dilluns, 23 de novembre de 2015




       

                     Cròniques personals


                           06


Aquestes son les primeres paraules que escric amb la meua ploma, una MONT BLANC!!! atès que m'agrada tant escriure crec que ja anava sent hora de ternir una bona ploma. Bo, jo crec que escriu molt bé i em trobe molt i molt contenta. Per a mi és un fet simbòlic...és com si hagués aconseguit la majoria d'edat pel que fa a l'escriptura...quin goig! Ara no tinc escusa per no escriure, així que ja em puc posar al tall.

I escriuré, escriuré moltes coses...Això diu el llibret que l'acompanya.

" Deixe que el seus pensament brollen lliurement, expresse els seus sentiments i trobe el seu propi mitjà personal d'expressió, aquesta és la filosofia dels articles d'escriptura de Montblanc".

És tot una provocació!

Em sent con una xiqueta el dia en dia de Reis. Tinc tantes ganes d'escriure que no sé per on començar...Recorde que quan preparava l'ingrés a batxillerat elemental, vaig tenir a les meues mans per primera vegada una ploma estilogràfica. Era la de la meua germana gran, que com altres tantes coses, a mi em tocava heretar. Quan vaig tenir aquella plona a les mans...no m'ho podia creure, per mi era com un tresor, una ploma preciosa, oscura, nacrada, que feia "aigues" brillants en donar-li la llum...Llavors em sentia més contenta que "un gat amb dues rates". Em vaig posar a netejar-la sense saber. Don Antoni havia dit que havíem d'anar acostumant-nos a escriure amb ella, atès que el dia de l'exàmen d'ingrès a Institut d'Ensenaments Mitjà, havíem de fer-ho, com es demanava, amb ploma estilografica. Així que devíem començar a menejar-la per prendre-li confiança. Com que, com dèia la mare, jo era de les de "pensar i fet", em vaig ficar a netejar-la. Després va començar a negar-se a escriure, i vinga els xorritons de tinta i els dits plens...Me l'havia "carregat". A casa no vaig gosar dir res per por al càstig. Anys després, de joveneta em vaig comprar una "Parker" de les que portaven de contraband. Eren més barates.

Bó, aquest primers de setembre, que faig anys, ha estat per mi un dia important, dóna tant de gust tenir a les mans una joia com aquesta...Com passa el temps, quasi sense adonar-me'n... Ja són prop de les dotze de la nit. Me'n hauré d'anar al llit. Demà passat hauré de tornar al treball.



Publica un comentari a l'entrada