Memòries de la desmemoria / cap 111

21 d'agost, 1992

Foto, obra col·lectiva: Rocio Braue, Marta Barros, Alicia Seoane, Helena Segura, Torrella, Angel Manso, Jesús Arenas, Cristina García i Carolina Martínez.

Aquell que sap com guardar silenci descobreix un alfabet que té tantes lletres com l'habitual.

Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)





Vaig pensar que ja era el moment de continuar el meu viatge. El tren partia a les onze. Roser i Loreta van venir a acomiadar-me. Els vaig donar la meua adreça. Ens abraçàrem afectuosamente. Espere la vostra visita...No ho oblideu. Quan vaig pujar, cap seient lliure. Em vaig quedar al corredor arranbant l'equipatge per no destorbar el pas. M'esperaven dues hores dreta. Buf, quin marró, amb tanta calor i tanta gent.


La calor era intensa, el tren anava de gom a gom. Al corredor s'amuntegaven els equipages i els passagers que no havíem aconseguit un seient. El temps s'esllanguia amb el soroll i la xerrameca de la gent. Jo contemplava el paisatge a través de la finestreta..., aquella contrada bellíssima de la Toscana, on les copes dels pins eren un canemàs que a penes deixaven entreveure el blau lluminós del cel, i les roses silvestres et sorprenien amb la seua bellesa salvatge entremig dels arbres. Recordava les pel·lis italianes que m'havien fet somiar, les cançons..., aquella bellesa que percebia d'una manera expectant. Em trobava realitzant un somni, un desig que s'havia consolidad a dintre meu des de l'adolescència. Pagava la pena la incomoditat. De vegades reparava en una mirada que m'observava, en algú que al passar pel l'estret corredor de tren s'hi m'acostava massa. Quina xafogor.

 En això em va venir al cap la conversa amb la mestressa de "l'albergo Marconi" on s'hospedava "il Generale". Sap, Marina?, quan el seu fill el va venir a deixar, se'l veia amb un aire ensopit. Al cap d'una estona em van avisar que el corredor del segon pis estava inundat. Com? vaig pujar feta un coet. L'aigua eixia per baix de la porta entreoberta de la seua habitació. Vaig trucar...Quan entre me'l veig palplantat dins la banyera com sa mare el portà al món, amb l'aixeta ben oberta i l'aigua vessant per tota la vora...A l'endemà, pujant ambdós amb l'ascensor, se'm llança al damunt i em diu: " kiss mi, kiss mi adesso se non si lascio sfuggire", Santa Madona...Jo imaginant-me el quadro no podia aguantar el riure. 


Pensava jo que algú baixaria i restaria algun lloc per seure, però van passar les dues bones hores sense cap seient a mà. Per fi vaig arribar a l'estació de Nàpols. Com quedarem per telèfon, Bertino hi era esperant-me. Vaig baixar atrafegada i ens vàrem abraçar. Després, sense amollar-nos les mans ens contemplem amb un mig somriure. Les arruguetes de sota els ulls, un mica mica més marcades, els seus ulls, però, tenien el mateix el mateix verd marí i brillaven. Quan de temps... Si, massa. Em pren l'equipatge, he reservat a l'hotel Minerva.


Després, posat a taula, la pregunta inevitable. Per fi t'has casat amb la Pepa, Bertino?. Em fa un somriure irònic. No, vàrem trencar. Com?, tinc entès que estàveu preparant els papers dels seu divorci en vistes a...Sí, vam acabar tots els tràmits. A càrrec teu, és clar. Després va arribar-hi per ser presentada a la meua família. I...? La meua mare va faltar feia temps, les meues germanes estan casades i tenen la seua família. El meu germà té certa discapacitat mental de naixença i viu amb el meu pare. Quan la Pepa va arribar la vaig portar a conèixer els meus. Va arribar un moment en que li vaig dir que quan ens casàrem havíem de fer-nos càrrec del meu pare i del meu germà i viure a la casa familiar, ací, a les rodalies de la ciutat. Va fer una pausa i prengué un glop de vi. Llavors, quan iniciareu la relació ella afirmava que tan prompte vos casareu continuaria vivint amb els seus pares i el fill de l'anterior matrimoni, per bé que, això sí, comptava en que li ingressaries la nòmina tot els mesos. El cert és que no se'n va avenir a allò que li vaig proposar. I...la resta ja te la pots imaginar, Marina.   
         

Comentaris

Araceli Merino ha dit…
Ei Llum, ja veus que avui he retrobat la lucidesa de les teves memòries de la desmemòria. El relat d'avui és el pa nsotre de cada dia. Com deia la meva àvia, ningú vol maldecaps. Una abraçada.
Gràcies, Araceli, per llegir-me. Sí, majorment ningú no en vol de problemes, per bé que hi ha persones que els atreuen com un parallamps atreu les descàrregues de la tormenta. Amb tot i això t'imagines una vida sense problemes? Quin avorriment. Com anàvem a aguditzar la intel·ligència si les contrarietats no ens posaren a prova.
En petites dosi fins i tot poden resultar estimulants.

Un altra abraçada per a tu.

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies