Un esguard de mar blava

Cròniques Personals

Aquest aniversari em regalaré una ploma estilogràfica, em fa goig, així que ha arribat el moment i el motiu. Sóc aquí, a la terrassa. Vespreja. Ara mateix atacaran frenètics els mosquits i ja no haurà qui aguante. Llàstima, ara s'hi està prou bé.

Fa dies que no parle amb l'Elena vull tocar-li però no trobe el moment. Hui vindràn a sopar Carla i Pere, no m'han dir a quina hora; és igual, no tinc pressa. He estat legint una bona estona asseguda al balancí. Com que és diumenge m'he prescrit descans. Demà més.

La quotidianeitat és llefiscosa...Qué xocant que comence amb coses tan quotidianes... Sí, això també és la vida, el fluix assossegat del temps, els darrers dies de vacances...una pausa al ritme ordinari, un interval. Ha passat tan prompte...No, no em queixe, L'he aprofitat. Els "pipis" ja s'ha retirat a su lloc. Des de que, per descuit, vaig deixar oberta la porteta de la gàbia, se'm van anar més de la meitat. Els que resten estan tristos, ho sé i prou que ho lamente. No vaig poder evitar-ho. Ara només un mascle resta fora del seu colòc, serà el pare, o l'avi, es rasca i sembla que vigila damunt el palet.

De Valèria vaig rebre carta l'altre dia. Ara tenen ella i la seua parella un "xaleto". Supose que prompte jugaràn en Borsa. Serà diflcil, supose, alternar aquesta activitat amb la ceràmica, tot i que deu de fer-ho prou bé. Mai som qui creiem que som. Amb tot perceb que una part d'ella que m'és molt estimada, s'ha perdut pel camí. No vol que perdem el contacte, diu, i jo hi trobe superficial. Recorde que llavors em generava un sentiment estrany, contradictori, potser. En algun moment m'hagués agradat que fos una nina per esguellar-la i veure què tenia dins, com feia amb les meues de menuda.

Llum Sánchez

Cròniques personals

No, encara no tinc la plona estilogràfica, això és un boligraf d'aigua que a mí em sembla prou bó. La ploma la tinc reservada i el tinter també, tot i que de vegades em fan mal les mans, note com si vulgueren adormirse'm.

L'altre dia vaig veure a Dora. Pasàrem el dia juntes, un dia molt bó. És graciosa, ara està enamorada com una adolescent...igual.

Tic molta caloR em trobe agoviada. Cal que canvie l'oratge, que refresque. De vegades no hi soporte...les mans em cremen, el cos em crema, vull fer les coses però vaig a pas de formiga, i així no pot ser.

Acabe de veure un programa de televisió sobre biogràfies. Ara em manca res per acabar "El genio y la locura" de philipe Brenot, psiquiatra. Una reflexió sobre el funcionament psíquic de la persona. Molt bò. M'ha enganxat... ve a constatar les meues opinións i d'altres que em féiem dubtar.

Per exemple, pel que fa a l'escriptura...Possiblement vaig començar a escriure en un moment en el que necessitava elevar le meua autoestima, ser algú, practicar un cert narcicísme. O bé abocar al paper les meues angoixes, que n'eren grans i profundes. Llavors era allò que s'anomena l'escriptura terapèutica. Ho sospitava, però et fas la il·lusió de tenir talent. En qualsevol cas vaig passar molt bones estones i tinc la convicció de poder-ho recuperar.

Després van canviar les circustàncies a ran de la separació. Evidentment no podia seguir escrivint, no ho podia fer. Tot i això varen ser amargues experiències con queda reflectit a aquests quaders. Al llarg d'aques anys només he pogut pràcticar l'escriptura terapèutica i prou bé que m'ha vingut, atés que les meues possibilitats de comunicació han anat minvant, i ben pensat no convé comentar amb ningú segons quines coses...La vida personal requereix també la discreció que suposa el pròpi respecte. Cap sinceritat absoluta és precisa ni encara en aquests papers tot i que sóc l'única persona que hi té accès...Amb tot ni se sap on poden anar a raure ni quin ús ni interpretació s'hi pot fer. Res. Així que amb una dosi raonable de desconfiança he anat transcrivint aquelles qüestions que més m'han preocupat.

