Memòries de la desmemòria 22
dilluns, 12 Juliol, 19877/ 22
Constatar els fets que conformen una existència és una tasca impossible. Quan un és feliç, no escriu: viu.
Amb tot jo tornava a escriure, potser no era feliç del tot. I qui ho és? Entenia la felicitat com un son tranquil, com un temps per a ordenar la vida i els pensaments...,compartir les coses quotidianes, un menjar, una conversa amb els que estimes. Em sentia estranya, com anestesiada; els meus sentiments semblaven adormits. Llavors tenia la sensació d'estar un poc allunyada de tot. Potser confonia la felicitat amb l'absència momentània de dolor. Els sentiments, que havia experimentat al llarg de tant de temps d'una forma tan dolorosa, ara havien perdut gran part de la seua intensitat i per tant em feia la il·lusió d'haver assolit cert grau d'equilibri. Fins i tot els sorolls, que adés em resultaven insuportables, ja no em molestaven sinó que em feien companyia. Els records s'havien anat desdibuixant...Per sort ja no m'aclaparaven. Cert que lamentava molts dels meus errors, més quan era conscient que molts d'ells ja no tenien remei. I per altra banda pensava que si no hagués passat per totes aquelles experiències, no seria la que era en aquells moments. "Res és mesquí/ ni cap hora és isarda/ ni és fosca l'aventura de la nit..."deia el poeta Salvat Papasseit. Tot, per penós que sia, té un sentit. D'això no tenia cap dubte.
Amb tants sotracs el cert és que veia passar impotent els millors anys de la meua vida...Necessitava estimar...acaronar, sentir la tendresa, fer l'amor amb bogeria, perdre el cap. Amb tot havia de reconèixer que no era el moment de satisfer les meus necessitats, sempre insatisfetes. Hi havien un fum de coses més peremptòries. Així que vaig ajornar, una vegada més, el meu projecte sentimental de viure intensament la meua plenitud de dona.
Per totes estes coses no m'angoixava el fet de no escriure durant un temps... Sí, al llarg d'aquells dies havia fet moltes coses llargament desitjades, havia viatjat, vaig conèixer gent, vam anar a ballar; m'havia banyat a la mar- el meu deler-, vaig gaudir de bones converses i també havia tingut ocasió de retrobar el plaer- com de menuda- d'assaborir un gelat. Es podien fer d'altres coses i de millors, sens dubte, però a mi estes m'havien omplert de goig.
Després va arribar un moment en que sentí de nou el desig de tornar, com solia passar-me. Necessitava gaudir d'aquella serena solitud. Mirar les meues coses que tant m'estime, la foto de la mama- després de tants anys no m'avenia a la seua absència-, dels fills...Respirar l'ambient del meu espai...,tornar a sentir el contacte físic dels meus llibres....I vaig tornar-hi, per retrobar-me: una dona sola, davant uns papers, amb una ploma a la mà.
Constatar els fets que conformen una existència és una tasca impossible. Quan un és feliç, no escriu: viu.
Amb tot jo tornava a escriure, potser no era feliç del tot. I qui ho és? Entenia la felicitat com un son tranquil, com un temps per a ordenar la vida i els pensaments...,compartir les coses quotidianes, un menjar, una conversa amb els que estimes. Em sentia estranya, com anestesiada; els meus sentiments semblaven adormits. Llavors tenia la sensació d'estar un poc allunyada de tot. Potser confonia la felicitat amb l'absència momentània de dolor. Els sentiments, que havia experimentat al llarg de tant de temps d'una forma tan dolorosa, ara havien perdut gran part de la seua intensitat i per tant em feia la il·lusió d'haver assolit cert grau d'equilibri. Fins i tot els sorolls, que adés em resultaven insuportables, ja no em molestaven sinó que em feien companyia. Els records s'havien anat desdibuixant...Per sort ja no m'aclaparaven. Cert que lamentava molts dels meus errors, més quan era conscient que molts d'ells ja no tenien remei. I per altra banda pensava que si no hagués passat per totes aquelles experiències, no seria la que era en aquells moments. "Res és mesquí/ ni cap hora és isarda/ ni és fosca l'aventura de la nit..."deia el poeta Salvat Papasseit. Tot, per penós que sia, té un sentit. D'això no tenia cap dubte.Amb tants sotracs el cert és que veia passar impotent els millors anys de la meua vida...Necessitava estimar...acaronar, sentir la tendresa, fer l'amor amb bogeria, perdre el cap. Amb tot havia de reconèixer que no era el moment de satisfer les meus necessitats, sempre insatisfetes. Hi havien un fum de coses més peremptòries. Així que vaig ajornar, una vegada més, el meu projecte sentimental de viure intensament la meua plenitud de dona.
Per totes estes coses no m'angoixava el fet de no escriure durant un temps... Sí, al llarg d'aquells dies havia fet moltes coses llargament desitjades, havia viatjat, vaig conèixer gent, vam anar a ballar; m'havia banyat a la mar- el meu deler-, vaig gaudir de bones converses i també havia tingut ocasió de retrobar el plaer- com de menuda- d'assaborir un gelat. Es podien fer d'altres coses i de millors, sens dubte, però a mi estes m'havien omplert de goig.
Després va arribar un moment en que sentí de nou el desig de tornar, com solia passar-me. Necessitava gaudir d'aquella serena solitud. Mirar les meues coses que tant m'estime, la foto de la mama- després de tants anys no m'avenia a la seua absència-, dels fills...Respirar l'ambient del meu espai...,tornar a sentir el contacte físic dels meus llibres....I vaig tornar-hi, per retrobar-me: una dona sola, davant uns papers, amb una ploma a la mà.
Comentaris