dilluns, 23 de novembre de 2015





               Cròniques Personals

07



Acaba d'anar-se'n Viçentina, no es troba bé. L'hi he recomanat que vaja al metge, té simptomes d'ansietat i depressió. M'ha contat una història molt divertida, semblava la trama d'una novel·la, però era realitat. Costa de creure.

I demà el gran dia. Ja m'he preparat la roba, com quan anava el col·legi. Son hàbits antics però molt útils. Ara no sé exactament a quina hora començarà el claustre. Millor serà arribar a les nou en punt. Les males estones, quan més prompte, millor.

He tornat a la meua habitació. Curiosament sembla que hui no hi ha tant de rebombori, i també que el temps molt o poc va refrescant. És un plaer viure sense estar contínuament mullada de suor...Són ja les 12, mitjanit, i no tinc ganes d'anar-me'n al llit. Es nota que he fert una bona sesta. El secret està en posar-me els taps a les oïdes...si ho hagués sabut abans...

Escric perquè vull agafar l'hàbit. Ja van venint-me les idees. He pensat en enviar una col·laboració setmanal a la "Boira". Seria com una carta oberta en la qual un menut va contant coses del col·legi...He de quallar aquesta idea: "Tete saps què...?"Era l'encapçalament de les lectures que venien a un llibre de primer curs, que tenia fa anys i que hi vaig perdre (com quasi tot allò que m'estime). Un xiquet escribia al seu germà que hi era a la "mili". Era una historia ingènua i tendra com la pròpia infantesa.

També m'ha vingut una altra idea, aquesta pot desenvolupar-se en poemes o en prosa poètica: SOMIE. Supose que es un títol molt suggerent. Em preguntava jo, sovint tan somiadora en altres moments, somie? Hagués afirmat que feia anys que no . I mira, ves per on, me'n he adonat que sí, clar que somie!. Cada vegada que imagine el meu futur, somie. Somie amb vaixells, amb mars, amb viatges, somie amb gent.

Això no hi tinc clar, no vull somiar amb gent, experimente certa resistència. Sé que són residus antigues pors, i sobretot de la meua por a caure de nou a una relació.

M'agradaria ser capaç de somiar encara...Seria un bon indici.


Publica un comentari a l'entrada