Un esguard de mar blava

Una amiga m'ha enviat aquest enllaç perquè ambdues compartir admiració i respecte per la seua prosa; el seus comentaris són con sagetes que llança just a la diana del conflicte. No em resistisc a la temptació de tornar a incloure'l en aquest blog. Així,  quan passe el temps, si sobrevivim al diluvi de penalitats que ens ofeguen en aquests moments, podré rellegir les seues afirmacions "subversives" i "subversores" per explicar aquesta calma Xixa en la que vivim el dia a dia, sotmesos a un discurs polític penosament reiteratiu i ximplot a través del qual ens volen fer veure allò de que una mentida, a copia de repetir-la fins a la fartera, pot transmutar-se en realitat. Aquesta és una pràctica  de provada eficàcia  als règims totalitaris. Potser per això ara el govern es proposa mediatitzar la TV pública.  foto: LlumS Desde que los ministros de Rajoy, en especial Montoro y Ana Mato, decidieron explicar didácticamente los porqués de la demolición del Estado, ...

Ischia, 19 d'agost, 1992 No, no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabeu d'escriure, efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) L'última nit a Ischia (Itàlia) Vagarejava pels carrer del centre urbà atapeït de pizzeries i restaurants. Entre mig de la gent em sentia ésser anònim sense cap obligació. Caminava contemplant els carrers, els vianants, el petits racons que m'havien colpit. Havia penjat els texans i m'havia habillat amb un toc d'elegància, un vestit amb escot en ve, amb amplies muscleres que tancava de vaig i una jaqueta negra de seda natural exageradamente ampla. El cabell replegat a la coroneta un poc deixat anar, calces de cristal i unes sabates de xarol negre amb taló. Em vaig penjar la bossa del muscle i l'espill em va donar l'aprovació. No tenia gana. Potser començava a enyorar aquells dies, o potser no. Potser em trobava embotada...Caminar pels carrers ...

El pou, de Sergi Pàmies foto: pintura de Don Clarke El xarlatà predica davant el pou. "Qui s'hi llanci de cap" diu, "serà feliç". Els que ens aturem a escoltar-lo refrenem la curiositat amb un posat incrèdul. Estem atents, però. D'una banda, perquè l'home sap fer-se escoltar i, de l'altra, perquè no tenim res millor a fer. A diferència d'altres pous, aquest es va fer popular quan, amb l'ajut d'una megafonia sensacionalista, el xarlatà va començar a anunciar-lo com di fos una atracció de fira. No cobra entrada, només demana la voluntat. Després de setmanes de sentir-hi molt, un dia m'hi llanço. Abans li pago el que sembla just a canvi de sentir-li dir "seràs feliç", així, sense donar detalls. En un primer moment, l'excitació impedeix experimentar res especial. Caic, això si que ho noto, i també percebo que el pou és molt fosc, i que el forat per qual he entrat s'allunya ràpidament. Sense veure-m'hi gens, sent...

                                                         foto: pintura de Brooke Shaden Segons el  Diccionari d'ús de l'espanyol de María Moliner ,  privilegi  és l'excepció  d'una obligació, o possibilitat de fer o tindre una cosa que als altres els està prohibit o vedat, que té una persona per una circumstància pròpia o per concessió d'un superior.  Al contrari  dret  és la circumstància de poder exigir una cosa perquè és justa. Sóc funcionària, em dedique a la docència i treballe en un institut d'educació secundària, en aquest país. I no, jo no tinc privilegis. El sou que cobre és un dret que em guanye honradament amb el meu treball. Està regulat per un conveni en què participen i firmen totes les parts interessades. És transparent, qualsevol ciutadà pot saber el que cobre. Hisenda ...

