Cafè en gra - PARAULES DE MARIAN










Posted: 30 Apr 2014 01:33 PM PDT


La Marian Thomson, gal·lesa, britànica, però no anglesa, com deia de sí ella mateixa, era -sí, dic era- l’amiga que tenia estirada al llit davant meu quan  em vaig assabentar de la mort de Tito Vilanova.
Tan unidireccional és la frontera entre el “és i “l’era” que de passar-la en depèn l’existència, i no em vaig atrevir aleshores, el divendres, per un temor reverencial instal·lat al cervell reptilià, a esmentar el nom de qui encara és, ni que sigui un segons abans del traspàs, per tal de no restar ni la mes infinitesimal possibilitat que algun mortal  assoleixi la immortalitat.
Ara ja no calen aquestes precaucions perquè els desideràtums rara vegada es compleixen, i aquesta tampoc, i per això em dedico a explicar a qui em llegeixi la vibració de la segona corda en ressonància que l’emoció de dues morts properes en el temps i casualment coincidents  em produïren. Simplement com un acte de fraternitat universal a petita escala.
La Marian marxà del seu país de Gales i vingué a espetegar a Torelló, fa mes de vint anys, seguint el passos d’una cosina, segons m’havia explicat, i s’hi quedà. Aprengué el català, que es l’idioma que sentia a tot arreu, i mes tard l’espanyol just per el que li feia falta, que era ben poc.
La seva identitat cultural l’apropà i va percebre ràpidament a la situació catalana respecte a Espanya, i  fou catalana i gal·lesa, per aquest ordre, des d’aquell moment.
Hi ha coses que es porten a la sang, o a la identitat originària si voleu, de manera que no concebé mai que Catalunya pogués ser altra cosa que ella mateixa, i per tant, independent. La causa de la independència fou des d’aquell moment la seva causa.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.