Memòries de la desmemòria 18


28 maig 1987 cap 18


En la vida les coses mai no són dolentes ni bones del tot, sinó que quasi sempre se donen barrejades fins al punt que de vegades un no sap si riure's o plorar. Vet si no el dia de hui. M'arriba una notificació de la Conselleria d'Educació denegant-me el permís per fer una excursió amb els pàrvuls. Em sap greu però és millor, m'estalvia la tira de feia. Hui comencen per dir-me que m'han entrat al pis de V. Em quede de pedra. Sort que el tenia buit encara. En anar els posaré una nota als lladres per si tornen a visitar-me: "SÓC UNA DONA SEPARADA AMB CÀRREGUES FAMILIARS, NO TINC JOIES NI DINERS. ES PREGA DEIXEN UN DONATIU A LA SAFATA".


Aconseguisc quedar per a que vinguen uns operaris a replegar el dormitori de ma mare per restaurar-lo. La meua filla, pobreta, ha sofert un petit accident: li han xafat el dit gorrí en una porta a l'escola. Fractura i punts. Em comuniquen que al pis ja m'han posat l'aigua i la llum. Alegria. Em pose a replegar coses per endur-me-les demà i començar a fer la neteja. Em sent bé, millor que ahir, malgrat tot, i pense, em passen coses perquè sóc una persona forta i capaç de superar les més grans adversitats. Ho sé, ho sé.
Quan tot açò acabe i puga escriure seré feliç.


31 de maig 1987


Em sent trista, aclaparada de problemes- econòmics i de tot tipus-i treball. Em trobe ansiosa. Tem que sorgeixin noves dificultats. Divendres quan vaig arribar a V. em vaig dir per a mi: "Ja hi sóc a casa..." I eixa nit ja em vaig gitar sola al pis sobre un matalàs al terra. Ahir, però, em retornaren les pors i em va costar molt dormir-me


1e de juny 1987


Em resten vint-i-cinc dies. Què és això comparat amb els vint-i-cinc anys que he viscut...? Absolutament res. Ara puc afluixar la marxa, relaxar-me i esperar que les coses que em queden pendents vagen resolvent-se- la venda de la casa, el trasllat dels mobles-. Ara ja amb serenitat, el pitjor ja està passat, el que em queda no és res, vint-i-cinc dies, els darrers vint-i-cinc dies! Es tanca un cicle vital i se'n obri un d'altre. En aquest he de realitzar una sèrie de projectes, he de demostrar-me a mi mateixa que la llibertat, amb tota la seua càrrega pertorbadora, existix. I si sóc capaç d'acceptar aquesta premissa gran part dels meus dubtes quedaran resolts.


Hi ha coses que només poden pertànyer a un mateix. Ara ja comence a constatar la soledat, però no és diferent a com la vaig experimentar durant la "crisi" o en altres moments. Ara és real, ja estic sola, sí, mestressa del meu destí i responsable dels meus; disposada a enfrontar-me a pit descobert amb qualsevol perill, a sofrir les angoixes pròpies del que no pot comptar més que amb les seues pròpies forces. La vida sens dubte té ressorts secrets que molt poques vegades ens és donat de conèixer.


Aquest, valga la paradoxa, ha estat l'any de l'amistat. a cada pas he trobat persones que s'han interessat per mi, que m'han ajudat i m'han donat col·loc i afecte. Són tantes les proves d'amistat que he rebut que em pregunte si me les meresc. El poc temps que em resta d'estar-hi volgués aprofitar-lo per estar amb les persones que m'han estimat i que m'estimen. Després tancaré per sempre aquest llarg capítol de la meua vida i me les endure a dins per sempre; allà on sia els afectes romandran inalterables. Aquest serà el meu tresor més valuós. Car, com deia aquell proverbi hindú: "Un sols posseïx de veritat allò que no pot perdre en un naufragi" Envelliré deixant sempre una porta oberta al imprevist, perquè , com diu aquell"...per a viure s'ha d'estar una mica boig".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies