Diaris de ficció originals de LLum Sánchez

20, juliol, 1995

La felicitat s'assembla a la satisfacció que produeix la immobilitat quan trobes la posició al llit. Si la trobes, val més no tocar res perquè un cop l'has perdut és difícil retrobar-la.

Enric Vila (Barcelona 1972)

Em trobe tan desconcertada, que he hagut de rellegir les pàgines des de que vaig conéixer l'Andreu. Ahir, després de tres dies sense saber-ne res, li vaig tocar. Una veu de dona em va dir que estava dormint.

 Vaig sortit al balcó. L'aire xafogós de la vesprada va encendre'm més per dintre. No, no volia fer-me preguntes, no volia haver de reinventar respostes...Uns minuts de silenci...

He fet unes respiracions profundes i ara estic més tranquil·la. Recorde que al llarg d'aquests mesos, una de les actituds que més em desesperaven d'ell era que cada vegada que s'iniciava un apropament, acte seguit desapareixia. Estava uns dies sense ni tan sols venir a classe. Quan jo sentia que per fí havia aconseguit obrir una esquerda a la seua muralla, invariablement es replegava sobre si mateix, s'encloscava, trencava tota conexió de tal manera que, quan pel temps ens tornàvem a veure, ens havíem convertit de nou en dos estranys.

Fins ara, que he rellegit aquestes pàgines, no me'n havia adonat. El que no sabia era que una situació d'apropament en generava un altra de fugida. Pensava jo, ingenuament, que atès el desig que manifestava de fomentar la nostra coneixença les coses serien més fàcils. Però no, jo també opose resistències, si més no, quan hi som en grup i me'n adone d'aspectes seus que no es deixen veure quan hi som a soles.

Crec que viu en un món fosc i turmentat. Crec que té tanta por a enfrontar els seus sentiments i també les seues culpes que no es capaç de llançar-se al buït del seu propi autoconeixement, i és com si es resignara a fluctuar entre el desig de superar els seus conflictes i la incapacitat d'acometre-ho, o la por. Crec que amb les dones en general experimenta una actitud ambivalent: amor-odi. Encara que, sincerament, pense que em professa un odi ben arrelat. És impossible d'arribar-hi amb els sentiments tendres, reacciona contraent-se i mirant al seu voltant o la llunyania. Està tan amarat d'ira, que no es capaç de reconéixer i expressar els seus sentiments negatius, per poder després experimentar-ne d'altres.

Té un contacte molt deficient amb la realitat. Les seues cames són endebles, poc carregades d'energia i sovint ensopega al caminar. Li sobra intel·lectualisme. Vol suplir amb coneixément tot allò que no és capaç de sentir, i repeteix constantment l'esquema de fer com si...és a dir actuar. La desconexió és també una de les notes dominants del seu conflicte. Es mamifesta al seu cos però també al seu discurs i a la seua conducta.

Ell sap que la seua vida és una ruïna. Els comportaments autodestructius hi duen a parlar sovint de la mort, donat-li un caire de justificació. El pitjor de tot és el seu tancament, la seua fugida cap al no res. Sospite que cap de les persones que l'envoltem i que ens l'estimem som capaços de preservar-lo de'll mateix. Ell és el seu pitjor enemic i tinc els meus dubtes sobre com pot seguir –acabar– aquesta història.

En algun moment ha parlat de doble vida...Sé que sovint menteix i que les seues reserves mentals són constants. És evident que les situacions conflictives no li permeten ser ell mateix. Per altra banda no té ni idea de qui és. Segueix pensant jo que ha tingut varies històries paral·leles a la seau relació amb l'Elisa, o bé una mateixa història de més duració. Que l'última venia d'abans, no de després de la seua mort, i que, potser inconscientment, ell va tindre alguna responsabilitat en la mort de la seua parella. D'altra manera no s'entèn la seua necessitat de justificacicar-se una i altra vegada sobre el mateix tema. Crec que està vivint amb una càrrega de culpabilitat intolerable.

A partir d'eixe moment es va trencar la nostra conexió i trencada està. És tan intensa la seua hostilitat vers als altres–contra mi en aquest cas, i contra ell mateix, que no puc fer res per restablir-la de cap de les maneres.

Aquesta ha estat una prova de foc per a mi. Ara crec que sóc capaç s'assumir plenamet la meua participació en aquesta història. No ha estat gens fàcil, sinó que ha requerit atenció, reflexió, silenci... per posar en solfa les actituds seminconscients que barraven el pas als sentiments.