dimecres, 12 de febrer de 2014

Diaris de ficció

Dissabte, 26 d'agost


La lectura és com el paracaigudisme: en condicions normals el practiquen alguns esperits arriscats, però en cas d'emergència salva la vida a qualsevol.

Juan Villoro, escriptor i periodista mexicà (1956)


( Es gairebé la una de la matinada)

No, no he eixit, tan sols a comprar menjar per als tròpis. M'he pres un vermut mentres em preparava el dinar. Veig una comèdia molt divertida en tv, quina manera de riure!

La censura m''impedeix disposar dels meus arxius fotografics 
Ara, ací al balcó s'està bé...però encar hi ha mosquits, són grossos i lluents, es troben tan bé aquí que no volen canviat de colomer. El pensament vagareja. "El Nacional" dels Joglars m'ha fet gaudir una bona estona i enyorar el teatre.
La Pilar ja haurà tornat. Mai més, mai més amb ella i l'Andreu Rovira, mai més.

M'avergoneix profundamnent. Com he pogut fer-los el joc?. Ara tot ha canviat i passat un poc de temps, he d'escriure "Mitologia del desig"...Per associació me'n recorde del Joan Pons (Ramiro)per associació. Es va autoqüalificar d'impresentable. Devia de tindre l'autoestima per terra, el pobre. Pobre tio, ara em dona pena, amb tant que em va putejar, i jo a ell...Quina història. Però quan algú es penja la medalla d'impresentable sempre deixa una incognita oberta. Aquesta apreciació potser molt personal, "...darrere de cada persona hi ha ésser humà que pateix". Sí també és cert. Jo també pateix malgrat que volguera estalviar-me'n. Encara que a mi em passa per no ser capaç de comunicar-me. Amb Joan Pons apenes vaig parlar després de la primera nit. Una historia curiosa, algún dia revisaré el relat i veuré d'acabar-lo. No sé per que he recordat aquelles nits d'agost a Santander, el Palau de la Magdalena, era com un somni, ara que ho recorde després d'uns quants anys encara ho sembla més. Una profunda soledat i també una gran inseguratat que jo tractava de compensar amb no poca gosaria i temeritat. El tendre record d'en Manel Menbrives quina història, tots gent de la farándula.

Potser tinga una semblança amb l'Andreu amb qui reapareix el tema de la incomunicació després de l'intent fallit de fer el sexe. L'inconscient és savi, i em fa associar aquestes dues històries.

Aquest dies que falten per finalitzar les vacances... són tan pocs. No sé per què tem el després, res no tornarà a ser igual per a bé o per a mal, res. Jo ja no sóc la mateixa. Sabia que seria així, li ho vaig comentat a l'Andreu Rovira un dia mentre dinàvem a un baret a la platja. "dintre d'un més ja no seré la mateixa" li vaig amollar, després em vaig penedir, però era cert. Ja no sóc la mateixa i això no té pas enrrere.


El més que vé acompliré anys, es xocant ara em sent tan jove, tan bé, fins i tot tan bonica. Des que no use les ulleres els ulls m'han millorat. Ara són molt més expressius. No te massa importància el fet de sentir-me així ho comente perquè no és d'estranyar que vaja eixint alguna tecla. El xiulit de l'oïda encara hi és. El metge diu que són coses de l'edat. Potser que quan reprenga el treball algunes d'aquestes alteracions desapareguen. Clar, no tindré temps d'escoltar-me-les.

Sembla mentida que m'haya passat la vida sensera sense amor i sense sexe. Dec de ser la reencarnació d'algun anacoreta persistent vinguda d'altres existències amb aquesta condició. No es fàcil d'entendre-ho almenys per a mi. Quasi tothom s'emparella i fins i tot amb certa freqüència. Deu ser la forma més normal de viure, o, si més no, de viure moltes persones...o almenys... No sé que anava a dir...que sempre es devia tenir algun mig amic per a una emargència... o potser no?.Buf! quin tema més complicat i quina disertació més innutíl

Jo en canvi he passat d'una relació a un altra sense aturar-me i sempre lamentant haver-les iniciat totes i cadascuna d'elles. Sembla que m'hagen fet el mal d'ull. Això ja no s'estila, diria ma mare. A vegades pense que potser hagués estat més bé sense ningú, conservant la puresa que tant ens recomanaven les monges al col·legi, a l'època de Franco, el petit gran dictador. I tot això a qué ve? ah sí! ho comente per la inminencia del meu aniversari. Ja va fent anys que vaig iniciar aquest príode que per la durada sembla el neolític. Aleshores pensava que seria molt més fàcil establir una relació més que fora per cobrir les necessitats més peremptòries...Estava tan segura de que podria ser, com ara estic de decebuda de que serà...D'aleshores ençà quantes decepcions i ingratituts... El llistat de desaprensius que vaig capturar és interminable i en aquest diaris molts d'ells ni els anomene. Dreprés de trencar amb eixè calamanduri de Bunyol – fins el nom li anava bé­– ja no vaig ser capaç de seguir buscant parella. Em vaig convencer a mi mateix de que no es podia trobar un home mínimament decent amb qui poder compartir una mínima part de la meua humanitat.

