Memòries de la desmemoria /cap 113

Ischia, 12 d'agost 1992




Hi ha mestres que saben ensenyar però no saben aprendre. El mestre 
que només sap ensenyar i no sap aprendre no és un bon mestre.

Concha Buika (Palma 1972)






Quan vaig obrir les portes del balcó de la habitació i vaig contemplar el paisatge amb la llum del matí, em vaig quedar corpresa. L'illa era una muntanya prou empinada, que s'obria i aplanava en la base, poblada de pins i voltada de platges. Quina preciositat, el mar era una immensa maragda. Un castell imponent s'endinsava en el mar. Després vaig saber que va ser construït feia cinc-cents anys, quan Nàpols i Sicília pertanyien a la Corona Catalano-Aragonesa.




 El nucli urbà ocupava la base de l'illa, prop de les platges. La ciutat amb carrers irregulars i empinats s'obria com una flor vora el mar. A la banda de l'interior la població vivia en cases d'horta, molt semblants a les nostres, protegides per estacades que marcaven el límit de cada propietat, a la qual s'arribava per un entramat de nombrosos camins.


 Després de molt preguntar vaig arribar a la casa de la signora Hengber. A l'entrada vaig observar restes de la festa de dia anterior. Vaig preguntar per ella i una joveneta em va dir que anava a avisar-la. Tot tenia l'aspecte d'una casa vella a la que no s'hi havia fet ni una rentada de cara en molts anys. Va comparèixer per fi. Una dona de mitjana edat, rossa i de formes plenes. Ella era alemanya i vivia feia anys a Ischia, ocupant-se de donant hospedatge a estudiants que venien a fer cursos d'estiu de llengua italiana. Veurà, signora Hengder, sóc Marina Molins i em vaig matricular per fer un curs d'estiu. Va mirar els seus papers... Veja'm...Si, si ací està per cert, vostè venia per tres setmanes, OK?. Bo, el cas és que he canviat de plans i volia cancel·lar la sol·licitud. Li canvià l'expressió. Vol dir que no farà el curs?. Això mateix. S'ho ha pensat bé?. Sí, m'estime més prendre'm el temps de lleure, ja sap, anar al meu aire...Explorar l'illa, banyar-me...passejar, en fi...dedicar-me al "dolce fare niente". Vostè mateix. Ara, ací no pot quedar-se. Sí, ja ho tinc previst. Em va mirar amb casa de pomes agres. Li advertisc que no sap el que es perd, perquè ja estan arribant els components del seu grup i és gent molt simpàtica i divertida. No tinc cap dubte. A rivederci sinyora Hengderg. En eixir el gos em va lladrar. Ciao, gosset guapo, li vaig fer amb un somriure.


Venia equipada per passar el dia. A la meua bossa duia de tot, roba de bany, lectura, tovallola, la càmera, revistes...fins i tot un entrepà que em vaig fer preparar a l'hotel. Què bé, m'havia tret un pes de damunt. A més no em va agradar gens aquell ambient de xiquetes "pijes". Ja n'havia aguantat prou durant el curs, només en faltava una altra tanda.


Amb la meua alegria en bandolera vaig arriba a la població i em vaig dedicar a mirar botigues, a xarrar amb la gent, passejar els carrers i gaudir de l'ambient. Tenia sed i m'abellia un gelat...Un granitssat de llima, vaig decidir, per allò de les calories. Als aparadors, una roba de passarel·la, i uns preus d'infart. Em vaig encaminar vers a la platja. Quan vaig arribar vaig estar una bona estona triant el lloc. Algú em va dir que s'havia de pagar per banyar-se. Cóm, no pot ser...Sí, a no ser que vaja a banyar-se a aquella banda. No m'ho podia creure. Em refotia haver de pagar per prendre el bany a una platja pública. Però que cony. Allò ja em va tocar el que no sona. Si, doncs me'n vaig a l'altra banda, a la que no es paga. La gent, com sardines en llauna. Els banyistes eren en general prou morenos, pell, cabells i ulls obscurs; i aquell sector semblava un formiguer humà. Una a penes tenia lloc per ajocar-se. I damunt em miraven com si fora un estrany espècimen. Vaig treure l'entrepà i el vaig encetar. Hi havien més nanos que a un parvulari. Passada una estona vaig pensar de fer el bany. Tot i que no em refiava de deixar-hi la bossa amb tot... i la càmera. Buf, era una història, però feia tanta calor, tanta...Entrar i eixir vaig pensar, sense perdre de vista la bossa. 


L'aigua era caldo. Vaig fer unes quantes braçades i vaig tornar cap a la vora. Quan hi era a tres o quatre metres em sent el crit d'un home, " Signora, signora..." i em mirava a mi!?. De colp en sent una tamborinada a l'esquena que em va tirar de boca. Una onada enorme em va atacar a traïció. Quan vaig aconseguir alçar-me, se m'havia deslligat la peça de dalt. Em vaig cobrir els pits i vaig eixir. La bossa, la meua bossa de roba hi era negada. La vaig agafar i vaig caminar cap a una barca encastada a l'arena. Vaig ficar-me dintre i tot seguit em vaig posar a traure tot el contingut, el llibre de Bergman, el bloc de notes, la càmera, la meua roba... Ho vaig estendre a interior de la barca, al sol. Els nanos va acudir a observar-me, com si estiguera muntant una paradeta. En eixos moments em sentia com una mona al zoològic.                    

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies