DRETS, QUE NO PRIVILEGIS

                                                        foto: pintura de Brooke Shaden

Segons el Diccionari d'ús de l'espanyol de María Moliner, privilegi és l'excepció  d'una obligació, o possibilitat de fer o tindre una cosa que als altres els està prohibit o vedat, que té una persona per una circumstància pròpia o per concessió d'un superior.  Al contrari dret és la circumstància de poder exigir una cosa perquè és justa.

Sóc funcionària, em dedique a la docència i treballe en un institut d'educació secundària, en aquest país. I no, jo no tinc privilegis.

El sou que cobre és un dret que em guanye honradament amb el meu treball. Està regulat per un conveni en què participen i firmen totes les parts interessades. És transparent, qualsevol ciutadà pot saber el que cobre. Hisenda coneix perfectament els meus ingressos, en la meua declaració no cap el frau ni la picaresca. Els meus estalvis, pocs, estan en entitats bancàries completament controlades per l'estat, i no en paradisos fiscals. M'alce tots els matins a les sis i mitja per anar a treballar. Quan torne estic cansada, perquè, encara que no ho parega, aquest ofici és esgotador. Diàriament done compte del meu treball primer als meus alumnes i per descomptat als seus pares, després al meu director i si és necessari a l'inspector de la meua zona, perquè jo sí que en tinc, de caps. Vaig obtindre  el meu lloc de treball aprovant una oposició, que per si algú no ho sap, és una prova molt dura, i no va haver-hi “enchufes” de cap classe. Si he d'anar a treballar amb cotxe, el vehicle és propi i pague la gasolina, jo no tinc cotxe oficial ni xòfer. Si he de quedar-me a dinar, em pague el menjar, jo no cobre dietes. El café i l'esmorzar corren pel meu compte, i fins als bolígrafs rojos que gaste per corregir els exercicis dels meus alumnes, els compre amb els meus diners. Els llibres de text i de lectura que necessite per a treballar, de moment, ens els cedeixen, gratuïtament les editorials, tampoc els costen un euro a l'Administració.

No, jo no tinc privilegis. Algú podria pensar que gaudisc d'un mes de vacances més que la resta de mortals. Però durant el curs escolar treballe pràcticament tots els diumenges, i quan no treballe en diumenge és perquè ho he fet en dissabte. Si compten tots aquests dies, veuran que en sumen més de 31, que són els que té el mes de Juliol. Quan porte als meus alumnes d'excursió o de viatge, els dedique les 24 hores, deixant els meus fills i a la meua família.

No, jo no tinc privilegis. I no obstant això em sent privilegiada. Sí, em sent privilegiada perquè considere que el meu treball és molt important i valuós i realitze un servei social. Em sent privilegiada quan veig créixer i madurar els meus alumnes, els veig superar les seues dificultats i aprendre, i jo estic ací ajudant-los, encara que només siga un poquet. Em sent privilegiada quan els meus alumnes em saluden pel carrer, quasi sempre amb un somriure i quan parle amb els seus pares amb la cordialitat pròpia dels que comparteixen objectius. Em sent privilegiada quan trobe antics alumnes i em parlen de les seues vides, dels seus èxits i els seus projectes. I sobretot em sent privilegiada perquè treballe rodejada d'extraordinaris professionals que es deixen la pell dia a dia per a portar a bon port aquesta nau que l'Administració s'encabota a fer sotsobrar.

Sí, aquests són els meus privilegis, però puc assegurar-los que no li costen ni un euro al contribuent.

Amb tot, no creguen que vull posar-me medalles, res més lluny. En el fons em sent com el serf inútil de l'Evangeli, al cap i a la fi només complisc les meues obligacions. Però és important no confondre drets amb privilegis. Els retalls en Sanitat i Educació, són retalls en drets i no en privilegis. Que no vos confonguen. No vegeu enemics on hi ha amics, ni botxins on hi ha víctimes com vosaltres. Confondre és una arma de poder per a camuflar el vertader culpable.

Amb tot el que està caient sobre els docents, el que més em dol no és la pèrdua de poder adquisitiu, sinó el menyscabament moral a què se'ns està sotmetent. Només demane a la societat, respecte. Als polítics, honestedat, perquè molts han oblidat el significat d'aqueixa paraula, si és que la van conéixer alguna vegada. També els demane valentia, perquè xafar al dèbil és de covards. Els culpables d'aquesta crisi són molt més poderosos que nosaltres i sí que tenen privilegis, que ho paguen ells.  Per la dignitat del docent, que és el que no ens poden llevar.

 
Atentament, 

C Durà