Crec que va ser una decisió encertada, si més no vaig cercar aixopuc per evitar les set plagues d'Egipte. I em vaig recloure a fer punt de calça convençuda que l'únic camí era el de la renuncia, com fan les monges, expressat tan plàsticament en prendre els hàbits com diuen. "Jo renuncio a Satanás a sus pompas i a sus obras..." Què melodramàtiques!. I em vaig recloure entre aquestes quatre parets, fermament convençuda, de que l'únic camí per mi, era el de la renúncia.

El que tant desitjava, una altra oportunitat, l'última, i mai no hi havia aconseguit, el camí de la renuncia– no llavors ja ni per salvar ànimes del prurgatori– Alló que tant desitjava i mai no havia aconseguit, ja no arribaria mai, ni sant Antoni, amb tota la seua influència, li valdrien coples per buscar-me un nuvi a mi, i és que jo vaig he entrat en la categoria de per a fadrina-vella. Renunciar era dolorós, sens dubte, amb tot però, més pràctic i realista que anar col·leccionant calamandurris per tot arreu. Arribat a aquest punt no quedava més que assumir la meua condició de persona, de dona sola i solitària. Deixe constància en aquestes págines que són un autèntic testimoni de molts moment d'obscura premonició, davant la certesa de que una vegada més i possiblement d'una manera definitiva, havia de castrar-me literalment: sentiments i sexe, havien de ser eliminats de la meua persona. I així va ser, es va complir l'horacle.

Han passat anys, cinc anys o més, no ho sé. Al llarg d'aquest temps he procurat anar dreteta i fer bona lletra, que era tan com viure castrada i no desesperar-me, sinó acceptar la inqüestioble realitat. La vida per un dels seus secrets motius em condemnava, una vegada més, a la soledat més absoluta. No negue que en algun racó del meu cor encar pensaría – sentiría – que algún día podria produïr-se el miracle. Pero el miracle no s'ha produït, fins ara.

Quan vaig conéixer a l'Andreu Rovira, per dins botava com les pilotes, el meu cor estava com havia estat sempre, desitjós d'estimar, d'estimar desesperadament. Prompte em vaig adonar però, que m'havia tornat a equivocar, ell tampoc era la persona idònia i jo havia de romandre en la meua soledat. No va ser fàcil tornar a renunciar, el cor s'havia caldejat i havien rebrotat els vell desitjos d'estimar. Ara sé que aquests mai no s'estingirien sinó que perviurien en mi mateix fin a la fi.

Ho hagués donat tot, anys de vida, per un amor correspost i com deumana o, si més no, per una bona amistat–encara no sé què més podria donar­–Tracte d' explicar, de justificar-me o de justificar el risc que suposava iniciar una nova relació amb tan poques garanties de supervivència tant la mateixa relació con la meua persona doncs llavors la sida causava estrall. Amb tot, temeràriament havia d'intentar-ho. Això o deixar-me fossilitzar, endurir-me més i més cada dia tancada a calç i canto en una renuncia persistent. Déu sap que ho vaig intentar, potser amb massa tenacitat.

Ara retorne a punt zero. Res he tingut i res tinc, he d'assumir aquesta circumstància, com una més de la meua vida. Prompte compliré anys. La lógica em diu que dec de desistir i conformar-me, que aquesta és la que m'ha tocat i punt. Sense pensar-ho més, sense queixes ni lamentacions.

Ara apagaré la llàntia i oblidaré aquesta cabòria perquè no es pot viure eternament lamentant-se del que no es té i, potser mai no es tindrà. Hui ja és diumenge, en trobe bé en aquest món confortable que m'he el·laborat, música, lectures, cinema, teatre, concerts, exposicions, recitals...Treball garantit fins a darrer dia de vida laboral. Encara em puc considerar un ésser afortunat en diversos aspectes.El que no es consola és perquè no vol!.

Tal vegada hauria de tornar a la literatura i a la poesia. És grtificant, no tant com el sexe... Potser hauria de mobilitzar el meu sentit de l'humor. Sense un somriure...



Publica un comentari a l'entrada