¡Váyase, Señor Rey! Cuando elaboren el presupuesto real, reduzcan una 90% la asignación a su majestad...si es cierto que ha pagado una caceria de 30.000€. Y si no, también. Quan he vist aquest titolar en primera plana, enganxat amb una pinça, a la porta d'una papereria els ulls m'han fet parpallugues. Ostres, qui és el guapo que ha gosat dir allò que molts pensem, per escrit i en la portada d'un periòdic. Me'n he entrat a per ell. Davant mateix creuant el carrer he vist una placeta amb bancs. M'he assegut i he començat la meua indagació. Anuncio para el presidente- gobierno incompetente no sabe bajar el déficit. Açò m'agrada. I contravenint el meu costum de começar pel final he iniciat la lectura des de la primera lletra. A partir d'aquest moment ha estat un plaer. L'editorial, dinamita pura. El sumari , fabulós. La hora del ciudadano, una plataforma on podem participar amb els nostres articles en cadascuna de les diverses seccions del periòdic....

foto: Llum Sánchez Torne de viatge. Al meu habitatge m'espera l'absència. Deixe l'equipatge a l'entrada i visite les estances plenes de silenci. Camine amb passos lents, com si temera despertar algú o alguna cosa. Aparte la cortina de la sala i mire a l'exterior. Un sol tímid guaita entre els núvols de merenga, que esclaten sobre un blau esvaït. Els arbres  lluïxen els primer brots  i les plantes del parc es mostren fresques i un verd xarolat. Quina pau...No m'havia adonat que enyorara tant els paisatge quotidià. Els meus companys de viatge arribaren a l'hora prevista. Uns dies a casa. Sí, eren festes. Millor, millor, diuen, volem veure-ho tot. Tot?. Un somriure escèptic. Prenen possessió del meu espai que serà seu també per uns dies. La taula parada amb estovalles ben netes, vi i un plat de la cuina tradicional recent fet.  Xarrar, menjar, beure. Brindem pel viatge. A les postres, pastes d'ametla i ron de Jamaica. Volem eixir de festa. No fotes,...

L'excursió de Sergi Pàmies No oblidaré mai al dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional. Jo tenia  tretze anys i cap mal record, en bona part gràcies a les atencions i el caràcter dels pares. Una setmana abans de l'excursió, en van parlar durant el dinar i van revisar el dia i hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi havia imatges en vídeo, no fotografies, només les referències i els silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va ser una festa, El pare m'explicava anécdotas de la feina o de la guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més i portants del moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que fins aleshores no era gens diferent del que jo conèixia- atzavares, palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita- es va torna...

Pierre, un ric industrial de seixanta-cinc anys, invita a Chloé, la seua nora, a passar un cap de setmana a la casa de camp familiar. Ella accepta, duta per la necessitat de canviar d'aires a causa del recent abandó del seu marit. La amaba està magistralment teixida al voltant d'un diàleg que els dos personatges mantenen en un moment crucial de llurs vides. Ell, sempre arrogant i introvertit, baixarà la guardia per primera i darrera vegada per a revelar-li un secret, allò que ell va viure... o tal vegada allò que ell mai no visqué. La amaba és una novel·la alegre i trista alhora, un fragment de vida una punyent història d'amor contada amb eficacia i capacitat d'observació que caracteritzen a aquesta enlluernadora figura de les lletres franceses. A través d'un diàleg commovedor, Anna Gavalda ens parla de les nostres vides, dels nostres dubtes, de les nostres renúncies, i també de les nostres esperances, de la nostra ironia i de la nostra tendresa.

Ischia, 12 d'agost 1992 Hi ha mestres que saben ensenyar però no saben aprendre. El mestre  que només sap ensenyar i no sap aprendre no és un bon mestre. Concha Buika (Palma 1972) Quan vaig obrir les portes del balcó de la habitació i vaig contemplar el paisatge amb la llum del matí, em vaig quedar corpresa.  L'illa era una muntanya prou empinada, que s'obria i aplanava en la base, poblada de pins i voltada de platges. Quina preciositat, el mar era una immensa maragda. Un castell imponent s'endinsava en el mar. Després vaig saber que va ser construït feia cinc-cents anys, quan  Nàpols i Sicília pertanyien a  la Corona Catalano-Aragonesa.  El nucli urbà ocupava la base de l'illa, prop de les platges. La ciutat amb carrers irregulars i empinats s'obria com una flor vora el mar. A la banda de l'interior la població vivia en cases d'horta, molt semblants a les nostres, protegides per estacades que marcaven el límit de cada propietat, a la qual s...