Sóc conscient que en reprendre l'escriptura després d'un llarg període d'anys, ho feia per motius d'higiene mental. Si era capaç de verbalitzar les diverses situacions que afectaven a la meua persona, pel fet de fer-ho m'obligava a introduïr un cert ordre al meu pensament. De fet ha estat així. Sempre m'ha resultat de gran utilitat estructurar el pensament, els sentiments, les esmocions...per tal d'expressar-los.

Cròniques personals

Avui ja he hagut d'amainar a la feina. Han estat unes setmanes

intenses, massa fortes, he arribat a trobar-me prou esgotada... Amb

tot aquest horatge tan boirós...de tant en tant em trobe prou

desficiosa. Necessite que refresque però de moment no hi ha

cap indici. Després a setembre pense anar a la platja, aquests anys

no serà sols un projecte, dec de fer-ho. Banyar-me y passar tant de

temps com puga a l'aire lliure. Necessite fer-ho no he passat les

vacances massa enclaustrada.

Ara, quan mire el que he fet i com ha quedat la meua llar em sent

satisfeta. Dona molt de gust viure en un ambient net i ordenat. De

normal sóc desordenada però neta, això sí. Demà espere a Telma.

Amb ella mai no saps a què atendre't. Crec que ha fet una evolució

molt perillosa, a força de voler que les coses siguen, no com són,

inó com li agradaria que foren. Llavors no deixa de ser una

fugida de la realitat i ja sabem on condueix. M'ha dit que té

problemes d'ansietat...és d'esperar que també pateixca de depressió,

la qual cosa m'estristeix perquè ho he vist venir i no he pogut fer

es. Ella s'ha negat a reconeixer que sovint s'ha equivocat. Fa temps

que em sent impotent. Tots els meus esforços han estat innútils.

Sort que he pogut allunyar-me. Els nostres afectes mai no han

pogut evitar les tormentes...No sé, prou he fet de sobreviure, ja que

no ha estat gens fàcil. La vida segueix el seu curs a desgrat de les

les nostres angoixes.

Qué curiós, quan la tia Amanda em va legar el poal del fem; per

molt que em va xocar mai no hagués pensat que això tendria algún

significat amb la memòria."En busca de la memoria" de Daniel

L.Schater trobe "Alguien ha comparado el recuerdo con un cubo

de basura que contiene un surtido fortuíto de objetos".

Ara és més comprensible. Ella sabía del meu interès per indagar el

passat i de la meua afició a reconstruir els fets i a desar històries i

circumstàncies, llocs, persones, sentiments...a la memòria. És clar

que ella, no sabia el seu significat ni la metàfora i que quan me'l va donar el seu deteriorament mental ja era prou evident, no obstant

això faig constar la coincidència.

Cròniques personals

La Setmana que vé em dedicaré a eixir un poc, aniré a Peníscola, que encara no hi conéc i diuen que és una ciutat preciosa. Hui ha vingut la Rosa a portar-me una comanda. La he vist prou envellida però simpàtica i amable...potser una mica més empatxosa,...què farem?. Van les dotze de la nit i no refresca...La xicalla tambés e'n va a dormir. El partit del València - Madrid no sé com ha acabat, però es senten els qüets. Ara, que açí, si ha perdut, es tiren igual; són així... criden i fan avalot tant si guanyen com si no.

Mentrestant em torque la suor de la cara, del coll...redeu, quin estiuet!. I això que hui ha fet un dia més minset...corria el vent...No puc suportar la calor, de mai, m'esgota, em deixa feta una bleda. A la terrassa, després de tanta preparació, no es por estar. M'he adobat amb loció repelent just fins on no hi havia arribat. Borts, més que borts...És desesperant! clar que amb tantes plantes, altes temperatures i tanta humitat no sé com no agafem la malària. (sense adonar- me'n col·loque el braç amarat de loció sobre el paper i se m'esborrona l'escrit...això per arrodonir la cosa.)

