Diaris de ficció originals de LLum Sánchez

16, juliol, 1995

Sense metàfores, el món de les coses seria indefinit, inentil·ligible; sense l'art, la vida seria com un vidre opac. Suposaríem que hi ha alguna cosa a l'altra banda, però mai no en tindríem ni un sol tast.

Guillem Calaforra (Benissanó 1970)

Després una nit encisadora, em va invitar a prendre una copa al seu pis. Li vaig advertit que aceptava si es tractava d'una copa. Al balçó continuarem les nostres interminables converses. Sentia que hi desitjava, però sabia que no s'havia de fer res. Per un moment es va fer el silenci, i vaig tancar els ulls, son, cansament, ron amb gel? Vaig sentir que m'acaronava la mà a certa distància, per un moment havia baixat la guardia. De sobte vaig sentir els seus llavis sobre els meus. Començàrem a acaronar-nos tot el cos com si ja fos inevitable. Em sentia molt excitada. Amb tot li vaig dir que no volia fer l'amor. Intentava despullar-me, vàrem entrar al saló. Abans de seguir li digué que no volia perquè ell no sentia el mateix que jo, però no em va fer cas. Semblava que inevitablement havíem d'acabar. Em vaig alçar d'una revolada i encengué un cigarret. Em va mirar amb inquietud. Andreu, disculpa...Es va apagar tot ell. Vaig intentar tranquil·litzar-lo, hi vaig abraçar amb tendresa i l'hi vaig xiuxiuguejar a l'oïda, no és el moment. Vaig notar un alleugerament per part seua.

Amaneixía, m'acompanyà al meu cotxe i ens acomiadàrem. Fins demà.

Ahir ens vegèrem acabada la conferència sobre Avantguardes Artístiques al Pais Valencià, anàvem amb altres amics. Com sols fer en aquestes circumstàncies intentava ser el centre de la reunió, i jo , com també sol fer tractava de restar-li importància. Després em va acompanyar a casa, tot mostrant-se fret i distant.

He reflexionatsobre aquesta situació. Ahir no era el moment, s'havia fet molt tard i ens trobàvem molt cansats, crec jo. En canvi ara sens dubte era el moments de comentat el que havia succeït la nit d'abans. De no ser així, s'obriria una escletxa a la nostra relació, cosa que no desitge de cap manera. Amb tot no m'agrada l'actitud que pren en la intimitat. Present massa descontrol, massa compulsió...No vull dir que el lliurament a l'altre haja de ser controlat, però sí viscut amb goig...No, no va ser així ni podia ser d'altra manera. Jo era conscient des de feia temps que per força el resultat havia de ser eixe.

No em sent malament després de tot, em trobe tranquil·la, malgrat que ell ocupa la major part dels meus pensaments. No vulguera trair-me de nou a mi mateix. Tampoc penser deixar-lo ara.

Per altra banda m'ha sorgit cert problema de salut, circulatori, en opinió del doctor Durà. Dorm poc i em troba una mica sobreexcitada. Per altra banda també és normal, aquesta relació m'afecta en un doble sentit. Hi ha moments amb ell molt càlits, malgrat les moltes reserves que ambdós tenim encara. D'altres, com anit, decepcionants. Sé que ell m'estima fins on és capaç d'estimar, amb tot a vegades arriba a desconcertar-me. Costa fer-se a la idea que ell funciona en base a certs mecanismes secrets, que un estructura inconscientment per tal de sobreviure. Ara ho detecte amb més facilitat i ho comprenc. El fet de comprendre-ho em dóna una tranquil·litat que mai no he tingut, sols que en algun moment també m'agradaria que responguera com jo espere, o que d'alguna manera satisfera les meues necessitats. Una vegada més em toca a mi fer la major inversió psicológica. Bé, no em penedix, també ha de donar més qui més té. No crec que em puga penedir de fer-ho, ni que l'amor puga fer-li mal a ningú. Tan sols seria perillos per a mi si ho fera per guanyar alguna posició o alimentar algun interès mesquí, no és el cas.

M'agradria tant que ell poguera superar el seu conflicte, encara que només fora per la satisfacció de veure'l lliure i feliç, o almenys que desapareguera la tristor dels seus ulls estimats, i la falsedat de la seua vida.