de José antonio Marina Parlar sobre l'amor, en els temps que corren, sembla una frivolitat, tanmateix aquest sentiment es constitueix en l'eix de les nostres vides, en motiu per a l'art...  a la pintura, música, literatura...predomina aquest sentiment com motiu clau i font innesgotable d'inspiració. L'obra de Marina és una investigació sobre el sentiment més poderós de l'ésser humà al voltant del misteri que suposa saber bandejar-se a la procel·losa mar de l'amor. L'autor ha tingut la sagacitat d'abordat d'una manera seriosa, dintre la seua amenitat, un tema conflictiu per naturalesa. En aquesta obra Marina aporta un estudi sobre textos originals de personatges que formen part de la Història, molts d'ells coneguts a través de les seues obres. I demostra con solem configurar la vida al voltant d'aquest sentiment fonamental. L'amor és el fil conductor pel qual l'autor ens condueix a través dels últims segles, fins i tot podem ob...

Acción realizada en Albacete frente a las entidades bancarias denunciando los abusos de la banca y la responsabilidad del gran capital como responsables de la crisis. La acción fué realizada por miembros de La Comunidad para el Desarrollo Humano Albacete (Movimiento Humanista) con la colaboración de miembros del Movimiento 15M Categoría: ONG y activismo Etiquetas: Soy banquero Licencia: Licencia de YouTube estándar

Napols, 10 d'agost 1992 Sempre s'ha de seguir qui cerca la veritat i sempre defugir aquells que l'han trobada. Jean-Claude Carrière, guionista i dramaturg francès (1931) Eren les onze de la nit i em trobava al port de Nàpols. L'embarcació que eixia cap a l'illa d'Ischia salpava a les dotze. Aquell espai gran i solitari vora les aigües negres va remoure les meues pors, somnis d'aigua, recurrents... Ja quasi els havia oblidat. Feia tant de temps que em varen turmentar...I ara, jo sola amb l'equipatge, la bossa de mà...si la perdia o me la robaven...Em vaig mantenir a certa distància de l'aigua. No volia mirar-la, no volia veure-la. De sobte apareix un jove de raça negra. Em veu, em mira de lluny i comença a apropar-se'm. Quan arriba no sé que em diu. Jo ja em veig dins de l'aigua sense bossa ni equipatge. No vull que em note que estic espaordida. El mire de front, cara a cara. De sobte apareix una parella. M'adrece a ells sense pensar...

Acabada la guerra civil espanyola, una dona, marit i fills que pertanyeren al bàndol republicà torna a la ciutat de províncies, en la que hi havia transcorregut la seua vida fins a l'inici del conflicte. Les seues filles i la seua neta de pocs anys l'acompanyen al regrés. Llevat de la xiqueta, totes han perdut molt, potser massa, amb la guerra. De seguida, els vencedors començaran a deixar-los clar que tampoc no podran recuperar res d'allò que encara pensaven que era de la seua propietat, des de la casa familiar, que els ha sigut usurpada, fins la bellesa dels seus somnis. La derrota no sols ha sigut total: deu ser continua. Un largo silencio  aprofundeix en un de els episodis més terribles de la nostra història recent des de la mirada, lúcida i inerme, amb que una sèrie de dones, molt diverses entre si, observen un mateix i desolat paisatge davant del qual no cap més refugi que el record, ni més gest que la claudicació.    

        El dia 18 de gener, un grup d'adherits i simpatitzats de SI, Solidaritat Catalana per la Independència, vam acudir a aquesta manifestació. A l'hora i al lloc previst. Tot en gros n'érem quatre gats. Passats uns minuts van començar a arribar més i més gent. Uns joves portaven una senyera enrotllada; la desplegàren. Era tot una banda ben ampla i llarguíssima. Van anar agafant-nos a les dues bandes mentre es desplegava.  Els manifestants anàvem ordenat-nos espontàniament als laterals i distribuint-nos. Va anar prenent forma. Començà la desfilada. La senyera, ara tota desplegada, ocupava el centre del carrer i així va anar avançant al llarg de tot el recorregut. Pancartes, música, consignes, breus comentaris referents a la situació que havia provocat la protesta per part d'algun companys que agosarats ens animaven a l'entusiasme general, de tal manera que no va decaure en cap moment, ben al contrari, a mesura que sumàvem gent, més segurs ens sentíem i ...