Anit em vaig ficar nerviosa. Vaig tornar al meu llit. Em picava tot...m'encenia de picor. Vaig escoltar la radio i no em venia la son però sí les acalorades, tot seguit, fred...com si tingués calentura...Vaig acabar tornant-me'n al llit. Ni sé a quina hora m'hauré adormit.

La lectura del llibre "El génio i la locura" m'ha fet reflexionar. Ara comprenc moltes coses, la meua hiperactivitat, quan les proves radio posem per cas...Em costava imaginar d'on podia traure tanta energia. Ara m'ho explique, m'he passat la major part de la meua vida lluitant contra la depressió. He hagut de mobilitzar tota la voluntat per seguir endavant, tot i sentint que la vida m'oferia poques gratificacions com per valorar el fet de viure.

Cròniques Personals

Acabe de tornar de Titaguas. He estat amb Eugènia. Dos dies intensos. El paisatge és impressionant. Vam pujar al castell d'Alpuente... el que hi resta. El poblet molt bonic i ben conservat. Els carrers empinats, les balconades, plenes de plantes, la gent, amable...La meua enyorança del poble, on vaig passat els primers anys...Jo sóc de poble.

Eugènia em convidà a dinar a un restaurant, menjar de la terra, olleta, amanida, i embotits "de la horza". Feia temps que no em permetia aquests luxes, en tots els sentits...Després, a la baixada, de lluny vam sentir sonar una guitarra...Era el tio José, un vellet de prop de vuitanta anys acompanyat de la seua dona, desdentada com ell, i una altra veïna. Ens va dir que s'estimava més estar- s'hi tocant el laut que anar-se'n al bar. Tocava depressa, sense donar-li el temps a les notes...semblava impacient. L' Eugènia i jo provàvem de seguir-lo cantant, fins i tot ella es marcà unes passes de dansa i això que havíem arribat demanant aigua, ella els conéixia... coneix molta gent. Entre tocata i tocata conversàvem.

El tio José tenia una expressió dolça i no vaig estar-me de fer-li unes fotos. El seu germà i la dona em van semblar prou eixuts. Embotit de Xelva, qué bó!. A ca Eugènia vam cuinar per dur al forn de llenya un bescuit, rostit de creïlla, ceba, pebreres...La gent d'aquí menja bé. Quines safates de rostit, amb carn, molta carn...Era preciós ser-hi esperant que apregués la nostra llanda mentre la gent anava emportant-se els arrossos, les seues pastes, empanades...de tot. És percebia un ambient de properitat...Em vaig alegrar interiorment.

Llargués converses a la terrassa , passejant, a la cuina...Ahir anàrem al barranc de la "La buena leche" des d'on a boqueta nit, a aquella altura, guaitàrem les llumetes dels pobles veïns enmig d'una blavor fosca., mentre encara s'albirava la claror del sol al darrere d'una montanya. Xerrarem una estona amb el vigilant de medi ambient, intal·lat a una torreta on passava tot sol el dia senser, de nou a nou. Ens va dir que els gossos i d'altres animals domèstics no els estaven permesos...Quanta soledat! Eugènia pujava sovint passetjant el gos. Els camins semblaven de conte, pujaven i baixaven pels turons poblats de pins. Quina pau, la vida se simplifica. Per què ha hagut de passar tants anys...

Prompte faré l'edat. He pensat celebrar-ho amb els meus @mics. Els convidaré a dinar a un restaurant que hi vaig veure una vegada a la vora de l'Albufera, voltat d'amplis espais verds i l'aigua, com un espill, per tot. Faré un "Aigua de València", Esther i el "Sardi", Otilia, Eugènia...i els ho diré a Marc i a Pol, que també són de la colla. Així que serà la primera vegada que hauré reunit gairebé tot el meu grup d'amistats...Feia tant, tantíssim temps que ho desitjava...i ara justament, ara que tinc la llar més ben acondicionada, música, bon beure, alguna cosa per acompanyar, conversa...Si algú tingués una guitarra...

Cròniques personals

Aquestes son les primeres paraules que escric amb la meua ploma, una MONT BLANC!!! atès que m'agrada tant escriure crec que ja anava sent hora de ternir una bona ploma. Bo, jo crec que escriu molt bé i em trobe molt i molt contenta. Per a mi és un fet simbòlic...és com si hagués aconseguit la majoria d'edat pel que fa a l'escriptura...quin goig! Ara no tinc escusa per no escriure, així que ja em puc posar al tall.

