dilluns, 23 de novembre de 2015






 Cròniques Personals


05



Acabe de tornar de Titaguas. He estat amb Eugènia. Dos dies intensos. El paisatge és impressionant. Vam pujar al castell d'Alpuente... el que hi resta. El poblet molt bonic i ben conservat. Els carrers empinats, les balconades, plenes de plantes, la gent, amable...La meua enyorança del poble, on vaig passat els primers anys...Jo sóc de poble.

Eugènia em convidà a dinar a un restaurant, menjar de la terra, olleta, amanida, i embotits "de la horza". Feia temps que no em permetia aquests luxes, en tots els sentits...Després, a la baixada, de lluny vam sentir sonar una guitarra...Era el tio José, un vellet de prop de vuitanta anys acompanyat de la seua dona, desdentada com ell, i una altra veïna. Ens va dir que s'estimava més estar- s'hi tocant el laut que anar-se'n al bar. Tocava depressa, sense donar-li el temps a les notes...semblava impacient. L' Eugènia i jo provàvem de seguir-lo cantant, fins i tot ella es marcà unes passes de dansa i això que havíem arribat demanant aigua, ella els conéixia... coneix molta gent. Entre tocata i tocata conversàvem.

El tio José tenia una expressió dolça i no vaig estar-me de fer-li unes fotos. El seu germà i la dona em van semblar prou eixuts. Embotit de Xelva, qué bó!. A ca Eugènia vam cuinar per dur al forn de llenya un bescuit, rostit de creïlla, ceba, pebreres...La gent d'aquí menja bé. Quines safates de rostit, amb carn, molta carn...Era preciós ser-hi esperant que apregués la nostra llanda mentre la gent anava emportant-se els arrossos, les seues pastes, empanades...de tot. És percebia un ambient de properitat...Em vaig alegrar interiorment.

Llargués converses a la terrassa , passejant, a la cuina...Ahir anàrem al barranc de la "La buena leche" des d'on a boqueta nit, a aquella altura, guaitàrem les llumetes dels pobles veïns enmig d'una blavor fosca., mentre encara s'albirava la claror del sol al darrere d'una montanya. Xerrarem una estona amb el vigilant de medi ambient, intal·lat a una torreta on passava tot sol el dia senser, de nou a nou. Ens va dir que els gossos i d'altres animals domèstics no els estaven permesos...Quanta soledat! Eugènia pujava sovint passetjant el gos. Els camins semblaven de conte, pujaven i baixaven pels turons poblats de pins. Quina pau, la vida se simplifica. Per què ha hagut de passar tants anys...

Prompte faré l'edat. He pensat celebrar-ho amb els meus @mics. Els convidaré a dinar a un restaurant que hi vaig veure una vegada a la vora de l'Albufera, voltat d'amplis espais verds i l'aigua, com un espill, per tot. Faré un "Aigua de València", Esther i el "Sardi", Otilia, Eugènia...i els ho diré a Marc i a Pol, que també són de la colla. Així que serà la primera vegada que hauré reunit gairebé tot el meu grup d'amistats...Feia tant, tantíssim temps que ho desitjava...i ara justament, ara que tinc la llar més ben acondicionada, música, bon beure, alguna cosa per acompanyar, conversa...Si algú tingués una guitarra...



Publica un comentari a l'entrada