21 d'agost, 1992 Foto, obra col·lectiva: Rocio Braue, Marta Barros, Alicia Seoane, Helena Segura, Torrella, Angel Manso, Jesús Arenas, Cristina García i Carolina Martínez. Aquell que sap com guardar silenci descobreix un alfabet que té tantes  lletres com l'habitual. Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951) Vaig pensar que ja era el moment de continuar el meu viatge. El tren partia a les onze. Roser i Loreta van venir a acomiadar-me. Els vaig donar la meua adreça. Ens abraçàrem afectuosamente. Espere la vostra visita...No ho oblideu. Quan vaig pujar, cap seient lliure. Em vaig quedar al corredor arranbant l'equipatge per no destorbar el pas. M'esperaven dues hores dreta. Buf, quin marró, amb tanta calor i tanta gent. La calor era intensa, el tren anava de gom a gom. Al corredor s'amuntegaven els equipages i els passagers que no havíem aconseguit un seient. El temps s'esllanguia amb el soroll i la xerrameca de la gent. Jo contemplava el paisat...

Parlament SI proposa que el Parlament creï una comissió d'estudi sobre el dret a decidir 1 Text de la moció Els diputats de Solidaritat han registrat una moció que també inclou el suport al referèndum d'independència d'Escòcia Solidaritat Catalana per la Independència ha registrat una moció al Parlament que insta la cambra catalana a crear una comissió d'estudi sobre el dret a decidir en el marc de la UE. Els diputats independentistes volen que els diferents grups parlamentaris se signifiquin sobre aquesta possibilitat, donat que alguns d'ells, com CiU, ERC o ICV-EUiA s'han manifestat repetidament partidaris de la possibilitat que Catalunya exerceixi en el futur el dret a decidir com a nació. En el text de la moció, SI considera que "el poble català ha demostrat sobradament la seva maduresa per exercir en el moment que estimi oportú el dret a decidir" i demana als diputats el suport per crear la ...

Quan vaig començar esta novel·la vaig pensar, què estranya, quina manera d'escriure. Pensarà est home que es pot amb tal seguici de personatges. I malgrat tot vaig seguir llegint. Quan en vaig adonar que un d'ells, totes dones, s'imposa als altres, una veu personalíssima, una personalitat abassegadora, irònica, conscient de les seues circumstàncies, i, amb tot, s'alça enmig de tot amb un protagonisme indiscutible. Dubte. No sé si recordaré tans noms...qui és qui. Però vet aquí que a mesura que seguia llegint les peces del trencaclosque anaven encaixat, obeint la Veu, com si fos la batuta d'un director orquestra. Aleshores ja era massa tard per abandonat i em vaig engolfar. Conèixer d'aprop als diversos personatges fou un plaer, un acte de fe en la Dona, una mena d'autoafirmació amb les insospitades possibilitats que pot contemplar una dona i l'encert de veure la vida a la llum de la seua confiança en ser qui és, assumir la "totalitat" am...

En un poble menut, en algun lloc entre Àfrica i L'Orient Mitjà, la tradició exigix que les dones vagen a la font que neix al capdamunt d'una muntanya, baix un sol ardent. D'antuvi ha sigut així. Però un dia Leila, una jove casada, proposa a la resta de les dones una vaga d'amor: Gens de sexe fins que els homes col·laboren en el trasllat de l'aigua a l'aldea. En esta cinta es planteja una vegada més el problema de les desigualtats entre sexes. El plantejament és clar i irrebatible. Així que tan elles com ells fan del problema una qüestió d'honor i la intransigència dels homes i la fermesa de les dones alteren en extrem la convivència, fins a produir-se uns moments dramàtics. Què valore jo en l'obra, supose que l'exquisida sensibilitat del director que sap evitar que es trenque la corda. M'ha agradat els valors que afloren dins la trama, la humilitat, el respecte, la saviesa, el sentit de l'humor...Per a mi és una pel·lícula preciosa, de le...