Diaris de ficció originals de Llum Sánchez

    Dilluns, 7 desembre, 1995


 
   Les metàfores són una de les múltiples coses de la literatura que em fan desesperar.

Franz Kafka, escriptor txec en llengua alemanya (1883-1924)

L'altre dia quan vaig eixir de casa per acudir a la teràpia, per tres vegades vaig enganyar-me de 

Metro. Arribava quan quedaven 20 m de la sessió. Em trobava espitosa. Feia compte que arribava el moment de posat punt i final a la teràpia.

Ahir em vaig alçar i després d'esmorzar em va venir al cap un somni que havia tingut i que recordava amb prou precisió. Em trobava a una estació asseguda a un banc amb d'altres persones. Llavors m'adone que no tenia prou diners per al bitllet. (situació que se m'ha donat en tres ocasions) amb molta vergonya els vaig demanar diners, però no me'n van donar.

Feia molt de temps que no tenia relacions íntimes. Quan per la nit em ficava al llit (patia d'insomni) em feia mal el baix ventre. Llavors temia que per aquesta mancança el cos es resentira i els dolors foren una manera de queixar-se, la qual cosa em va fer pensar que, abans de la carència afectiva, que tot i que era gran en aquell temps de plenitud com dona, hi havia el sofriment del cos per eixe motiu, atès que ja portava des d'abans de la separació un llarg periode d'abstinència. (ara recorde que a la religió cristiana ens solien mortificar amb dejuni i abstinència, tot i que fins ara mateix no havia caigut en aqueix detall. Mai ens van explicar què volia dir l'abtinència. Ara caic.

Doncs sovint em feia mal el baix ventre. Quan per fi aconseguia dormir-me començaven els espasmes, just al mateix lloc i eren tan forts que em despertaven. Jo patia perquè intuitivament tenia la convicció que l'abtinència perjudicava el cos– però l'abstinència prolongada podia fer-lo merda– i no sols al cos sinó a la ment. Per això que em va vindre al cap, atés que a la familia de ma mare ja s'havia donat algun cas de càncer, que a mi per la aquesta disfunció l'organisme, puguera contraure l'enfermetat. Sí, ja ho sé, puc pecar d'hipocondriaca.

Va anar passant el temps i per fí va arribar la tan esperada separació de cossos i bens signada pel jutge. Mentrestant presenciava impotent com el meu cos anava deteriorant-se poc a poc i cada vegada més, al cansament del treball professional i el de la llar s'hi afegia la idea de que estava exposant-me a una situació irregular que podia tindre  consequències.

Abans d'arribar a separa-nos jo ja tenia fantasies sexuals. Somiava que quan arribara a la nova meua vivenda trobaria algun veí, ens coneixeríem, ens agradaríem, i follaríem com a bojos en qualsevol moment del dia o de la nit. Sovint me'n recordava del poema d'Estelles, els Amants...Sí, qui té fam, somia en rosques. Però els dies passaven, i també les setmanes, els mesos i els anys. Quan acabava el treball estava massa cansada per tirar-me al carrer a veure si per fi trobava al l'home dels meus somnis, això era un desficassi. A mi, acabada la llarga jornada, el que volia de veritat era dormir, tot i que quan per fi arribava l'hora de dormir comenaven els espasmes, el cor se'm posava a cent i el cap a mil. Acte seguit no havia deu que em fes dormir, de vegades ni amb fàrmacs.

Aquesta situació em va portar a eixir alguna nit amb les amigues amb l'esperança de trobar un home en condicions. Discoteques, bars al barri antic, quedades per telefons per a cita a cegues...Ho vaig intentar de totes les maneres imaginables. Només una amiga, a força de persistencia, va aconseguir el sobresalient cum laudem. Ara, jo, d'eixa manera, ni a duro el pam. Per la nit necessitava dormir encara que fóra poc i malament. Després d'uns quants experiments vaig acabar per desistir.

Llavors va ser quan inevitablement vaig contraure els vots de pobresa, castedat i obediència al dos anteriors, només em faltava prendre els hàbits.