Diaris de ficció, 12/05/1996 (continuació)

Culturainquieta. Madrid

Sempre he tingut aquest comportament, no fer-me notar. A casa déien que sempre anava a la meua…Alguna cosa havien de dir perquè jo era diferent. Per contra tenia moltes amistats, però de cop i volta em venia el desig d'estar a soles, em sentia incapaç de suportar-les. Encara que recorde molts bons moments amb companyia, quan les amigues em venien a buscar posava l'excusa dels estudis, els exàmens s'apropaven i em quedaven molts temes per repassar. A casa tampoc em deixaven eixir. M'amargaren l'adolescència, no en tingué. La meua vida d'estudiant es va quedar en res. Al segon any de carrera la major part de companyes i amigues se'n anaren a estudiar a fora.

Jo vaig continuar a casa, el fet d'anar-me'n a estudiar fora era impensable. No havien diners. Vaig continuar estudiant a casa, quan podia, entre brega i brega. No podia dormir, em feia mal l'estomac, perdia pes, n'estava trista. Llegia d'amagat, parlava poc, em conformava en no ser ningú, no queixar-me, no cridar l'atenció.

A casa es practicaca una mena de llei del silenci, en certa manera. Com sempre havien nombroses discusions i disputes serioses amb molta violència, i sempre era per alguna cosa que s'havia expressat malament ferint els sentiments dels altres, que reaccionaven de forma violenta. Quan volia treciar en la discusió per solucionar-ho, encara me'n emportava alguna. Vaig haver d'optar pel silenci. No sabia que poguera fer res més que presenciar horroritzada i  impotent tantes i tantes baralles. Els motius, diversos, alguns d'ells recurrents. Ma mare devia de tenir també alguna alteració del caràcter, era provocadora en extrem, i a tot replicava. Dolors des de sempre havia mostrat unes característiques dominats i autoritàries ( No sé com es va guanyar la fama, dintre del cercle familiar, de que ella mai mentia, i els altres s'ho van creure.) Tenia els set pecats mortals, com déia la mama sovint. Per definir alguns altres trets de la seua personalitat també era graciosa i ocorrent a vegades, però, espia, controladora, inquisidora, xantagista…no tenia una idea molt definida de què era el vici i què la virtut. Està mal que ho diga jo, era la persona més perversa que he conegut, segur que a ella de menuda també l'ha havien tractat de manera incorrecta. Després ho va repetir amb nosaltres, les seues germanes, i més tard amb els seus fills, que és el que sol passar.

Aquest fou el brou de cultiu de la meua personalitat, insegura, atemorida, amb sentiments constants  de culpabilitat…Si després d'haver viscut aquestes circumstàncies, hagués resultat una persona equilibrada, amb un correcte sentit de la realitat i emocionalment estable, s'hauria pogut creure amb els miracles, doncs és ben clar que jo mai no he tingut un contacte, ja no bo, sinó  mínim amb els meus sentiments; que per molt temps una gran part de la meua vida persistia en negar les necessitats, jo mai no tenia som, ni fret, ni gana…ni trobava a faltar la manca d'afecte; indicatiu de que el meu grau d'autoestima estava a un nivell molt inferior a la linia de flotació. Amb aquestes condicions no es podia esperar una altra cosa que tot allò que vingué després. Encara no sé verbalitzar els meues necessitats, pel la qual cosa tots em passaven per damunt. No he pogut aprendre en aquest sentit. I per tant no estic segura de que pogués tornar a viure en parella. Situació que requereix una comunicació continuada per armonitzar tot els aspectes de la vida en comú. Ara ho sent jaixí, ja sóc massa gran per seguir enganyant-me.

Durant aquell període de joventud, entre els quinze i els vint anys passaren moltes coses, totes dolentes. Les aclaparadores situacions familiars es repetien fins a l'infinit. A l'inici vaig percebre amb en Ferran la taula de salvació. Les meues raons, jo no era ningú, si algú o millor algú com ell es fixava en mi, això significava que jo era, jo existia i fins i tot era digna d'estima. Era fàcil fer-se amb mi, quasi qualsevol ho hagés pogut fer, no era cap repte. Restaven pocs vestigis de mi en la meua propia estimació. Jo tenia d'altres projectes, acabar els estudis, independitzar-me económicament, no casar-me…viure sola, totes aquestes consideracions, però, al costat de les meues fams, tenien poca consistència. No sé en quin moment vaig poder pensar erróniament que podíem ser el complement l'ú de l'altre. Va haver de passar temps, massa temps per a que, a través de la casta relació de nuviatge que, va ser com calia, vaig començar a veure les seues mancances. Sabia que no anàvem a reixir…en algun moment vaig pensar que ell canviaria, en altre vaig pensar que jo el faria canviar. Absurdes racionalitzacions per a no enfrontar-me amb una realitat tan senzilla com que ell no era un home per a mi, ni jo una dona que pogués conviure amb ell.

D'allò ja feia anys. Ara mostrava una actitud de submissió amb certes irregularitats, o eixides de tò que es podien interpretat com "coses de dones".