dissabte, 21 de desembre de 2013

Diaris- S'acaba el curs







Dimecres, 21 de juny, 1995

La potència intel·lectual d'una persona es mesura per la dosi d'humor que és capaç de fer servir.

Friedrich Nietzsche, filòsof alemany (1844-1900)

S'ha acabat el curs per als alumnes.
Jo al llarg d'questa setmana m'he sentit més i més malament. Era un malestar progressiu però apenes me'n havia adonat. Va ser Elvira la que em va veure enutjada. Jo ho vaig negar, no era conscient. Aquests dies passat he menjat poc i també he acabat dormint poc. Aquest matí en fer els exercicis de bioenergètica he plorat, em sentia el cos tan dolorit...i l'ànima tan feble!

A mitjorn ens hem reunit tots tres, l'Elvira, l'Andreu i jo per prendren's una cervesa i, en eixe moment s'ha evidenciat el meu malestar.

He refusat la compayia de l'Andreu i me'n he anat a la platja. Volia estar a soles. He passat una estona de solitud, gaudint del mar amb la tota la seua bellesa. He tractat de serenar la ment i a partir d'eixos moments he anat comprenent el que sentia, el que sent. Ara sóc conscient d'alló que representa l'Andreu per a mi. Em caldria parlar amb algú...m'és impossible, però. Ell és un personatge que encarna les més grans frustracions de la meua vida, em provoca semtiments fins i tot desitjos que de cap de les maneres podrà satisfer. Així doncs, la seua presència em sotmet a un estrés constant, la qual cosa em desequilibra i m'atordix. Quan sóc amb ell, no só jo, m'involucra amb els seus jocs de poder i sempre acabe sentint-me estafada. Ara ho veig més clar que mai, ara sé per què em trobe tan desfeta.

Bé, és clar que aquesta situació és insostenible per a mi. Necessite ser capaç d'explicar-l'hi, tot i  dubte de que m'escolte. Tot i això ho intentaré. De tota manera estic segura que el millor seria distanciar-me. No divagues Marina, has de dir: NO, i has de dir-ho ja.

Em pregunte com s'han conjurat les circumstàncies per a retornar-me a ell, tan malament que ho vaig passar els primers mesos. Havia arribat a tindre'l completament oblidat. Em vaig comportar amb serenitat després de tot. Vaig eixir en bé de l'avinentesa, No sentia absolutament res, ni tan sols m'adonava de la seua presència, i fins i tot a vegades–injustament– emetia crítiques prou severes sobre la seua conducta, però em sentia jo. Ara no, ara no em sent jo, les energies no fluixen, em sent bloquejada, no trobe el lloc perquè no hi ha lloc entre els meus sentiments. Quan no hi ha sentiments tampoc hi ha lloc físic per oferir a l'altre. Ell em diu que em necessita i tot seguit em refusa. Diu que em vol conéixer, però tan sols s'interresa per si mateix. No hi ha un lloc comú entre nosaltres. Si adés hagués estat tan lúcida com sóc ara m'hagués estalviat molts maldecaps.

L'Ernets també em va seduïr, em va involucrar amb una gran farsa, la seua, la que havia de mantindre per damunt de tot per a que el seu paper tinguera algun sentit. Tanmateix ser el protagonista d'una farsa té poc mèrit, arriba un moment en que la falsetat ix a la llum, i el pallaso, tot i l'apostura, l'aparença, la pintura i els papers esdevé una pelleringa.


No, ara no vaig a fer-li el joc a l'Andreu, ara ja els veig vindre. Senzillament no és l'home que semblava ser ni jo una fada madrina. I ara que al·ludix a la fada madrina, la meua identificacióamb aquests personatges de conte ha estat evident. Sempre ha alimentat l'esperança de poder canviar les persones...les coses. Potser aquest haya estat un dels meus errors més grans, amb aquest desig de subvenir les necessitats alienes, em vaig oblidar de les meues pròpies necessitats, les meues sempre es podien ajornar, o no tenien importància. Ara sé, que les pròpies necessitats no es poden negar mai perquè prompte o d'hora ens passen factura.

M'hagués agradat tant que l'Andreu i jo forem amics...



Publica un comentari a l'entrada