Diaris de ficció, 12/05/1996

dissabte, 12 Maig 1996

La història de la cooperació al desenvolupament a l'Àfrica és la història
d'un fracàs. Mai tanta gent, amb tan bones intencions, havia dedicat tantes energies a una causa tan inútil.

Gustau Nerín (Barcelona 1968)

Carrusel, torre Eifel- París

Estic a tractament amb antidepresius i ansiolítics. No faig un drama, Me'ls prec i soporte com puc els efectes secundaris. El que més em molesta són les contraccions musculars. Tornaré a anar a consulta a primers de juny. Se'm fa molt llarg aquest dissabte. Amb tot he fet els exercicis de bioenergètica. M'ha vingut el plor i he plorat durant una bona estona…Després m'he sentit millor. "Estic tan cansada", "No puc més" m'han eixit aquestes paraules entre sanglots. Una estona abans en mirar-me a l'espill del pati " Volgués estar morta…". Dec de reconèixer que tinc simptomes despressius. Fins i tot la meua caligrafia, hui, no té gràcia ni ritme.

És un dia gris, com els que solen acompanyar-nos des de fa temps.

Estic tan entabuixada que no puc precisar ni en quin estat em trobe. Pel que fa a les causes…les ignore, potser me l'haja provocat una constelació d'adversitats, res sorprenent per altra banda, perquè és com em trobe molt sovint.

No hi ha receptes màgiques, tan de bo si n'hagueren, cadascú ha de viure amb allò que li ha tocat. Fa un cert temps m'havia fet la il·lusió que duïa una vida satisfactòria dintre de les meues limitacions. El Dr. Roig m'ha proposat  a més del tractament fer psicoteràpia. Impossible, l'hi vaig dir. La qüestió ha quedat pendent. Potser aquella felicitat que vaig experimentar no fora més que el meu desig de estar bé.

Demà i despusdemà, aniré al teatre Principal. Il Píccolo teatro di Milano interpretarà l'obra d'un autor italià, Luigi Pirandello; m'atreu força. D'aquesta companyia ja vaig veure a Madrid "Comme tu mi vuoi". Fou la millor obra de teatre que he vist mai, sens dubte.

És cert que sent un gran cansament ara, però porte una vida prou activa i pensava jo que sense grans esforços. Mai ens conèixem prou.

A mi m'acora no poder comunicar-me obertament amb ningú. L'autodidactisme també pesa. Ningú t'escolta, ningú et dona suport, ningú et corregeix…Encara continue imposant-me renuncies i tractant de demostrar-me a mi mateix que puc viure en la més absoluta esterilitat afectiva. Bo, supose que el fet de trobar-me com estic és la prova evident de que això no és cert. L'esterilitat afectiva deriva ver anèmia psíquica, embotaments dels sentits, de la percepció, dels sentiments, de les emocions…Sé on rau el problema, el que ignore és la forma de sol·lucionar-lo. Més aïnes pense que es un problema insol·luble doncs és tan vell com jo mateix o potser com l'humanitat. I amb l'afany de resoldre'l no he fet més que arrelar-lo més encara.

doncs està ben clar que la facilitat amb la que faig amistats, la meua actitud submisa i la disponibilitat que ofereix, no és més que un parany per ocultar la profunda hostilitat i desconfiança que sent vers als altres, quan se sobrepassa el límit de la meua paciència. "No obstant no se té per què pensar que aquesta  virtut pot esdevenir un narcòtic, diu Froïd, sinó únicament un estat de debilitat". A les seues cartes de joventud,en les que ja es perfilava una gran saviesa i una persona d'una gran humanitat. Així que quan aquest límit era sobrepassat d'alguna manera, sóc capaç del trencament més absolut, de la més absoluta indiferència. Sembla que els meus sentiments poc o res els prenc en compte a l'hora de prendre aquesta decisió. Tot seguit invariablement en sent usada, manipulada, estafada…Quan sóc jo mateix amb la meua ambigüitat la que provoque aquestes situacions. Si més no, en part. 

Sempre he tingut aquest comportament, no fer-me notar. Els altres déien que sempre anava a la meua…Es un retret que se m'ha fet molt sovint. Paradoxalment tenia moltes amistats de ambdós géneres, de colp i volta, però, m'allunyava perquè em sentia desbordada, tot i que recorde molt bons moments en companyia, jo posava l'excusa dels estudis per no eixir. A casa tampoc em deixaven. M'amargaren l'adolescència, aquest període va ser suprimit de la meua història. La meua vida d'estudiant es quedà en res.

Al segon any de carrera la major part de les amigues i companyes de col·legi se'n havien anat a estudiar a fora. Jo vaig continuar a casa, estudiant quan podia entre brega i brega i acusant ja els primers simptomes de psicopatia. Llegia d'amagat, parlava poc o res, em conformava en ser ningú.

A casa en certa manera es practicava una mena de llei del silenci. Aleshores tot eren discusions i fins i tot disputes violentes, i sempre era per alguna cosa que s'havia expressat o interpretat malament ferint els sentiments de l'altre o altra, que reaccionaven amb violència. Quan volies terciar a la conversa per fer-los entendre's encara te'n emportaves alguna.

