Diaris de ficció 12/05/1996 (continuació)

Diaris de ficció 12/05/1996


L'artista sempre té una part de pallasso. El salva mirar al món cara a cara, sense dramatisme.

Joan Manuel Serrat (Barcelona 1943)

Ara sé que he de viure amb tot aquest passat. Que tot l'afecte que no vaig rebre, la tendresa, la companyia, la protecció, el consol…, puc dona-los per perduts, mai no vaig a obtindre'ls de ningú. Que el passat ja no es pot recuperar i fer una nova versió. Que l'ansietat és mala companya de viatge i que el temps viscut, mai no podrà tornar. Que decepció, ingrata companyia, no m'abandonarà mai. Que dels errors del passat sempre s'apren, llàstima que no es puguen assatjar el nous aprenentatges.

 El sofriment es una ombra fosca que obscureix la llum i ens reclou a la penombra, agra i freda com una tomba; els seus efectes secundaris són devastadors i romanen incrustrats al cos i a l'ànima fins a darrer dia. Els fets que ens regala la vida no es poden el·ludir, ni vendre ni comprar; i els que creuen amb el destí diuen que tot està escrit, i neguen la llibertat d'aquest pobres bitxos que som els humans.

 El sofriment ens mena pel camí de la desesperança, i m'impota una "plifa" si els responsables són els pares, la vida, deu o el dimoni…Això no em consola. N'estic cansada, sí, molt cansada…cansada de patir, cansada de treballar, cansada de viure, és cert, cansada de viure i amb raó. La vida m'ha fet pocs regals i jo estic farta, molt farta de viure, estic cabrejada, i no em conforme a viure enmig aquesta mediocritat, ficada dins la closca per por a que m'endossen alguna garrotada. Em sé decebuda i això no té remei. La vida sense riure no és vida, la vida sense amanyacs és un desert sense cap palmera. Que em plegue a la realitat que m'ha tocat viure…No tinc alternativa fora de la mort.

No l'accepte, és repugnant nèixer, viure i creixer d'aquesta manera. No la suporte aquesta falta humanitat, no té res a veure amb els meus sentiments tendres o el que hi resta, fins i tot no em queden forces per mobilitzar el gest ni la paraula per defemdre'm, per a qué, aquí ha quedat tot dit i tot fet. No em sent solidaria amb els altres perquè no em puc solitdaritzar amb el dolor  negligentment provocat. Si algun sentiment ens ha de fer solidaris és en l'amor, i jo en aquest forat no hi trobe enlloc.

Deteste aquestes nostres vides inscrites en un món que no és més bo. No puc viure en aques infern de pena i dolor. Em dona fàstic la buidor de sentiments nobles, la disimulació, la mentida, la falsedat, la manipulació dels altres per els altres; odie la incomunicació quan tens tantes coses que dir enmig d'un silenci imposat; la incomunicació ens deshumanitza, sense l'ús de la paraula, més ens valdria tornar a expressar-nos a crits i amb grunyits. Odie la rutina, els costums habituals, les frases fetes, els sospirs, els silencis, que ploga a diari i aquesta tristor…

Estic farta i ben farta és cert, no he de tornar a ocultar-m'ho a mi mateix, a negar-ho com si fora una falta. Estic farta de no tenir un company a qui estimar, a qui acaronar, amb qui fer l'amor. Encara que ja apenes en necessite. La meua vida s'ha empobrit, o ja era tan pobra de fa temps que una renuncia més no s'ha tornat una dolorosa mancança. Tanmateix, viure sense amor, sempre, sempre…Ja són massa renúncies; que em contente amb treballar, menjar i dormir puc aconseguir-ho, encar que arribat a aquest punt és quan em desespere.

Em desespere per ser tan modesta amb les meues demandes, és com si en negara el dret a mi mateix d'estimar i ser estimada, con si assumira que no sóc digna d'amor. Els "tropis" estan avalotant a la gàbia, és ben estrany a aquestes hores, deurien d'estar dormint. Jo també deuria d'estar dormint tranquil·lament, ja que el que vull no és possible, sí, vull dormir, vull dormir!!! (crec que estic expressant a crits que vull morir.)

No m'esglaie de res, em sembla just, si com ésser humà no puc veure les meues necessitats satisfetes, què dimonis se m'ha perdut a mi en aquest món?. Mai no he estat exigent, pretenciosa ni desconsiderada, però estic farta, estic més que farta. I ho dic de tot cor i no tinc ganes de saber-ne res de les afeccions que em lliguen a la vida. A mi no m'han donat instruccions per desenvolupar-me en aquest món, cert, però vaig naixer com tothom proveïda d'un instint, el del sexe, que segons la ideologia dominant dels vencedors, no s'havia de reconèixer ni molt més fatisfer – fora del matrimoni– en la infantesa,  a l'adolescècia ni a la joventud. I dins del matrimoni tampoc perquè s'havia de practicar únicament con l'acte de procreació – crec que és la millor manera d'arruïnar la líbido i de retruc ens arruïnàvem nosaltres com ésser humans expossant-nos al transtorn mental per tal d no infringir les normes eclessiàstiques.

No, no m'agrada aquest món, religió, cultura i societat, no m'identifique, no respecta la natura, l´ésser de la persona, ens pertorba, ens contrau i ens humilia a les persones. Quan intente  adjudicar-li a la realitat algún vernís, sempre acabe igual o pitjor que abans.

Estic enutjada, inmensament enutjada i molt, molt trista.

foto-CULTURAINQUIETA- MADRID