Cròniques Personals

08



Sé que deuria escriure cartes, sé que deuria telefonar a algunes persones...
Ara que ja ha acomençat el curs, la vida reprén el seu ritme frenètic, sempre manca temps...o ganes. El Dr. Llorens està ingressat. Pateix del cor, jo no ho sabia. Sent una vaga culpabilitat, com si d'alguna manera lí hagués fallat...com que em va dir que li toqués i no ho vaig fer...Sé que no tinc motius per sentir-me així o potser sí, no ho sé. Les persones no podem fer tot allò que els altres esperen de nosaltres. De vegades, sense un motiu determinat, per una resistència inconscient...no se sap...Després un dia la vida s'acaba i un no ha pogut arribar a temps, a eixa persona que tanta gratitut t'ha inspirat, a eixa carta o a eixa telefonada.

La mort ha de ser quelcom així...

Potser el secret siga simplement viure les possibilitats de cada moment. Aquest pensament em tranquil·litza. Sóc de l'opinió que atès que no podem arribar a tot...cosa que seria desitjable, m'estime més un dia a dia viscut amb desig, fins on s'arribe i prou. De vegades perd el temps, i em passe les hores mortes passetjant carrers i mirant aparadors, ho confesse. Me'n adone i em sembla una inútilitat. No obstant en passar un quants dies ho torne a fer. Vull pensar que m'agrada distreure'm. De vegades em sent marejada, atordida, llavors no l'hi done importància i continue. Vaig sola, m'ho estime més, i ho faig sovint. Em canse molt perquè els anys passen factura i no es pot abusar tant del cos. Jo ho sé, tanmateix sempre m'esforce fins al límit. DespRés em sent cansada, i he de descansar, clar, encara que mai no deixe d'acomplir les meues obligacions, que en són moltes. Amb tot, vulgués trobar esma per llegir més, escriure més, telefonar a les persones que m'estime...i em sap greu no poder arribar a tot. És una mica complicat.

Elisa ha trobat vivenda, se'n anirà a primers de mes, si no sorgeixen inconvenients. Jo he d'estar preparada per a una nova manera de viure, i d'això es tracta. He de mentalitzar-me, planificar aquesta nova vida i sobretot, aprendre a gaudir-la. És un nou repte que em presenta la vida i he de ser capaç de respondre. Els ocells tard o d'hora abandonen el niu, i a mi m'ha arribat el moment d'assumir la pròpia i plena autonomia; aquella que ja desitjava quan tenia setze anys.

La festa s'ajorna, les cubanes són a les illes, i no tornaràn fins diumenge. No, no em desconsola. Tantes vegades he intentat organitzar una festa, tantes he fracaçat. Sóc persistent. Diumenge anirem a dinar al Palmar. Nosaltres solem reunir-nos de tant en tant. Sempre havia estat bé. Conserve bons records de les nostres velades, converses , discussions...Aquesta vesprada pensava que tinc molta sort pel que fa als meus fills, són persones que poseixen una gran qualitat humana. La seua autonomia i jo he de...sembla que em vull convencer a mi mateix. Potser em rondina alguna por. Han passat molt anys d'haver deixat perdre els meus drets. No caben reclamacions.

Mai no m'havia explicat prou bé com vaig tenir tan poca consideració per mi mateix. Després de les últimes lectures he vist molt clar el motiu. La depressió ha estat present al llar de tota la vida. No sabria dir quan va començar, a hores d'ara faig compte que és un component del meu caràcter. Potser ja patira aquesta malaltia des dels primers anys. Aleshores no es conèixia; la patiem però entre nosaltres no tenia nom. Recorde que quan era una nena i cursava baxillerat al col·legi em vaig adonar que no m'importava morir-me, cosa que em fa pensar en una spicopatía herediatària. La meua autoestima estava reduïda a la mínima expressió. La vida tenia molt poc interès i menys gratificacions. La melancolia, sempre present, era entesa pels altres com presa, rebelia, indiferència o insensibilitat...Cadascú la qualificava a la seua manera; ningú sabia el que jo patia, ni jo mateix...és penós fis i tot de recordar, encara aixì ho he de fer, he de revisar el passat fins a compredre'l , sols així podré perdonar-me i reconstruïr la meua vida.

La depressió que és va fer present ja al llarg de la meua adolescència ja no m'abandonaria. De vegades passava de l'estat depressiu al contrari, una mena d'eufòria...eren períodes curts en els quals arribava a sentir-me prepotent i mamprenia tasques i responsabilitats excessives. Tot seguit m'arruinava i tornava a la melancolia, a arrossegar-me com un cuc. Amb tot allò que aleshores em succeia no tenia nom, no era reconegut com una malaltia, per tant, no hi havia remei ni esperança. No sé si fou el meu malestar el que m'induïa a llegir, a estudiar, a cercar respostes per la gran tristor que m'anegava.

