència?
La Naturalesa, després d'un llarguíssim procés, a través de la cadena evolutiva de la que procedim, ens va dotar d'un cervell. Un complex i potentíssim sistema de tractament d'imatges-en el seu sentit més general-, una de les meravelloses propietats és la consciència humana.
Consciència humana desenvolupada en la seva major part mitjançant la nostra interacció amb altres individus de la nostra espècie, en el context històric i social en què ens eduquem i movem. Sobre aquesta realitat Jean Paul Sartre ens va aportar el següent concepte: "en l'ésser humà l'existència precedeix l'essència". Sobre aquest postulat va desenvolupar part de la seva filosofia. D'altra banda, Ortega i Gasset ho va expressar d'una altra manera: "jo sóc jo i les meves circumstàncies". (2)
Les interaccions amb el medi circumdant, els nostres fets, desenvolupen la nostra consciència. Les informacions, producte del incessant intercanvi, alimenten l'evolució del nostre pensament, i van quedant gravades en el nostre cervell, al costat d'altres dades no conscients. Gran part de les pulsions-conscients o no conscients-procedeixen de la llarga cadena evolutiva que va donar origen a la nostra espècie. (3)
Els éssers humans som "llançats a l'existència". Aquí comença la nostra progressiva presa de consciència. Les nostres decisions i fets influeixen sobre el nostre esdevenir, modelant. Per això som responsables. Un individu és radicalment lliure per prendre decisions, encara que la seva llibertat estigui greument coaccionada, fins i tot en les circumstàncies més adverses. Per exemple, la decisió de negar-se a complir una ordre criminal, malgrat les represàlies immediates per tal actitud. La decisió d'evadir d'una presó, tot i saber les enormes dificultats. La decisió de no doblegar-se davant les amenaces o la tortura, negant-se a la delació. Un exemple universal de l'anterior va ser l'actitud heroica de Jean Moulin, cap de la Resistència al nazisme a la França dels anys 40. (4)
En quedar seriosament danyat el cervell, bé sigui per accident, ja sigui per malaltia, s'altera no només la nostra percepció sinó també la nostra consciència, fins a arribar a desaparèixer completament en els casos de major gravetat. És el que la gent sol expressar de forma senzilla exclamant "el pobre va quedar com un vegetal".
Això és el que passa en morir, moment en què tota activitat elèctrica del cervell s'extingeix. Per això els metges prenen el electroencefalograma pla com a prova irrefutable de mort cerebral, és a dir de tota pèrdua definitiva de la consciència. Per tant, no veig cap indici racional per pensar que pervisqui cap tipus d'existència més enllà de la mort.
La visió del passat
La visió del segle XX i començament del XXI, condueix irremeiablement a conclusions pessimistes. La mort i desolació a l'Europa del nazi-feixisme. El horrible holocaust jueu. El cop militar feixista del 36 contra la II República, que va donar lloc a la cruenta Guerra d'Espanya, seguida d'una llarga dictadura i la restauració borbònica. Les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki. La demencial estratègia de la "destrucció mútua assegurada", durant la "guerra freda". La caiguda del mur de Berlín i la implosió de l'URSS. El sofriment del poble palestí i de molts altres pobles. L'atac a les Torres Bessones de Nova York. La invasió de l'Afganistan. La invasió de l'Iraq. La invasió de Líbia. L'amenaça d'invasió que pesa sobre el poble sirià i molts altres. Una època que ha matat més de setanta milions d'éssers humans.