I escriuré, escriuré moltes coses...Això diu el llibret que l'acompanya.

" Deixe que el seus pensament brollen lliurement, expresse els seus sentiments i trobe el seu propi mitjà personal d'expressió, aquesta és la filosofia dels articles d'escriptura de Montblanc".

És tot una provocació!

Em sent con una xiqueta el dia en dia de Reis. Tinc tantes ganes d'escriure que no sé per on començar...Recorde que quan preparava l'ingrés a batxillerat elemental, vaig tenir a les meues mans per primera vegada una ploma estilogràfica. Era la de la meua germana gran, que com altres tantes coses, a mi em tocava heretar. Quan vaig tenir aquella plona a les mans...no m'ho podia creure, per mi era com un tresor, una ploma preciosa, oscura, nacrada, que feia "aigues" brillants en donar-li la llum...Llavors em sentia més contenta que "un gat amb dues rates". Em vaig posar a netejar-la sense saber. Don Antoni havia dit que havíem d'anar acostumant-nos a escriure amb ella, atès que el dia de l'exàmen d'ingrès a Institut d'Ensenaments Mitjà, havíem de fer-ho, com es demanava, amb ploma estilografica. Així que devíem començar a menejar-la per prendre-li confiança. Com que, com dèia la mare, jo era de les de "pensar i fet", em vaig ficar a netejar-la. Després va començar a negar-se a escriure, i vinga els xorritons de tinta i els dits plens...Me l'havia "carregat". A casa no vaig gosar dir res per por al càstig. Anys després, de joveneta em vaig comprar una "Parker" de les que portaven de contraband. Eren més barates.

Bó, aquest primers de setembre, que faig anys, ha estat per mi un dia important, dóna tant de gust tenir a les mans una joia com aquesta...Com passa el temps, quasi sense adonar-me'n... Ja són prop de les dotze de la nit. Me'n hauré d'anar al llit. Demà passat hauré de tornar al treball.

Cròniques Personals

Acaba d'anar-se'n Viçentina, no es troba bé. L'hi he recomanat que vaja al metge, té simptomes d'ansietat i depressió. M'ha contat una història molt divertida, semblava la trama d'una novel·la, però era realitat. Costa de creure.

I demà el gran dia. Ja m'he preparat la roba, com quan anava el col·legi. Son hàbits antics però molt útils. Ara no sé exactament a quina hora començarà el claustre. Millor serà arribar a les nou en punt. Les males estones, quan més prompte, millor.

He tornat a la meua habitació. Curiosament sembla que hui no hi ha tant de rebombori, i també que el temps molt o poc va refrescant. És un plaer viure sense estar contínuament mullada de suor...Són ja les 12 h. mitjanit, i no tinc aganes d'anar-me'n al llit. Es nota que he fert una bona sesta. El secret està en posar-me els taps a les oïdes...si ho hagués sabut abans...

Escric perquè vull agafar l'hàbit. Ja van venint-me les idees. He pensat en enviar una col·laboració setmanal a la "Boira" . Seria com una carta oberta en la qual un menut va contant coses del col·legi...He de cuallar aquesta idea: "Tete saps què...? Era l'encapçalament de les lectures que venien a un llibre de lectura de primer curs, que tenia fa anys i que hi vaig perdre (com quasi tot allò que m'estime). Un xiquet escribia al seu germà que hi era a la "mili". Era una historia ingènua i tendra com la pròpia infantesa.

També m'ha vingut una altra idea , aquesta pot desenvolupar-se en poemes o en prosa poètica: SOMIE. Supose que es un títol molt suggerent. Em preguntava jo, sovint tan somiadora en altres moments, somie? Hagués afirmat que feia anys que no . I mira, ves per on, me'n he adonat que sí, clar que somie!. Cada vegada que imagine el meu futur, somie. Somie amb vaixells, amb mars, amb viatges, somie amb gent.

Això no hi tinc clar, no vull somiar amb gent, experimente certa resistència. Sé que són residus antigues pors, i sobretot de la meua por a caure de nou a una relació.

M'agrada ser encara capaç de somiar...Seria un bon indici.

Cròniques Personals

Sé que deuria escriure cartes, sé que deuria telefonar a algunes persones...

Ara que ja ha acomençat el curs, la vida reprén el seu ritme frenètic, sempre manca temps...o ganes. El Dr. Llorens està ingressat. Pateix del cor, jo no ho sabia. Sent una vaga culpabilitat, com si d'alguna manera lí hagués fallat...com que em va dir que li toqués i no ho vaig fer...Sé que no tinc motius per sentir-me així o potser sí, no ho sé. Les persones no podem fer tot allò que els altres esperen de nosaltres. De vegades, sense un motiu determinat, per una resistència inconscient...no se sap...Després un dia la vida s'acaba i un no ha pogut arribar a temps, a eixa persona que tanta gratitut t'ha inspirat, a eixa carta o a eixa telefonada.

La mort ha de ser quelcom així...

Potser el secret siga simplement viure les possibilitats de cada moment. Aquest pensament em tranquil·litza. Sóc de l'opinió que atès que no podem arribar a tot...cosa que seria desitjable, m'estime més un dia a dia viscut amb desig, fins on s'arribe i prou. De vegades perd el temps, i em passe les hores mortes passetjant carrers i mirant aparadors, ho confesse. Me'n adone i em sembla una inútilitat. No obstant en passar un quants dies ho torne a fer. Vull pensar que m'agrada distreure'm. De vegades em sent marejada, atordida, llavors no l'hi done importància i continue. Vaig sola, m'ho estime més, i ho faig sovint. Em canse molt perquè els anys passen factura i no es pot abusar tant del cos. Jo ho sé, tanmateix sempre m'esforce fins al límit. DespRés em sent cansada, i he de descansar, clar, encara que mai no deixe d'acomplir les meues obligacions, que en són moltes. Amb tot, vulgués trobar esma per llegir més, escriure més, telefonar a les persones que m'estime...i em sap greu no poder arribar a tot. És una mica complicat.

Elisa ha trobat vivenda, se'n anirà a primers de mes, si no sorgeixen inconvenients. Jo he d'estar preparada per a una nova manera de viure, i d'això es tracta. He de mentalitzar-me, planificar aquesta nova vida i sobretot, aprendre a gaudir-la. És un nou repte que em presenta la vida i he de ser capaç de respondre. Els ocells tard o d'hora abandonen el niu, i a mi m'ha arribat el moment d'assumir la pròpia i plena autonomia; aquella que ja desitjava quan tenia setze anys.

La festa s'ajorna, les cubanes són a les illes, i no tornaràn fins diumenge. No, no em desconsola. Tantes vegades he intentat organitzar una festa, tantes he fracaçat. Sóc persistent. Diumenge anirem a dinar al Palmar. Nosaltres solem reunir-nos de tant en tant. Sempre havia estat bé. Conserve bons records de les nostres velades, converses , discussions...Aquesta vesprada pensava que tinc molta sort pel que fa als meus fills, són persones que poseixen una gran qualitat humana. La seua autonomia i jo he de...sembla que em vull convencer a mi mateix. Potser em rondina alguna por. Han passat molt anys d'haver deixat perdre els meus drets. No caben reclamacions.

Mai no m'havia explicat prou bé com vaig tenir tan poca consideració per mi mateix. Després de les últimes lectures he vist molt clar el motiu. La depressió ha estat present al llar de tota la vida. No sabria dir quan va començar, a hores d'ara faig compte que és un component del meu caràcter. Potser ja patira aquesta malaltia des dels primers anys. Aleshores no es conèixia; la patiem però entre nosaltres no tenia nom. Recorde que quan era una nena i cursava baxillerat al col·legi em vaig adonar que no m'importava morir-me, cosa que em fa pensar en una spicopatía herediatària. La meua autoestima estava reduïda a la mínima expressió. La vida tenia molt poc interès i menys gratificacions. La melancolia, sempre present, era entesa pels altres com presa, rebelia, indiferència o insensibilitat...Cadascú la qualificava a la seua manera; ningú sabia el que jo patia, ni jo mateix...és penós fis i tot de recordar, encara aixì ho he de fer, he de revisar el passat fins a compredre'l , sols així podré perdonar-me i reconstruïr la meua vida.