En aquest estat, en el que tot et té igual, en el que res importa, ni tens forces
pensar ni per decidir ni molt menys per imposar-te. En aquest que ningú no va saber detectar com patològic, em vaig "decidir" a casar-me. És evident que no hi va haver cap decisió, que les coses decidíren per mi. Era com si sense voler- que no volia- quan vaig consentir el fet d'esperar a l'altre al llarg d'un any i mig de servei militar, implicitament es va decidir el meu destí. De vegades m'enganyava a mi mateix creient-me que decidía, però vaig cometre l'equivocació de deixar a les seues mans la decisió del nostre matrimoni, sense adonar-me que encara era a temps de decidir jo allò que volia fer , atés que mentrestant hi havia aconseguit la titulació que em reconeixia professionalment per fer-me càrrec de la meua vida. Va ser una falàcia. No vaig ser capaç de trencar perquè llavors no era capaç de res, ni tan sols de percebre que res no era irreversible, i que el fet de uns anys de noviatge, de cap de les maneres significaven que havia de concoloure'ls amb el "vincle sagrat del matrimoni" com ens havia alliçonat la "Santa Mare Esglèsia". Llavors no em vaig adonar que havia entrat en una de les primeres crisis depresives que haurien de marcar la resta de la meua vida.

Quan recorde el passat només veig el color de la tristor. Per això potser al llarg de tant de temps, sempre he somiat en la foscor, falta de claredat, ambivalència, indecisió...eixa era la meua vida als vint anys. Allò que va arribar després només va ser la calamitat que no vaig ser capaç d'evitar per com estavem minades les meues forces per la malaltia.

Ara és quan li trobe sentit a tot aquell seguit d'incoherències . Molts anys després quan vaig decidir separar-me, els metges afirmaren que no em trobava en condicions de prendre una decisió que anava a condicionar tan seriosament la resta de la meua vida. Jo, contràriament, pense que si en algún moment no estat en condicions de prendre una decisió va ser llavors, quan vaig ser capaç de consentir una relació que ni volia, ni necesitava, ni em convenia.

La persona que no té projectes personals és com un vaixell que navega a la deriva, he llegit darrerament. És cert, he anat perduda mentre no he estat capaç de definir el meu projecte personal. És impossible forjar un projecte de futur mentres ets víctima de la depressió, és com nadar a contracorrent, mai no arribaràs enlloc. No obstant el fet de comprendre la meua situació em dóna una capacitat que abans no tenia.

Sembla que trenta-cinc anys en són molts, tanmateix em sent afortunada perquè el meu desig
, comprendre, s'ha realitzat. Han hagut de passar tants anys i tantes coses...i tan amargues..."Les meues inquietuts" no eren més que la via de fugida per no sucumbir a tanta tristesa, a la fredor, a la paràlisi... Vaig escriure poesia, relats... vaig participar en cursos de teatre, de literatura, en diverses activitats culturals, sindicat, congresos, escoles d'estiu, Universitats d'Estiu...Massa coses tot plegat. Al llarg d'aquella etapa vaig sotmetre el meu cos malalt a unes tensions que temia trencar-me...No comprenia que em succeia i em limitava a donar pals de cec per si de cas descobria el motiu de l'autodestrucció a la que venia sometent-me. Si hagués estat una persona sana la vida hagués fluït serenament i fins i tot a estones hagués sigut feliç...La malaltia per contra m'ha produït un gran sofriment, ha minat le meues energies tant com la displicència i la incomprensió amb que percebia al meu voltant.

Amb tot la meua és una història de desesperànça, de lluita per la supervivència, sols això i res més que això...Ara m'adone en veure la trajectòria que he seguit. Ara és quan em veig tal com sóc. Comprenc que no estiga disposada a seguir. Sobreviure ha estat un esforç inaudit. He trobat els meus límits.

A la vista d'aquest nou descobriment podria qüestionar-me també el meu desig d'escriure . Cert, i ho faig. Sempre em restava la recança d'haver baratat el meu talent per escriure. També això ho considere una falàcia. No existeix tal talent, no calen recerques. Durant una etapa especialment desesperada per exorcitzar els meus dimonis vaig començar a escriure. No requeria especials condicions i era un consol; ensems em fèia la il·lusió que podria fer literatura i a més amb llengua pròpia...Tot un idealisme decadent. Aleshores, però, jo no ho sabia, només sentia la necessitat de fer-ho i ensems oblidar-me de la grisor de la meua vida.
Així doncs, em puc desvinclar també d'aquest compromís. No tinc per què escriure, cap obligació de fer servir unes aptituds, cap compromis estètic ni molt menys moral. Res. A partir d'aquest moment no cal que pense més en aquesta qüestió, ni que pateixca quan em plantege que se m'han assecat les idees...És a dir, ni que espere tenir algun dia tot el temps que em cal...Em done permís per anar de botigues fins que el cos em dia "prou", per dormir totes les hores que vulga- si pogués-. Em done
permís per perdre el temps i no em disculpe per no ser la dona perfecta
que ho té tot al dia. També em done premís, de veritat i sense reserves, per ser frívola, i en divertir-me­ –si arriba el cas–, per viure senzillament i sense pretencions artístiques ni de cap altre tipus. Em done permís per ser feliç si arriba el cas, per proporcionar-me tot allò que em produeixca plaer, i , segurament per algunes coses més que ara no em venen al cap.

Després de tot em sent afortunada al sí de la meua malhaurança perquè ha aconseguit una cosa essencial, estar bén aviguda amb mi mateix. Això és tot.

























Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies