Monòleg interior- Fluix de pensament

                             Monòleg interior (Pensament estructurat)

Els vaig dir a les nebodes que anava a desfer la casa. Tot perquè les males pécores de les veïnes s'empenyen en dir-me el que he de fer, que si he netejar l'escala els dimarts...L'escala i la porta del carrer. Però si jo ja no puc ni alçar els braços. Em va donar molt coratge. I no em queda més remei que desfer la casa i anar-me'n a l'asil. Això és el millor que puc fer, anar-me'n a l'asil, a la meua edat allà és on millor estaria. La meua cosina Assumpció, després de tota la vida criant nebots..., veges si vols més, va acabar-hi la seua vida. Ara, que ella pareixia que n'estava conforme; i jo també ho estic. I és que quan ens fem vells destorbem a tot arreu. I ara clar, m'ix la meua germana dient-me que ella està malalta i em necessita. Com si no tingués al seu home i als seus fills...A més, com vaig anar-me'n a viure a Alacant amb ells, posada com estic a tenir l'església prop, a sentir sonar les hores al rellotge de la plaça Vella..."Pos ca xica!" a més el seu marit i jo mai ens hem mirat amb bons ulls. Que tots diuen que és un tros de pa..."cria fama i gita't a dormir " deia ma mare. I els vaig dir a les meus nebodes, la tia va desfer la casa. Però quan vaig saber que, estant jo a ca ma germana, van arribar elles, totes dispostes, li demanaren la clau a Carme, la meua veïna, entraren i s'endugueren els maseters...Mare de Deu quin disgust. Ara, que jo no em vaig estar de dir-li-ho, que això va estar molt mal fet. Em tenien més calenta que el fum de pipa. Tota la vida fent per elles i ja veus...això m'arribà a l'ànima. Mentre he tingut la casa visites no me'n han faltat, tant de la família com de fora...Però ara, tan vella i tan inútil, on vaig jo?

       Fluix de pensament ( preocupació- sentiment- desig- pensament)

Que me'n vaja a viure a Alacant? No, no filla, no, això ni pensar-ho. Què hi faria jo allà. Ni que ho pense la meua germana. Mentre he pogut he tingut ma casa. Les meues nebodes, bones pardales estan fetes, diu que venir sabent que no hi era. Això no té trellat. Jo els hagués repartit les meues coses, per a què les vull, i més ara. Acabar la meua vida a l'asil, com la meua cosina Assumpció, el millor que puc fer. Les dues criant nebots i nebodes d'uns i d'altres tota la vida, tota la vida. Que me'n vaja a Alacant, i el marit de Maria fent orelles, que bé que es nota que no em pot veure ni en pintura. Ja veus, i és dels bons, com seran els altres... I deixar -ho tot, les hores al rellotge de la plaça, l'església a dues passes. Em trobe tan cansada...I li dic a les meus nebodes, la tia pensa desfer la casa; ja vindre-ho a veure si voleu emportar-vos alguna cosa. Les veïnes, quin disgust, que havia de fer-me càrrec de la neteja de l'escala i del carrer, el dia que em pertocava. Com si jo pogués. Els braços, ai, amb tan de mal que em fan els braços. Ara, que demanar-li la clau a la veïna i entrar a la casa sense estar jo... Tota la vida criant nebots. Només vull estar tranquil·la a l'asil. I la meua Maria que està malalta, que em necessita. amb marit i fills i em necessita. Fins ara visites no me'n han faltat...i ara, on vaig jo tan vella i tan inútil