Vaig haver d'optar pel silenci, no sabia qué poguera fer res més que presenciar horroritzada al meu interior i impotent davant de tantes i tantes baralles. Allò era una guerra viva. Els motius solien ser diversos, alguns recurrents. Ma mare també es veia que sofria una psicopatia de caràcter, era provocadora en extrem. La germana gran des de sempre va mostrar simptomes greus pel que feia al seu caràcter i a la seua conducta. No obstant això no sé com es va guanyar la fama de que ella no mentia mai. I els altres s'ho van creure. Era una persona molt malalta, es mostrava envejosa, cruel, violenta, d'un egotisme brutal, com si no tinguera cap sentiment bo per contra també era xocant i a vegades ocorrent, controladora, inquisidora, xatagista…La persona més perversa que he conegut mai. Senyal de que a ella també l'havien tractat de manera incorrecta. Després ella va fer el mateix amb l'Anna, la tercera, y amb mi, la segona.

Aquest fou el bol de cultiu d'una personalitat insegura, neuròtica, turmentada…la meua. Si després d'haver viscut a aquest ambient, sorgira una persona realista, amb una percepció correcta de la realitat, equilibrada, normal; es podia creure amb els miracles. En psicologia passa com en matemàtiques, la suma és el total de la reunió dels seus componets independentment de l'ordre que ocupen. Doncs, clar, és normal que si una no ha tingut mai un bon contacte amb els seus sentiments, que per molt temps, es a dir durant una gran part de la seua vida, ha persistit en negar les meues necessitats, i que l'autoconcepte era molt inferior al de la línia de flotació. Ja es pot imaginar com està eixe cos i eixe cap.

En aquestes condicions no es podia esperar altra cosa més que tot el que vingué després. Encara hui em costa verbalitzar algunes de les meues necessitats. I dubte molt de que puga tornar a viure en parella, atès que la base de la relació de parella i de totes les relacions és la comunicació. Durant aquell període de joventud, entre els quinze i els vint anys, passaren moltes coses, totes dolentes. A casa continuava tot igual o pitjor. Va ser llavors quan un dels amics de la colla s'interessà especialment per mi. Allò ho vaig viure com si fos una taula de salvació enmig de l'oceà.( partim de que jo sentia que no em considerava ningú. Si de sobte t'adones que algú, al que d'entrada veus superior en edat, formació, professió i treball. Si algú en aquestes condicions es fixava en mi, això significava que jo era, que existia i que fins i tot era digna d'estima). La fam és una necessitat biològica, consubstàncial a l'ésser viu. Les fams són necessitats naturals que se percebeixen com doloroses per la qual cosa l'ésser cerca amb afany la manera de fatisfer-les.

 Llavors era fàcil fer-se amb mi, d'altra manera mai no hagués succeït. Era un empressa fàcil la de fer-se amb mi. Aleshores a la meua persona restaven ja pocs vestigis de mi, de la meua pròpia autoestima del meu ésser en definitiva). A mi en rodolaven pel cap encara certs projectes, acabar els estudis, iniciar la meua vida professional, que significava independencia económica de la familia, llibertad per decidir on i com volia viure, lliure de condicionaments familiars i de tot tipus…Llavors vaig veure que tot això comparat amb les meues fams, tenia poca consistència. 

Una vegada més no vaig resoldre el conflicte con no ho havia fet anteriorment, pensant que em sometia parcialment, però, amb l'esperança de que quan fora lliure seria jo. Aquesta vegada vaig prestat-me a iniciar una relació mentre…Per dissort em vaig veure atrapada en el meu. Com ho havia fet en altres ocasions. Pensant que em sotmetia parcialment amb l'esperança de que quan fora lliure seria jo. Aquesta vegada vaig prestar-me a iniciar una relació…mentre es resolvien els conflictes a nivell social. Per dissort em vaig veure atrapada amb el meu pròpi parany. Una personalitat tan desestructurada com la meua amb un jo tan insegur no bastaria tota la seguretat que pogués obtindre, ni la sana agressivitat que em calia per defendre les meues idees revolucionaries pel que feia al món del matrimoni en plena época franquista.

…ja feia anys. Ara mostrava una actitud de submissió amb certes irregularitas , i eixides de to, que es podien interpretat com"coses de dones"

El que era clar és que després de tots els anys d'estudi i formació no servia per a mi, ni tenia un valor per mi mateix, no l'havia tingut mai. Les opinions de ma mare cert que no m'ajudaven molt en aquest sentit: "una dona no es res sense l'ombra d'un home" i coses coses així. No tenia sentit de ser, no em coneixia ni m'estimava, és obvi que no vaig saber defendre'm d'aquella agressió, autoagressió que va resultar el meu matrimoni.  

La capacitat d'autoafirmació que havia resultat un bon suport per mantenir-me orientada als meus principis, me l'havia deixat pel camí feia anys, a la vista de les bregues dels pares a les quals els motius que les promovien no eren més que una escusa per encobrir que la vertadera rivalitat era el domini del mascle, que exigia constantment d'una forma implicita o palesa la submissió de la dona. 

Tant ella com jo erem filles de l'ambient social y polític d'una dictadura. Ara, desprès de la gran batalla que vaig haver de lliurar al meu interior, entre independència i llibertat al preu de la soledat, contra el compromis d'una vida en parella que significava  submissió, el fet d'assumir el paper tradicional de la dona, esposa, mare de família. Com anava a renegociar les meues premises amb algú que segurament no sabria ni de què parlava, com es va demostrar després en innombrables ocasions. Recurs que solia esgrimir quan no tenia una resposta coherent a la qüestió que es plantejava.

 Va ser un fet devastador. El més trist és que vaig entreveure foscament el futur que m'aguardava i tanmateix vaig claudicar.  

                                                                                               (continua)