Memòries de la desmemoria /cap 112
Napols, 10 d'agost 1992
Sempre s'ha de seguir qui cerca la veritat i sempre defugir aquells
que l'han trobada.
Jean-Claude Carrière, guionista i dramaturg francès (1931)
Eren les onze de la nit i em trobava al port de Nàpols. L'embarcació que eixia cap a l'illa d'Ischia salpava a les dotze. Aquell espai gran i solitari vora les aigües negres va remoure les meues pors, somnis d'aigua, recurrents... Ja quasi els havia oblidat. Feia tant de temps que em varen turmentar...I ara, jo sola amb l'equipatge, la bossa de mà...si la perdia o me la robaven...Em vaig mantenir a certa distància de l'aigua. No volia mirar-la, no volia veure-la. De sobte apareix un jove de raça negra. Em veu, em mira de lluny i comença a apropar-se'm. Quan arriba no sé que em diu. Jo ja em veig dins de l'aigua sense bossa ni equipatge. No vull que em note que estic espaordida. El mire de front, cara a cara. De sobte apareix una parella. M'adrece a ells sense pensar-m'ho. Van a Ischia?. Sí, va dir ella. Els importa que vaja amb vostès?. Clar que no. Els minuts passen arrossegant-se com els cucs. El moreno va desaparèixer. Arriba més gent. Respire.
En desembarcar veig una munió de vehicles, uns eren taxis, d'altres moto-taxis. Jo demane un taxi, un personatge amb posat de moro em pren l'equipatge de les mans i el carrega a part de darrere del seu moto-taxi sota el tendal en dècimes de segons. Em diu que puge al seu costat. Li dic que jo vull un taxi. Posa el motor en marxa. Amb un bot m'enfile al seu costat com una automata. Arrenca el motor i agafa una carretera estreta i serpentejant i empinada. A dreta i esquerra muntanyes enmig de la nit. Comencem a pujar, a pujar...el motor bramava mig ofegat. L'una al rellotge. Ai, mare meua, aquest mosso no aten a raons, si li ve de gust pot aturar aquesta cafetera russa i pegar-me un repàs. Tremole. Seguim pujant carretera amunt. De sobte li cride, però on em porta, a on?. No s'inmuta. És aqui, a aquesta adreça és on vull anar. Estan esperant-me. Es deté, m'agafa l'adreça fa com que l'entén, baixa del vehicle i, com per ensalm, apareix una cabina de telefon. Despenja, marca...Mentre jo l'observe des de fora sentint el cor a la gola. Torna. No hi són. No cotesten. No hi són. Com que no, si hui s'organitzava una festa. No, no hi són. I ara?. No precupar-se jo portar a un lloc i tu dormir. Arrenca.
"La Capanina". Pel temps que hi havíem estat pujant ben bé semblava l'Everest. Uns murs blancs ostentaven unes trepadores que hi queien per damunt en cascada, serpentejaven formant un corredor que conduia a l'entrada d'un hotel. Vaig respirar en veure altres éssers humans. Per fi. En descarregar l'equipatge i li vaig amollar el que va voler cobrar-me. Quan em vaig veure a l'habitació amplia, neta, amb bany...Vaig pensar que despertava d'un malson.
Sempre s'ha de seguir qui cerca la veritat i sempre defugir aquellsque l'han trobada.
Jean-Claude Carrière, guionista i dramaturg francès (1931)
Eren les onze de la nit i em trobava al port de Nàpols. L'embarcació que eixia cap a l'illa d'Ischia salpava a les dotze. Aquell espai gran i solitari vora les aigües negres va remoure les meues pors, somnis d'aigua, recurrents... Ja quasi els havia oblidat. Feia tant de temps que em varen turmentar...I ara, jo sola amb l'equipatge, la bossa de mà...si la perdia o me la robaven...Em vaig mantenir a certa distància de l'aigua. No volia mirar-la, no volia veure-la. De sobte apareix un jove de raça negra. Em veu, em mira de lluny i comença a apropar-se'm. Quan arriba no sé que em diu. Jo ja em veig dins de l'aigua sense bossa ni equipatge. No vull que em note que estic espaordida. El mire de front, cara a cara. De sobte apareix una parella. M'adrece a ells sense pensar-m'ho. Van a Ischia?. Sí, va dir ella. Els importa que vaja amb vostès?. Clar que no. Els minuts passen arrossegant-se com els cucs. El moreno va desaparèixer. Arriba més gent. Respire.
En desembarcar veig una munió de vehicles, uns eren taxis, d'altres moto-taxis. Jo demane un taxi, un personatge amb posat de moro em pren l'equipatge de les mans i el carrega a part de darrere del seu moto-taxi sota el tendal en dècimes de segons. Em diu que puge al seu costat. Li dic que jo vull un taxi. Posa el motor en marxa. Amb un bot m'enfile al seu costat com una automata. Arrenca el motor i agafa una carretera estreta i serpentejant i empinada. A dreta i esquerra muntanyes enmig de la nit. Comencem a pujar, a pujar...el motor bramava mig ofegat. L'una al rellotge. Ai, mare meua, aquest mosso no aten a raons, si li ve de gust pot aturar aquesta cafetera russa i pegar-me un repàs. Tremole. Seguim pujant carretera amunt. De sobte li cride, però on em porta, a on?. No s'inmuta. És aqui, a aquesta adreça és on vull anar. Estan esperant-me. Es deté, m'agafa l'adreça fa com que l'entén, baixa del vehicle i, com per ensalm, apareix una cabina de telefon. Despenja, marca...Mentre jo l'observe des de fora sentint el cor a la gola. Torna. No hi són. No cotesten. No hi són. Com que no, si hui s'organitzava una festa. No, no hi són. I ara?. No precupar-se jo portar a un lloc i tu dormir. Arrenca.
"La Capanina". Pel temps que hi havíem estat pujant ben bé semblava l'Everest. Uns murs blancs ostentaven unes trepadores que hi queien per damunt en cascada, serpentejaven formant un corredor que conduia a l'entrada d'un hotel. Vaig respirar en veure altres éssers humans. Per fi. En descarregar l'equipatge i li vaig amollar el que va voler cobrar-me. Quan em vaig veure a l'habitació amplia, neta, amb bany...Vaig pensar que despertava d'un malson.
Comentaris
Continuará... no sé de qué forma pero continuará porque esta es mi tarea, ayudar a liberar dolor, angustia y enfermedad, se llame como se llame. Liberar a través de un Proceso "Disfrutado" y acompañado.
...Cuando durante años has hecho espeleología en las galerias más profundas y enrevesadas, con bifurcaciones, estrechamientos, agua y bichos, cuando te has perdido, cuando te has encontrado y cuando LO has encontrado... Cuando has dejado marcado el camino, después es muy fácil llevar.
Gracias y un abrazo enorme para ti.
Eva Martin.
yotuvefibromialgia.blogspot.com
Con todo mi afecto,