Cròniques
Personals
08
Sé
que deuria escriure cartes, sé que deuria telefonar a algunes
persones...
Ara
que ja ha acomençat el curs, la vida reprén el seu ritme frenètic,
sempre manca temps...o ganes. El Dr. Llorens està ingressat. Pateix
del cor, jo no ho sabia. Sent una vaga culpabilitat, com si d'alguna
manera lí hagués fallat...com que em va dir que li toqués i no ho
vaig fer...Sé que no tinc motius per sentir-me així o potser sí,
no ho sé. Les persones no podem fer tot allò que els altres esperen
de nosaltres. De vegades, sense un motiu determinat, per una
resistència inconscient...no se sap...Després un dia la vida
s'acaba i un no ha pogut arribar a temps, a eixa persona que tanta
gratitut t'ha inspirat, a eixa carta o a eixa telefonada.
La
mort ha de ser quelcom així...
Potser el secret siga
simplement viure les possibilitats de cada moment. Aquest pensament
em tranquil·litza. Sóc de l'opinió que atès que no podem arribar
a tot...cosa que seria desitjable, m'estime més un dia a dia viscut
amb desig, fins on s'arribe i prou. De vegades perd el temps, i em
passe les hores mortes passetjant carrers i mirant aparadors, ho
confesse. Me'n adone i em sembla una inútilitat. No obstant en
passar un quants dies ho torne a fer. Vull pensar que m'agrada
distreure'm. De vegades em sent marejada, atordida, llavors no l'hi
done importància i continue. Vaig sola, m'ho estime més, i ho faig
sovint. Em canse molt perquè els anys passen factura i no es pot
abusar tant del cos. Jo ho sé, tanmateix sempre m'esforce fins al
límit. DespRés em sent cansada, i he de descansar, clar, encara que
mai no deixe d'acomplir les meues obligacions, que en són moltes.
Amb tot, vulgués trobar esma per llegir més, escriure més,
telefonar a les persones que m'estime...i em sap greu no poder
arribar a tot. És una mica complicat.
Elisa ha trobat vivenda,
se'n anirà a primers de mes, si no sorgeixen inconvenients. Jo he
d'estar preparada per a una nova manera de viure, i d'això es
tracta. He de mentalitzar-me, planificar aquesta nova vida i
sobretot, aprendre a gaudir-la. És un nou repte que em presenta la
vida i he de ser capaç de respondre. Els ocells tard o d'hora
abandonen el niu, i a mi m'ha arribat el moment d'assumir la pròpia
i plena autonomia; aquella que ja desitjava quan tenia setze anys.
La festa s'ajorna, les
cubanes són a les illes, i no tornaràn fins diumenge. No, no em
desconsola. Tantes vegades he intentat organitzar una festa, tantes
he fracaçat. Sóc persistent. Diumenge anirem a dinar al Palmar.
Nosaltres solem reunir-nos de tant en tant. Sempre havia estat bé.
Conserve bons records de les nostres velades, converses ,
discussions...Aquesta vesprada pensava que tinc molta sort pel que fa
als meus fills, són persones que poseixen una gran qualitat humana.
La seua autonomia i jo he de...sembla que em vull convencer a mi
mateix. Potser em rondina alguna por. Han passat molt anys d'haver
deixat perdre els meus drets. No caben reclamacions.
Mai no m'havia explicat
prou bé com vaig tenir tan poca consideració per mi mateix. Després
de les últimes lectures he vist molt clar el motiu. La depressió ha
estat present al llar de tota la vida. No sabria dir quan va
començar, a hores d'ara faig compte que és un component del meu
caràcter. Potser ja patira aquesta malaltia des dels primers anys.
Aleshores no es conèixia; la patiem però entre nosaltres no tenia
nom. Recorde que quan era una nena i cursava baxillerat al col·legi
em vaig adonar que no m'importava morir-me, cosa que em fa pensar en
una spicopatía herediatària. La meua autoestima estava reduïda a
la mínima expressió. La vida tenia molt poc interès i menys
gratificacions. La melancolia, sempre present, era entesa pels altres
com presa, rebelia, indiferència o insensibilitat...Cadascú la
qualificava a la seua manera; ningú sabia el que jo patia, ni jo
mateix...és penós fis i tot de recordar, encara aixì ho he de fer,
he de revisar el passat fins a compredre'l , sols així podré
perdonar-me i reconstruïr la meua vida.
La depressió que és va
fer present ja al llarg de la meua adolescència ja no
m'abandonaria. De vegades passava de l'estat depressiu al contrari,
una mena d'eufòria...eren períodes curts en els quals arribava a
sentir-me prepotent i mamprenia tasques i responsabilitats
excessives. Tot seguit m'arruinava i tornava a la melancolia, a
arrossegar-me com un cuc. Amb tot allò que aleshores em succeia no
tenia nom, no era reconegut com una malaltia, per tant, no hi havia
remei ni esperança. No sé si fou el meu malestar el que m'induïa a
llegir, a estudiar, a cercar respostes per la gran tristor que
m'anegava.
