Diaris de ficció

Diumenge , 26 novembre, 1995

Els jutges estan perquè els expliquis les versions diferents de la realitat.

Albert Boadella (Barcelona 1943)


He passat tot el dia sentint sonar el telèfon. L'Aurèlia m'ha embolicat….Per rematar la festa, la ploma no escriu. Quina merda de ploma!. La mulle al tinter com fa quaranta anys…per poder fer-la servir.

Aurèlia ha esdevingut un malson. No comprenc com em veig amb l'aigua al coll amb històries tan inversemblans. Ella va aparèixer a primers de curs per substituir la Lena, de baixa per depressió. I la Conselleria Valenciana d'Educació ens envia res menys que una mestra psicòtica, Déu ens guard!. Sembla que no els quedava cap mestra més a la llista de substituts. La mare que va…! Ara va i resulta que la substituta és una malalta psicòtica. D'això em vaig assabentar als pocs dies de conéixer-la. No sé com he pogut arribar a aquest desficassi. Bo, sí que ho sé, és que em va donar llàstima, i com que tots li feien el buit, em va saber malament…Ara, però, això és l'infern, el telèfon no para de sonar i tinc els nervis en carn viva. N'estic segura que és ella, i no vull posar-me. El meu natural d'escoltar la gent, la meua disponibilitat a vegades són qualitats que se'm tornen grans defectes, perquè solen atreure persones trastornades per les quals jo no puc fer res i en canvi elles a mi em desestabilitzen.

Al llarg d'aquest diaris es pot observar la tirallonga,- el telèfon sona i sona cada vegada més freqüentment- em sent tan malament. Aquest matí ha començat a les 10,30 h i no ha parat en tot el dia. És ella, sé que és ella. Hauria de despenjar-lo.

Deia que són tantes les persones que ja han desfilat per aquestes págines, les pàgines de la meua vida, i d'altres moltes que no m'he pres la molèstia de contar. Ara reflexione i no vull mostrar-me ni sentirme pesimista. No convé, en aquesta solitud. Amb tot ha estat tot un degoteig constant de subjectes que han aparegut i han desaparegut amb un denominador comú, la psicopatia amb diferències de grau. A mi que tanta por m'han donat sempre els bojos, jo que tanta por he tingut sempre de perdre la raó.

Des de fa un temps aquestes velles pors havien anat desaparèixent a mesura que anava consolidant-se la meua recuperació. Cóm podia entendre i compren-
dre la vida si tota la gent del meu voltant ha coixejat d'eixe peu. Em sentia perduda, no tenia cap punt de referència. Han hagut de passat tants anys…Reich, parla de la "plaga", una epidèmia de neurosi que genera la nostra cultura. Ara comprenc que tenia raó. Ho visc i ho pateix a la meua carn. Desitjaria conéixer a una persona sana, emocionalment, vull dir, o mental, tant se val, per reafirmar-me…i en compte tot el que em trobe… No, no vull ser derrotista, sé que aquest pensaments no en fan cap bé tot i que necessite expressar-los, encara que només sia a la intimitat d'aquestes pàgines. 

Escric i escric…i rara vegada llegeix allò que escric. Si algún dia tinc temps i ànim els llegiré des del principi. Encara que no em cal fer-ho per recordar gran part del seu contingut. Ja no em queixe de la meua soledat, que estime i valore, em sent forta i sana- o, si més no, això voldria jo- Per dissort encara que vaig trobant respostes, algunes qüestions encara romanen misteris. Per què se'm fa tan difícil trobar persones normals, amb qui riure, discutir, enutjar-nos, fer les paus…això només, la vida. Potser perquè no n'hi han. Per què tinc tanta facilitat per atreure persones desfetes…?.Per això sóc com un parallams. Què vol la vida de mi? Quin és el seu missatge?. No sé ben bé com fer-ho aquestes ànimes en pena em sorgeixen com els bolets després de la pluja. Invadeixen la meua vida, el meu espai personal, a vegades el meu espai íntim…Em deixen sense capacitat de resposta, victima de les seues exigències constants. Em reclamen, intenten pressionar-me emocionalment perquè saben que tinc el cor tendre i com n'és de fàcil commoure'm.

Aquest és encara un gran misteri. Visc una vida solitària i discreta, no em faig notar, no conec el veïnat, no obstant això tothora una o altres m'arrosseguen a fer allò que no desitge.

Aquell divendres al metro, quan anava a veure a Pi. que estava malalta. Li havia preparat dos flaçons de marmelada de prunes que l'havia feta a l'estiu. 
No tenia experiència de manejar-me al metro, i se'n va fer de nit per arribar allà on viu, fora de la ciutat. No sabia on havia de baixar, en quina estació, vull dir. I no sabia com preguntar-ho. Em vaig sentir una innútil, perquè jo volia visitar-la. No tenia, però, cap experiencia amb el metro. No sabia exactament que havia de preguntat, no sabia si entendria l'explicació…i tenia por de predre'm. La indecisió m'immobilitzava. Em sentia tan tallada i tan sola. Vaig deixar el flaçons baix del seient mentre em debatia entre la indecisió i la voluntad d'arribar-hi. Quan el tren es deturà al la fi del trajecte, no vaig ser capaç de baixar del tren enmig de la nit, i localitzar la casa a la urbanització. Quan tornava a ciutat, em vaig adonar que m'havia deixat els dos flaçons de marmelada baix el seient. Quan van passar uns dies i P. va tornar al col·legi, no vaig gosar explicar-li el que m'havia passat i disculpar-me.

Estic cansada, porte unes hores asseguda a aquesta butaca. He estat corregint redaccions. Hauré de reflexionar sobre aquest problema, el de la indecisió.

De t@ts els que he conegut, l'Aurelia és la més perillosa. No és que estiga atemorida. Sé que m'he comportat amb ella d'una forma humanitària. Jo sóc així, no em costa esforç, tanmateix aquesta actitud meua sembla que els anima a plantejar-me noves exigències…i això si que m'esclavitza.