diumenge, 22 de desembre de 2013

La serp i el riu









    LES ESPIRALS DEL VERTIGEN,VERTIGEN, VERTIGEN


   Si no ens sentim despagats de no haver tingut la 
nostra companyia en aquelles aventures, és perquè aixì us heu estalviat la més ignominiosa de totes. Ben merescuda  ens la teníem nosaltres per ser persones grans. Si bé les altres les habíem superades ben pulcrament, i més pulcrament les hauríem superades si hi haguesseu col·laborat vosaltres, sumant l'esforç i l'enginy col·lectius, no s'esdevingué el mateix amb aquesta, de la qual sortírem, més que amb al cua entre cames o amb el cap sota l'ala, amb el nas prop de les ales caudals. Però no sempre podem triar, amb la imaginació, quina volem protagonitzar i quina no. Quan acabàvem de lligar el cable que fixava la nostra barca al tronc d'un salze, per comprovar si el buc n'havia sofrert algun d'any a la peripècia anteriors i reposar provisions, uns esbirros vestits de fantasia i mans cobertes de guants que mai no es llevaven, de manera que a la fi tan bruts estaven els uns com els altres, ens immobilitzaren de braços i cames. Sense donar-nos cap explicació, ens tiràren al pau més fosc i pestilent que es trobe al nostre hemisfèri, perquè és a l'altre que solen abundar. Rodolàrem entre multitud de cossos que suportaven resignadament aquell cautiveri oprobiós. Tan resignadament, que, d'aquella forca irrespirable, en deien el seu país, perquè ni havien conegut ni en tenien d'altre. Potser si l'haguessen tret a la llum, ajudats per les crosses gegantines, i li haguessen donat una bona ensabonada, no hauria estat malament, a pesar de tot. Allí, sobre els seus pròpis excrements, però, més encara, sobre els que d'una única cobertura superior els abocàven als seus mateixos carcellers, feien una vida miserable, i damunt tenien ganes de reproduir-se, com si l'expectativa de viure-hi fos millor que la de no viure i l'ofereixen als seus fills. Nosaltres els proposàvem idees de revolta, per aconseguir la llibertat amb la participació de tots. Però no ens volgueren fer cas. Amb les mans, el meu company i jo, cavàrem una galeria en forma d'alambí que conectava amb les clavegueres, i per allí, al cap de trenta-nou dies de revolcar-nos amb paciència entre tot el que la sort volgué amollar-nos al damunt, poguérem escapar. Pujàrem a la nostra barca, que començava a treure arrels, i, remant amb totes les nostres forces, abandonàrem aquell temps d'ignomínia. Fins que no hi posàrem moltes llegües entremig, ni tan sols pensàrem  a capbussar-nos en l'aigua del riu i netejar-nos, fregant-nos amb un estríjol.         
Publica un comentari a l'entrada