Encadenats-1
Aquest matí he saludat al conserge de la finca on visc. Ha estat molt de temps de baixa per depressió. Sempre he pensat que el seu treball és desesperant. Això de veure passar les hores lentament amb tan poca activitat, una monotonia aclaparadora, repetint dia rere dia els mateixos gestos, les mateixes paraules...Sempre he pensat que deuria ser insuportable. Ell fa un somriure trist i no es queixa, mai no es queixa. El cabell i la barba, però, s'hi van tornant blancs, cada vegada més blancs.
La meua avia també tenia els cabells quasi blancs i un caràcter, en aparença, submís. Vivia amb la meua tia fadrina, que sempre se la passava renegant-la. La recorde com una dona molt gran, menuda i seria. Mai no la vaig veure riure, ni tan sols somriure. Potser per a ella la vida tenia molt poca gràcia. El que més li agradava era fer pastes i anar a l'església. També feia mitges de calça. Tot i que, quan la vista ja no li va respondre, va anar quedant-se quieta i en silenci, com si fos una petita ombra fosca i encongida. A mi em feia molta pena quan anava a veure-la i em preguntava: “ I tu qui ets? Als noranta-quatre anys es va negar a alçar-se del llit i a prendre aliment. Es va morir de seguida.
Quan em pose a fer un bescuit encara faig servir les mesures de la iaia. Supose que d'ella vaig dependre el gust per les coses senzilles, pels petits plaers: fer una caminada, assaborir una llenca tall de pa casolà amb oli...Es curiós com cada persona propera va deixant-nos la seua empenta. És com s'hi estiguéssem fets de retalls d'altra gent que ha viscut amb de nosaltres. I així és com, d'alguna manera, perviuen.
La meua veïna de dalt ha baixat per un mitjó que l'hi havia caigut. Quan la vaig conèixer no em va semblar gens atractiva. Tenia una envergadura semblant a la meua àvia; parlava molt i molt de pressa i gesticulava massa. No em va despertar cap simpatia. Amb el temps ha anat canviant. No és que haja crescut físicament- ja no està en l'edat- sinó que el seu aspecte ha millorat a ulls vista. M'ha parlat de la seua primera neboda, que ara té un parell de mesos, amb tan de goig, que el seu rostre resplendia. No recorde on vaig llegir que els sentiments són la vida del cos.
Ara vivim en una cultura que glorifica el cos, en contraposició a l'anterior que exaltava els valors de l'ànima. Hui el cos s'ha constituït el centre de l'interès general. Molta gent passa pel carrer mirant-se als cristalls de les vitrines, amb una permanent i abstrusa contemplació. Dues jovenetes de quinze o setze anys, venien aquest matí a l'autobús. Semblaven estretes d'alguna revista de moda. El pentinat, impecable, acomplia totes les característiques de les darreres tendències. A la cara lluïen un maquillatge perfecte, celles, ulls, llavis...sobre la seua pell tendra. La roba...pantalons cenyits, sota una samarreta que deixava veure la nuesa ran de les anques; una caçadora curta i botes altes...On anirien aquestes dues a eixes hores?
Als passos de vianants molta gent creua en roig, com si esperar uns moment els suposés una enorme contrarietat. Avars del seu temps es mou amb precipitació, interpretant, potser, les normes de circulació com una afronta personal. “Passe ara perquè vull i al que no li agrade que li pose un llaç” sembla que diuen. També la moda imposa un dinamisme que sovint esdevé pura inconsciència o una falta absoluta de civisme. M'enyore de la vida dels pobles o petites ciutats. En entrar a una cafeteria se m'encara una cambrera amb cara de gos- amb perdó dels gossos-. Li demane el que volia en la llengua del país. Me'n adone que no ha volgut entendre'm. Li gire l'esquena i surt amb un sentiment de desubicació.
Comentaris