divendres, 18 d’octubre de 2013

Diaris de ficció


                                                                        


                    Diaris de ficció originals de Llum Sánchez 



                                                       diumenge, 25 setembre 1994


Als moviments de la memòria, s'hi barregen estranyes associacions d'idees i divagacions erràtiques que, com els peixos, canvien bruscament de direcció, queden un moment parats i desapareixen de sobte.

Amadeu Cuito (Barcelona 1936)


Sí, jo també em sentia com els peixos, canviant 
bruscament de direcció...Vaig néixer al setembre i des que era una adolescent romàntica i somiadora em va donar per imaginar que a setembre podia passar qualsevol cosa de màgica. Sí, ja sé que tinc un plus d'imaginació, i qué farem?. Andreu Rovira també va néixer al setembre. Quan m'ature al treball, pense amb ell, és un pensament dolç i tendre, inofensiu. Demà, si fa bon dia, aniré a dinar a la platja. Ja he trobat el meu restaurant favorit. Es una casa antiga transformada segons les característiques que demana un lloc públic, tanmateix conseva encara eixe ambient casolà, pareds molt grosses, ambient fresc...a l'estiu. A l'hivern no tanquen, els amos hi viuen tot l'any, però els dies de més fred a l'hora que arribes tenen la llar encesa, i uns tamborests de fusta molts baixos per als que volem seure aprop del foc. Són bona gent i l'hi donen un tracte familiar a la mestra.

Ara em trobe un poc "apardalà" i de tant en tant em quede amb la mirada perduda feta una bleda. A qui li digues que a mi anava a passar-me això...Amb tot no tinc ganes d'estar en guardia contra mi mateix, que això consumeix massa enegia i en necessite per a d'altres coses.


Quan me'n recorde d'ell és un pensament dolç i tendre– crec que això ja ho he dit–.Darrere de totes les meues bogeries roman la Marina disciplinada. La meua part concient que, de tant en tant arriba, fica les coses al seu lloc i em fa el sermó. I jo que sí, que bé que té raó...Però a l'instant ja tinc de bell nou a l'Andreu Rovira al cap. M'agrada pensar que existeix, que hi veuré demà posiblement i que quasi segur seré presa d'un nus a l'estòmag que a penes em permet parlar ni acostar-m'hi amb naturalitat. Sóc un quadre, quan hi tinc aprop se m'obliden les coses, més encara, crec que semble la boba de Coria, com deia ma tia Toneta. És dramàtic que als meus anys perda l'oremus d'aquesta manera. Tanmateix ho accepte com una característica de la meua personalitat. Potser algun cap solt, alguna insuficiència de seny emocional. Què dimonis!. Ningú no és perfecte, no puc anar per la vida de Saron Stone, ni falta que fa. M'he acceptar com sóc, mantenir una distancia prudent, és clarMentrestant el pense, l'imagine, com és, on viu, amb quí, que fa...Ho ignore tot d'ell, això és perfecte perquè em permet d'imaginar-me'l al meu antull. Crear situacions on hi som junts en diversos escenaris, una cafeteria, un concert, l'ambient íntim d'un pub prenent unes copes i xerrant. Sí, sé que l'idealitze a la mesura de les meues necessitats humanes i afectives. Em cal estimar ho confesse, supose que com a tothom. Em felicite per la seua existència, tot i que siga un ésser humà ple de defectes, malgrat la perfecció amb la qual jo hi veig ara. No té vida pròpia s'hi la done jo. Puc continuar debatem-me amb la seua preséncia, abandonar o ignorar-lo. Depen del grau de por i d'inquietud que em produeixca. No te vida pròpia sóc jo qui l'hi he donat vida. Sóc jo la que, com una deesa passada de moda, l'hi he atribuït ànima i vida, dessitjos i aversions, qualitats i defectes, fins i tot l'hi he asignat un plaç de vida. Quan concloga ell, l'Andreu Rovira, serà sepultat a les a les fredes estances de l'oblit.

Potser desvarie i el meu entusiasme no té cap fonament. No obstant això tinc motius per pensar, que atés que no es tracta d'un cas únic, puga ser una nova creació seminconscient sense cap autonomia.
M'agradaria tant parlar amb ell tranquil·lament, conéixer-lo, acaronar-li les mans, primer, els ulls, besar-los, la boca...Despullar-lo, sentir la seua pell càlida, la proximitat del seu cos, el frec de la seua pell. A poc a poc mirar-lo, olorar-lo, tastar-lo amb la llengua, amb els dits recorrer a pleret tota la geografia del seu cos, mentre escolte la seua veu que m'explica el que sent.

Allò que més m'admira és la seua facultad d'encisar o desencisar, no ho sé. Sort que ell no sap ni sabrá mai el que hi pense, si no fos així es trencaria l'encís. Ell no és així, és evident, no té res a veure amb les meues emocions i els meus desitjos, aquests no són més que les creacións de la meua fantasia. Ell només és el suport o, a tot estirar, la personalització idealitzada dels meus desitjos i les meues necessitats...de vegades biològiques.




Publica un comentari a l'entrada