dilluns, 14 d’octubre de 2013

Diaris de ficció


                                                                    


                                                            

                     Diaris de ficció originals de Llum Sánchez





           dimarts 23, setembre, 1994



Escric perquè temo escriure, però més por em fa no escriure.

Gloria Anzaldúa, escriptora nord-americana d'origen mexicà (1942-2004)


Un bon dia del mes de setembre– havia de ser setembre– hi vaig trorbar pels corredors del centre, duia ulleres de sol obscures, cabell ros, rebolicat... i vestia de manera informal. El professor d'Arts Plàstiques..., va dir el director. Li done la mà amb certa indiferència. Amb tot i això em va despertar un xic de curiositat. El dies següents em vaig sobtar recordant la seua figura, la seua presència, imaginant-me cóm serien els seus ulls. Sense saber per què em vaig sorprendre pensant que tenia ganes de veure'l, tot i que fos al claustre per poder observar-lo a pleret. Mentrestant res. Es mostrava reservat o bé era jo la que em sentia observada d'ell.

Un dia, en veure que parlava amb Lola, la de gimnàstica, vaig pensar: li agraden jovenetes...

El día del claustre em va mirar y es va mostrar poc comunicatiu. Així que vaig pensar: No m'he equivocat, es tracta d'un un raret...Mentre l'hi vaig mirar les mans y em van semblar unes mans si bé sensibles, una mica fredes. Amb tot, era un home estrany. Durant l'última part del claustre hi va demanar la paraula i es va explicar d'una manera clara i directa, sense cap mostra de retraiment. Confesse que no m'ho esperava. Ens oferia la seua col·laboració dins i fora de l'aula.
 Ho conte amb detall perqué ara pense que cada moment de la vida és preciós, és únic i irrepetible per això s'han de viure intensament perquè aviat passen a l'oblit i són com flocs de nostre pas per aquest món. Si tenim la sort d'una bona memòria, sovint hi recordarem, que és con tornar a viure. Que els moments bons s'han d'assaborir a poc a poc com un bon vi. L'hi ho vaig comentar al Pere i em va dir que semblava una persona aguda i autosuficient. En canvi la Lola va dir: "...és molt fort!".

Els dies es succeien amb la monotonia de les coses establertes, que no dona lloc a la improvisació, que no implica creativitat. Aquell matí van coincidir a la cafeteria Fedra, Josei, ell i jo. Mentre ell parlava amb Fedra i jo amb la Josei l'observava de cua d'ull. Crec que va dir que n'estava divorciat y tenia un fill. Crec que Fedra li va dir que jo també n'estava divorciada, ara, no ho puc assegurar perquè tot i que parava l'orella no escoltava bé. L'observava encuriosida perquè pensava, potser, descobrir d'un moment a l'altre alguna cosa que l'hi descalifiqués. Tanmateix... ara ho recorde bé, tenia gràcia, el bord, els seus gestos, la seua actitud...Sabia estar i s'expresava amb correcció i un xip d'ironia. Encara que era més dels que escolten que dels que parlen. Uf! aquests són inaguantables, amb eixa autosuficiència que els caracteritza, volen donar a entendre que planegen sobre els altres com si foren aeroplans, amb el zumbit d'una mosca collonera, i que sempre tenen raó. Agg, no els aguante. Quan tornàrem tots quatre, els altres es quedarem xerrant. Ell i jo ens vam detindre a l'entrada del centre parlant també, de la situació de la Llengua al país Valencià. L'hi mirava als ulls de tant en tant. Em va fer l'efecte que era una persona de fiar, tot i que amb ell em sentia una mica reservada i tensa. Em vaig consolar pensant que  no ho notaria ja que encara encara no ens coneixíem.

A partir d'aquell día he desitjat constantment tornar-lo a veure. No obstant això vaig tractar de serenar els meus ímpetus pensant que la vida és com un riu i que cada día portaria el seu bagatge d'expreriència, només havia d'esperar. Tanmateix, amb el pas dels díes jo seguia experimentant el desig de tornar-lo a veure i ja no em valien de res les reflexions filosòfiques. Mentres la Pilar i la Consol m'havien estat parlant d'ell, que era un bon professional, que tenia un bon historial, que era molt ben considerat als ambients de l'art, que escrivia per algunes publicacions. Recordons, d'on havien tret elles tanta informació, ni que haguessen consultat l'espassacalpe.

El día del claustre la sala anava omplit-se i ell no arribava. M'havien dit que estava malalt. Vaig pensar que no vindria i em vaig acomodat al costat d'en Pere, com sempre, per armar gresca. I en això van i m'encomanen prendre notes per a l'elaboració de l'acta, la secretària no es trobava present. Quan ja hi havia desistit de veure'l i m'embobava mirant les mosques, va entrar, i com que encara hi érem quasi tots a la taula va agafar una cadira per seure. Llavors vaig pensar, ara podré mirar-lo tot el que em done la gana sense que se'n adone. Quan vaig girar-me, però, hi era darrere meu. Mentre El Pere i jo feíem broma ell es va unir a nosaltres. L'Empar em mirava estranyada. El director també. Em vaig reportar perquè havia d'escriure i em tremolaven les mans.







Publica un comentari a l'entrada