En
aquest estat, en el que tot et té igual, en el que res importa, ni
tens forces
pensar
ni per decidir ni molt menys per imposar-te. En aquest que ningú no
va saber detectar com patològic, em vaig "decidir" a
casar-me. És evident que no hi va haver cap decisió, que les coses
decidíren per mi. Era com si sense voler- que no volia- quan vaig
consentir el fet d'esperar a l'altre al llarg d'un any i mig de
servei militar, implicitament es va decidir el meu destí. De vegades
m'enganyava a mi mateix creient-me que decidía, però vaig cometre
l'equivocació de deixar a les seues mans la decisió del nostre
matrimoni, sense adonar-me que encara era a temps de decidir jo allò
que volia fer , atés que mentrestant hi havia aconseguit la
titulació que em reconeixia professionalment per fer-me càrrec de
la meua vida. Va ser una falàcia. No vaig ser capaç de trencar
perquè llavors no era capaç de res, ni tan sols de percebre que res
no era irreversible, i que el fet de uns anys de noviatge, de cap de
les maneres significaven que havia de concoloure'ls amb el "vincle
sagrat del matrimoni" com ens havia alliçonat la "Santa
Mare Esglèsia". Llavors no em vaig adonar que havia entrat en
una de les primeres crisis depresives que haurien de marcar la resta
de la meua vida.
Quan
recorde el passat només veig el color de la tristor. Per això
potser al llarg de tant de temps, sempre he somiat en la foscor,
falta de claredat, ambivalència, indecisió...eixa era la meua vida
als vint anys. Allò que va arribar després només va ser la
calamitat que no vaig ser capaç d'evitar per com estavem minades
les meues forces per la malaltia.
Ara
és quan li trobe sentit a tot aquell seguit d'incoherències . Molts
anys després quan vaig decidir separar-me, els metges afirmaren que
no em trobava en condicions de prendre una decisió que anava a
condicionar tan seriosament la resta de la meua vida. Jo,
contràriament, pense que si en algún moment no estat en condicions
de prendre una decisió va ser llavors, quan vaig ser capaç de
consentir una relació que ni volia, ni necesitava, ni em convenia.
La
persona que no té projectes personals és com un vaixell que navega
a la deriva, he llegit darrerament. És cert, he anat perduda mentre
no he estat capaç de definir el meu projecte personal. És
impossible forjar un projecte de futur mentres ets víctima de la
depressió, és com nadar a contracorrent, mai no arribaràs enlloc.
No obstant el fet de comprendre la meua situació em dóna una
capacitat que abans no tenia.
Sembla
que trenta-cinc anys en són molts, tanmateix em sent afortunada
perquè el meu desig
Amb
tot la meua és una història de desesperànça, de lluita per la
supervivència, sols això i res més que això...Ara m'adone en
veure la trajectòria que he seguit. Ara és quan em veig tal com
sóc. Comprenc que no estiga disposada a seguir. Sobreviure ha estat
un esforç inaudit. He trobat els meus límits.
A
la vista d'aquest nou descobriment podria qüestionar-me també el
meu desig d'escriure . Cert, i ho faig. Sempre em restava la recança
d'haver baratat el meu talent per escriure. També això ho considere
una falàcia. No existeix tal talent, no calen recerques. Durant una
etapa especialment desesperada per exorcitzar els meus dimonis vaig
començar a escriure. No requeria especials condicions i era un
consol; ensems em fèia la il·lusió que podria fer literatura i a
més amb llengua pròpia...Tot un idealisme decadent. Aleshores,
però, jo no ho sabia, només sentia la necessitat de fer-ho i ensems
oblidar-me de la grisor de la meua vida.
Així
doncs, em puc desvinclar també d'aquest compromís. No tinc per què
escriure, cap obligació de fer servir unes aptituds, cap compromis
estètic ni molt menys moral. Res. A partir d'aquest moment no cal
que pense més en aquesta qüestió, ni que pateixca quan em
plantege que se m'han assecat les idees...És a dir, ni que espere
tenir algun dia tot el temps que em cal...Em done permís per anar de
botigues fins que el cos em dia "prou", per dormir totes
les hores que vulga- si pogués-. Em done
permís
per perdre el temps i no em disculpe per no ser la dona perfecta
que
ho té tot al dia. També em done premís, de veritat i sense
reserves, per ser frívola, i en divertir-me –si arriba el
cas–, per viure senzillament i sense pretencions artístiques ni de
cap altre tipus. Em done permís per ser feliç si arriba el cas, per
proporcionar-me tot allò que em produeixca plaer, i , segurament per
algunes coses més que ara no em venen al cap.
Després
de tot em sent afortunada al sí de la meua malhaurança perquè ha
aconseguit una cosa essencial, estar bén aviguda amb mi mateix. Això
és tot.
Comentaris