diumenge, 27 d’abril de 2014

Diaris de ficció diumenge, 5,/maig,/1996



 Diumenge, 5/maig/1996 , Dia de la Mare


No cal saber-ho tot de l'altre, afortunadament els secrets no destorben.



 Benicassim- foto Llum S.
 En el fluïr dels dies els canvis se succeixen constantment. Vaig estudiant els  enigmes de l'ésser humà, amb aquesta paciència que m'ha donat la mare Natura, sense pressa, i fins i tot amb certa intenció de mètode. Les obligacions doméstiques de cada dia m'ocupen i de vegades m'impacienten, també. Rellegint "Miedo a la vida" d'Alexander Lowen, reflexione, em veig a mi mateix des de fora recórrer l'ampli periple que m'ha dut fins aquí. On el temps i l'experiència m'ha ajudat a superar tantes i tantes dificultats.No crec que a hores d'ara hi haja una línia divisòria entre la salut i la patologia. Almenys ara faig allò que després de tant de temps he desitjat, acostar-me a determinades qüéstions que per a mi tenen un interès especial. No sé si em serà útil per ajudar a d'altres persones, tant de bó si fora així, si no amb que em facilite el meu pròpi autoconéixement ja pagaria la pena.

Evidentment també he estat una "servicial" des que em conec; encara detecte restes d'aquesta actitud. Sovint he negat les pròpies necessitats perquè considerava que determinades causes i persones requerien de la meua atenció, la resta podia esperar. Encara tinc moments en els que em plantetge si és solidari ocupar-se un de si mateix…Si no podria fer alguna cosa més pels altres. Per sort m'adone que potser tenia una visió poc realista. Ja tinc clar que només sóc un esser humà amb moltes contradiccions.

 Ara visc molt més tranquil·la, quan les circumstàcies m'ho permeten, és clar.Travesse un període d'escepticisme, supose que és una reacció lógica a l'etapa anterior, en la que vaig donar per bones moltes "coses" sense tindre uns criteris consolidats. Per dissort ens movem en un món complicat. És clar que ens cal bona cosa de coneixéments i reflexió per a no deixar-se diluïr en aquest magma. Un vessament de frustracions que molt sovint ens provoca la vida; caldria un manual de saviesa per aprendre a soportar-les dignament. Les carències…que en molts moments m'han semblat tan angoixoses, ara, una vegada integrades, no són més que circumstàncies. 

La incomunicació em turmentava, potser per aquella necessitat de exhibisionisme histriónic que tant em retreia la Blanca. Tanmateix no tinc molt clar que ella tinguera raó. En cualsevol cas no em fa sentir-me particularment em sent responsable, fins i tot ja m'he acostumat i ara crec que no seria capaç de despullar-me emocionalment amb tanta facilicitat davant de qui fora.També és cert que la meua vida de relacions és molt restringida, he hagut de fer-ho per pròpia voluntat. La major part de les persones amb qui em tractava no han pagat la pena. Així doncs calia fer una tria. Em pregunte si aquest també serà un tret neuròtic o sólament intel·ligent.

 Tot i que amb la gent que em tracte ara, per motius de treball o per qualsevol altre, sembla que m'estimen i que tenen un bon concepte de mi. Amb tot ara sé que ja no faig cap esforç perquè siga així, tan sols és.De vegades Lila em parla de Miquel Lledó i jo em sorprenc a mi mateix penssant amb ell. Pel que em diu ella podria ser un bon amic, fins i tot més que amic. Clar que no dec de refiar-me, però, d'aquesta informació de segona mà. Ell fa dos anys que la seua dona hi va deixar. Es molt probable que n'hi hagen problemes pendents, de fet ja manifesta una clara resistència a que ens coneguem personalment. 

De tota aquesta història em xoca que la descripció de la seua personalitat em resulte tan seductora. Cóm sóc, he estat a punt de jugar brut amb mi mateix. El cert és que no em resigne definitivament a la soledat, i faig com que em trobe oberta i disposada a assatjar, una vegada més, la historia de "un altra oportunitat", com els toreros. De vegades vull creure que la vida té per oferir-me alguna cosa més. Marina, això no és seriós. Tu saps que és molt poc provable que allò que no ha succeït fins ara, puga passar més endavant.

 Això sol ocorre a les pel·lícules, on els guionistes s'apliquen per disenyar un tipus de personatges que viuen i reviuen les emocions humanes amb tal verisme que arribem a identificar-nos per complet amb la possibilitat que ens puga ocorrer allò que contemplem a la pantalla, aclofades a la confortable butaca de la sala de projecció amb aire acondicionat; ens fan reconéixer-nos a la pantalla, on de vegades, veiém  només allò que desitgem veure, tot i que poc o res tinga relació amb la realitat que ens ha tocat viure. Sí,  les relacions de parella només emplenen una porció molt reduïda del temps que ens ha tocat viure. Tot i que no són l'únic ni el millor de la vida.


Publica un comentari a l'entrada