Encadenats

La meua amiga Irene em truca per a dir-me que li han hagut de fer una petita intervenció quirúrgica al front per extirpar-li un angioma. Hui quan ha alçat l'apòsit per a fer-se la cura s'ha quedat espantada en veure la ferida. Tem que la cicatriu li deforme la fisonomia.

Les cicatrius son les marques que ens deixa la vida després de les ferides que ens infringeix. Amb tot diuen que allò que no ens acora, ens fa més forts. Algunes persones, tenim nombroses cicatrius arreu del cos, empremtes d'accidents, malalties...Hi van conformant la nostra orografia. Al principi es detecten com una cosa estranya. Després acabes per acostumar-te a viure amb elles.

Recorde que en certa ocasió, a punt d'eixir a escena a representar un monòleg improvisat, en un taller de teatre, en voler saltar per damunt d'unes cadires amuntegades que em barraven el pas vaig caure. El colp més fort fou a la part superior de la cuixa esquerra. Els companys esglaiaren. Jo, en eixos moments a penes vaig sentir el dolor. Havia de fer la representació, era el meu torn. Tan prompte vaig ser a l'escenari se m'acudí la història. Una dona gran internada en una residència intenta escapar per la finestra. En veure que no pot, perquè les forces no l'acompanyen, desisteix tristament i es conforma.

Potser l'existència humana està marcada per caigudes i conformismes. Encara que al fons rau l'antítesi, l'inconformisme. L'eterna lluita entre el que som i el que volem ser. O el desig. Jo crec que aquest és allò que li dóna sentit a la vida. La palanca. Un savi grec va dir: “doneu-me una palanca i aixecaré el món”.

Sí, pense que el desig és una paraula màgica...La protagonista de “Memòries d'Àfrica” diu en un moment de la història “ ...quan els deus volen castigar-nos, escolten les nostres plegaries” Quanta veritat contenen aquestes paraules. De vegades el desig ens mena per camins tortuosos cap a la nostra destrucció.

No obstant sovint s'activen uns mecanismes misteriosos que ens deturen vora el precipici. Em fan por els precipicis. A la meua casa, on vivia de petita, hi havia una barana que comunicava els tres pisos. A l'últim tram hi mancaven uns barrots i de vegades jo ficava el cap entre mig i mirava al fons. Un dia la meua mare em va sorprendre i em va dir que si ho feia em cridaria la mort. I com que a la mort- que no sabia jo ben bé que era- li tenia molta por, vaig prendre el costum d'allunyar-me d'aquell buit tant com podia, pujant ran de la paret.

Després de tants anys recorde aquella casa com si hi fos. Les amplies sales dormitoris, els mobles, les llànties...la cambra de jocs i coses del meu germà...Eix espai també tenia quelcom de màgic. Ell era un gran col·leccionista. Totes les seues coses hi eres ordenades i classificades. A mi em deixava embadalida entrar, quan em deixava, al seus quart.

Un necessita el seua espai- la seua intimitat- i també que els altres se'l respecten. Quan pel temps ens canviarem a una casa més petita, en certa manera a mi em vingué bé, perquè com que era tan poruga compartir el dormitori amb les meues dues germanes hem donava seguretat. Llavors no sabia a quin preu havia de pagar-la.

És probable que les cicatrius siguen les factures que hem de pagar per sobreviure en un món inhòspit. Arribat a aquest punt potser haurem d'admetre que quasi totes paguen la pena.