Memòries de la desmemoria / 114
Ischia, 19 d'agost, 1992
No, no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabeu d'escriure,
efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor.
Joan Fuster (Sueca 1922-1992)
L'última nit a Ischia (Itàlia)
Vagarejava pels carrer del centre urbà atapeït de pizzeries i restaurants. Entre mig de la gent em sentia ésser anònim sense cap obligació. Caminava contemplant els carrers, els vianants, el petits racons que m'havien colpit. Havia penjat els texans i m'havia habillat amb un toc d'elegància, un vestit amb escot en ve, amb amplies muscleres que tancava de vaig i una jaqueta negra de seda natural exageradamente ampla. El cabell replegat a la coroneta un poc deixat anar, calces de cristal i unes sabates de xarol negre amb taló. Em vaig penjar la bossa del muscle i l'espill em va donar l'aprovació.
No tenia gana. Potser començava a enyorar aquells dies, o potser no. Potser em trobava embotada...Caminar pels carrers costerosos i empedrats era tot un exercici d'equilibri, fins que vaig relliscar. En un instant em van passar per meu cap les calamitats més espectaculars. Em caic de morros i em treque les dents, pose el muscle i em provoque una luxació...em trenque una cama...Ei!, dove vai? Em diu algú subjectant-me. Oh, qui lo sa. Tan prompte sent els dos peus al terra miré al subjecte. Practique un esport nou, patinatge per calçada empedrada. Està bé? Més que bé, permeta que li done les gràcies senyor...Alfredo. Permeta que la convide a una copa, li anirà bé...senyoreta...Marina.
Entràrem a una tasca propera. Carlo, una botella de Chianti. Per favor Alfredo...Española. Bingo. Anem a brindar per la sort. Per la sort? si una sort doble, no ha arribat a caure i ens em conegut. No li semblen dos bons motius? Alfredo em recordava a Vitorio de Sicca, madur, atractiu, seductor...Beguérem. I diga'm...Marina, com és que es troba sola per esta contrada. Després d'algunes copes parlàvem amb una familiaritat com si forem carn i ungla. I quins plans té per a esta nit? Oh, doncs plans, doncs...Bo, és la meua última nit a l'illa i...sincerament no m'havia traçat cap pla. Anava un poc a la deriva. Li agrada la música. M'agrada la música. Al millor lloc que conec, es pot sopar amb música i actuació. No...Ets increible.
Alfredo m'agafà del braç com un vell amic i em conduí pels carrers de la ciutat. Escolta. Què?. Eixa música, què bé sona...I on creus que anem? a interior una zona ajardinada, una pista de ball voltada de tauletes i una orquetra tocant. A l'edifici de l'hotel s'accedia per una amplia escala de pedra. A través de les finestres obertes que donaven al jardí s'endivinava un ambient de pel·lícula.
El chef va acompanyar-nos a una taula que tenia una ubicació excel·lent. T'agrada? I tant. És fantàstic. El vi tenia la subtileza d'un obra d'art, el plat era una combinació de colors, formes i sabors en perfecta armonia. I Alfredo mostrava un sentit de l'humor poc comú. Als les postres vaig mirar distretament el canvi d'orquestra. Al cap d'un moments va sonar el piano. Una veu greu, un pèl ronca, una veu coneguda. Vaig alçar la copa i se'm va detindre aprop dels llavis. Paolo. Deies? Res, em sona aquesta veu. Era ell, inconfusible. Estàs bé? Sí, sí, perfectament. No podia ser, em vaig quedat embadocada amb la mirada clavada en el pianista. Uf! quina calor. Disculpa, Alfredo, ara torne. Quan pujava les escales de l'edifici em sent sonar la "Milonga".
No, no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabeu d'escriure,
efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor.
Joan Fuster (Sueca 1922-1992)
L'última nit a Ischia (Itàlia)
Vagarejava pels carrer del centre urbà atapeït de pizzeries i restaurants. Entre mig de la gent em sentia ésser anònim sense cap obligació. Caminava contemplant els carrers, els vianants, el petits racons que m'havien colpit. Havia penjat els texans i m'havia habillat amb un toc d'elegància, un vestit amb escot en ve, amb amplies muscleres que tancava de vaig i una jaqueta negra de seda natural exageradamente ampla. El cabell replegat a la coroneta un poc deixat anar, calces de cristal i unes sabates de xarol negre amb taló. Em vaig penjar la bossa del muscle i l'espill em va donar l'aprovació.No tenia gana. Potser començava a enyorar aquells dies, o potser no. Potser em trobava embotada...Caminar pels carrers costerosos i empedrats era tot un exercici d'equilibri, fins que vaig relliscar. En un instant em van passar per meu cap les calamitats més espectaculars. Em caic de morros i em treque les dents, pose el muscle i em provoque una luxació...em trenque una cama...Ei!, dove vai? Em diu algú subjectant-me. Oh, qui lo sa. Tan prompte sent els dos peus al terra miré al subjecte. Practique un esport nou, patinatge per calçada empedrada. Està bé? Més que bé, permeta que li done les gràcies senyor...Alfredo. Permeta que la convide a una copa, li anirà bé...senyoreta...Marina.
Entràrem a una tasca propera. Carlo, una botella de Chianti. Per favor Alfredo...Española. Bingo. Anem a brindar per la sort. Per la sort? si una sort doble, no ha arribat a caure i ens em conegut. No li semblen dos bons motius? Alfredo em recordava a Vitorio de Sicca, madur, atractiu, seductor...Beguérem. I diga'm...Marina, com és que es troba sola per esta contrada. Després d'algunes copes parlàvem amb una familiaritat com si forem carn i ungla. I quins plans té per a esta nit? Oh, doncs plans, doncs...Bo, és la meua última nit a l'illa i...sincerament no m'havia traçat cap pla. Anava un poc a la deriva. Li agrada la música. M'agrada la música. Al millor lloc que conec, es pot sopar amb música i actuació. No...Ets increible.
Alfredo m'agafà del braç com un vell amic i em conduí pels carrers de la ciutat. Escolta. Què?. Eixa música, què bé sona...I on creus que anem? a interior una zona ajardinada, una pista de ball voltada de tauletes i una orquetra tocant. A l'edifici de l'hotel s'accedia per una amplia escala de pedra. A través de les finestres obertes que donaven al jardí s'endivinava un ambient de pel·lícula.
El chef va acompanyar-nos a una taula que tenia una ubicació excel·lent. T'agrada? I tant. És fantàstic. El vi tenia la subtileza d'un obra d'art, el plat era una combinació de colors, formes i sabors en perfecta armonia. I Alfredo mostrava un sentit de l'humor poc comú. Als les postres vaig mirar distretament el canvi d'orquestra. Al cap d'un moments va sonar el piano. Una veu greu, un pèl ronca, una veu coneguda. Vaig alçar la copa i se'm va detindre aprop dels llavis. Paolo. Deies? Res, em sona aquesta veu. Era ell, inconfusible. Estàs bé? Sí, sí, perfectament. No podia ser, em vaig quedat embadocada amb la mirada clavada en el pianista. Uf! quina calor. Disculpa, Alfredo, ara torne. Quan pujava les escales de l'edifici em sent sonar la "Milonga".
Comentaris