Diaris de ficció originals de LLum Sánchez
20,
juliol, 1995
La
felicitat s'assembla a la satisfacció que produeix la immobilitat
quan trobes la posició al llit. Si la trobes, val més no
tocar res perquè un cop l'has perdut és difícil retrobar-la.
Enric
Vila (Barcelona 1972)
Em
trobe tan desconcertada que he hagut de rellegir les pàgines des de
que vaig conéixer l'Andreu. Ahir, després de tres dies sense
saber-ne res, li vaig tocar. Una veu de dona em va dir que estava
dormint.
He
sortit al balcó, l'aire de la vesprada va encendre'm més per
dintre. No, no volia fer-me preguntes, no volia haver de reinventar
respostes...Uns minuts de silenci...
He
fet unes respiracions profundes i ara estic més tranquil·la.
Recorde que al llarg s'aquests mesos, una de les actitudes que més
em desesperaven d'ell era que cada vegada que s'iniciava un
apropament, acte seguit desapareixia. Estava uns dies sense ni tan
sols venir al col·legi. Quan jo sentia que per fí havia aconseguit
obrir una esquerda a la seua muralla, invariablement es replegava
sobre si mateix, s'encloscava, trencava tota conexió de tal manera
que, quan pel temps ens tornàvem a veure, ens havíem convertit de
nou en dos estranys.
Fins
ara, que he rellegit aquestes pàgines, no me'n havia adonat. El que
no sabia era que una situació d'apropament en generava un altra de
fugida. Pensava jo, ingenuament, que atès el desig que manifestava
de fomentar la nostra coneixença les coses serien més fàcils. Però
no, jo també opose resistències, si més no, quan hi som en grup i
me'n adone d'aspectes seus que no es deixen veure quan hi som a
soles.
Crec
que viu en un món fosc i turmentat. Crec que té tanta por a
enfrontar els seus sentiments i també les seues culpes que no es
capaç de llançar-se al buït del seu propi autoconeixement, i és
com si es resignara a fluctuar entre el desig de superar els seus
conflictes i la incapacitat d'acometre-ho, o la por. Crec que amb les
dones en general experimenta una actitud ambivalent: amor-odi. Encara
que sincerament pense el ens professa un odi ben arrelat. És
impossible arribar-hi amb els sentiments tendres, reacciona
contraent-se i mirant al seu voltan o la llunyania. Està tan amarat
d'ira, que no es capaç de reconéixer i expressar els seus
sentiments per poder després experimentar-ne d'altres.
Té
un contacte molt deficient amb la realitat. Les seues cames són
endebles, poc carregades d'energia i sovint ensopega al caminar. Li
sobra intel·lectualisme. Vol suplir amb coneixément tot allò que
no és capaç de sentir, i repeteix constantment l'esquema de fer
com si...és a dir actuar. La
desconexió és també una de les notes dominants del seu conflicte.
Es mamifesta al seu cos però també al seu discurs i amb la seua
conducta.
Ell
sap que la seua vida és una ruïna. Els comportaments
autodestructius el duen a parlar sovint de la mort, donat-li un caire
de justificació. El pitjor de tot és el seu tancament, la seua
fugida cap al no res. Sospite que cap de les persones que l'envoltem
i que ens l'estimem som capaços de preservar-lo de'll mateix. Ell és
el seu pitjor enemic i tinc els meus dubtes sobre com pot seguir
–acabar– aquesta història.
En
algun moment ha parlat de doble vida...Sé que sovint menteix i que
les seues reserves mentals són constants. És evident que unes
actituds conflictives no li deixen ser ell mateix. Per altra banda
no té ni idea de qui es. Segueix pensant jo que ha tingut varies
històries paraleles a la seau relació amb l'Elisa, o bé una
mateixa història de més duració. Que l'última venia d'abans, no
de després de la seua mort, i que, pot ser inconscientment, ell va
tindre alguna responsabilitat en la enfermertat i la mort de la seua
parella. D'altra manera no s'entèn la seua necessitat de
justificacicar-se una i altra vegada sobre el mateix tema. Crec que
està vivint amb una càrrega de culpabilitat intolerable.
A
partir d'eixe moment es va trencar la nostra conexió i trencada
està. És tan intensa la seua hostilitat vers als altres–contra mi
en aquest cas, i contra ell mateix, que no sóc capaç de
restablir-la de cap de les maneres.
Aquesta
ha estat una prova de foc per a mi. Ara crec que sóc capaç
s'assumir plenament la meua condició en aquesta història. No ha
estat gens fàcil, sinó que ha requerit atenció, reflexió,
silenci... per posar en solfa les actituds seminconscients que hi
barraven el pas als sentiments.
Comentaris