La barbàrie de les dictadures militars a Espanya, Argentina, Xile i molts altres llocs, amb el seu seguici d'horrors. Els consells de guerra sumaríssims, seguits d'afusellaments. Les presumptes connexions, encara sense investigar, d'autoritats militars espanyoles,-ja en "democràcia" - amb la dictadura argentina i l'ESMA. Els esdeveniments en el vaixell escola "Esmeralda", de l'Armada xilena, durant el cop militar feixista del general Pinochet, utilitzat com a centre de detenció i tortures el 1973. Les atrocitats perpetrades per l'actuació criminal de la DINA, la policia política xilena, entre altres l'assassinat de l'Orlando Letelier a Washington, mitjançant un atemptat terrorista coordinat per l'Operació Còndor. També la tortura i assassinat a la presó del general Bachellet, pare de la presidenta de Xile Michelle Bachelet. O la mort del general Carlos Prats el 1974 i de la seva esposa Sofia Cuthbert. Les atrocitats, tortures i desaparicions forçades. L'ESMA, el centre de tortura i extermini del general Videla, que va donar lloc a una interpel · lació parlamentària del diputat comunista espanyol Willy Meller. Els crims de la dictadura feixista del general Franco, investigats per la jutge Servini. (5)
La reflexió sobre aquests horrors em porta el record dels meus anys d'institut, al Madrid dels anys 50. Les meves visites de col · legial als gravats del pintor aragonès Goya al Museu del Prado, va produir en la meva ment de nen un fort impacte emocional. El genial pintor-que va morir exiliat a França-va saber expressar en els seus gravats tot el patiment i la desesperació de l'ésser humà en la guerra i la violència. Només anys després, contemplant el "Guernika", del genial malagueny Pablo Ruiz Picasso-que també va morir exiliat a França-em vaig estremir amb la mateixa intensitat en comprendre tot l'horror dels nostres dies.
Davant tanta barbàrie, l'obra d'Albert Camus "L'home rebel", és una profunda reflexió sobre una realitat inacceptable que urgeix transformar. (6)
La visió del futur
És impossible endevinar el que el futur depararà a la humanitat. Sabem, però, que el nostre Sol, motor de vida al nostre diminut planeta blau, s'extingirà. Amb ell tot rastre de vida sobre la Terra. Per tant la nostra espècie també s'extingirà. Molt abans que s'apagui el Sol, un cop esgotat el seu combustible de fusió: l'hidrogen.
És molt probable que hi hagi mons habitats, resultat d'un procés d'evolució similar al nostre, en la Via Làctia o en altres galàxies. No obstant això es troben a distàncies impossibles de recórrer. Estem definitivament aïllats en un Univers que es refreda lentament per efecte de l'expansió. Algun dia molt llunyà les estrelles ja no brillaran al firmament. Serà la mort tèrmica de l'Univers. Moltíssims milers de milions d'anys abans el nostre planeta Terra haurà estat absorbit per l'expansió del Sol, en la seva fase de gegant vermella, un cop consumit l'hidrogen del seu nucli. No obstant això, encara transcorreran diversos milers de milions d'anys abans que això passi.
Per tant, la preocupació prioritària ha de ser el preguntar cap a on es dirigeix ​​la societat. Què serà de nosaltres, la raça humana? Què fer davant la il · legítima deute dels estats, que s'enfonsa en l'atur i la desesperació a milions i milions de famílies? Què fer davant d'un neoliberalisme depredador, que saqueja el nostre patrimoni individual i col · lectiu? Què fer front al malbaratament dels recursos no renovables del planeta? Què fer front a l'escalfament global, que ens arrossega inexorablement cap a una catàstrofe de proporcions definitives? Què fer front al risc d'una conflagració termonuclear?
Agraïments
Terme aquesta confessió, agraint al possible lector la seva paciència, i incitant als meus companys més joves i menys joves a reflexionar sobre els greus desafiaments del nostre temps.
In Memoriam
En record d'un dels meus amics gallecs a l'Escola Naval Militar, era d'O Ferrol: el guardiamarina d'Infanteria de Marina José Luis Herrero Paadín , excel · lent company. Era el fill únic d'una modesta família. Va desaparèixer fa 50 anys en estranyes circumstàncies durant uns exercicis militars a l'illa d'Ons.
Referències:
(2) L'existencialisme és un humanisme. Jean Paul Sartre.
(3) L'origen de les espècies. Darwin.
(6) L'home rebel. Albert Camus.
Manuel Ruiz Robles és Capità de Navili de l'Armada
Rebel · lió ha publicat aquest article amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons , respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.



Envia aquesta notícia
Compartir aquesta notícia: delicious  digg  meneame twitter 



   

 

     

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.