La depressió que és va fer present ja al llarg de la meua adolescència ja no m'abandonaria. De vegades passava de l'estat depressiu al contrari, una mena d'eufòria...eren períodes curts en els quals arribava a sentir-me prepotent i mamprenia tasques i responsabilitats excessives. Tot seguit m'arruinava i tornava a la melancolia, a arrossegar-me com un cuc. Amb tot allò que aleshores em succeia no tenia nom, no era reconegut com una malaltia, per tant, no hi havia remei ni esperança. No sé si fou el meu malestar el que m'induïa a llegir, a estudiar, a cercar respostes per la gran tristor que m'anegava.

En aquest estat, en el que tot et té igual, en el que res importa, ni tens forces

pensar ni per decidir ni molt menys per imposar-te. En aquest que ningú no va saber detectar com patològic, em vaig "decidir" a casar-me. És evident que no hi va haver cap decisió, que les coses decidíren per mi. Era com si sense voler- que no volia- quan vaig consentir el fet d'esperar a l'altre al llarg d'un any i mig de servei militar, implicitament es va decidir el meu destí. De vegades m'enganyava a mi mateix creient-me que decidía, però vaig cometre l'equivocació de deixar a les seues mans la decisió del nostre matrimoni, sense adonar-me que encara era a temps de decidir jo allò que volia fer , atés que mentrestant hi havia aconseguit la titulació que em reconeixia professionalment per fer-me càrrec de la meua vida. Va ser una falàcia. No vaig ser capaç de trencar perquè llavors no era capaç de res, ni tan sols de percebre que res no era irreversible, i que el fet de uns anys de noviatge, de cap de les maneres significaven que havia de concoloure'ls amb el "vincle sagrat del matrimoni" com ens havia alliçonat la "Santa Mare Esglèsia". Llavors no em vaig adonar que havia entrat en una de les primeres crisis depresives que haurien de marcar la resta de la meua vida.

Quan recorde el passat només veig el color de la tristor. Per això potser al llarg de tant de temps, sempre he somiat en la foscor, falta de claredat, ambivalència, indecisió...eixa era la meua vida als vint anys. Allò que va arribar després només va ser la calamitat que no vaig ser capaç d'evitar per com estavem minades les meues forces per la malaltia.

Ara és quan li trobe sentit a tot aquell seguit d'incoherències . Molts anys després quan vaig decidir separar-me, els metges afirmaren que no em trobava en condicions de prendre una decisió que anava a condicionar tan seriosament la resta de la meua vida. Jo, contràriament, pense que si en algún moment no estat en condicions de prendre una decisió va ser llavors, quan vaig ser capaç de consentir una relació que ni volia, ni necesitava, ni em convenia.

La persona que no té projectes personals és com un vaixell que navega a la deriva, he llegit darrerament. És cert, he anat perduda mentre no he estat capaç de definir el meu projecte personal. És impossible forjar un projecte de futur mentres ets víctima de la depressió, és com nadar a contracorrent, mai no arribaràs enlloc. No obstant el fet de comprendre la meua situació em dóna una capacitat que abans no tenia.

Sembla que trenta-cinc anys en són molts, tanmateix em sent afortunada perquè el meu desig , comprendre, s'ha realitzat. Han hagut de passar tants anys i tantes coses...i tan amargues..."Les meues inquietuts" no eren més que la via de fugida per no sucumbir a tanta tristesa, a la fredor, a la paràlisi... Vaig escriure poesia, relats... vaig participar en cursos de teatre, de literatura, en diverses activitats culturals, sindicat, congresos, escoles d'estiu, Universitats d'Estiu...Massa coses tot plegat. Al llarg d'aquella etapa vaig sotmetre el meu cos malalt a unes tensions que temia trencar-me...No comprenia que em succeia i em limitava a donar pals de cec per si de cas descobria el motiu de l'autodestrucció a la que venia sometent-me. Si hagués estat una persona sana la vida hagués fluït serenament i fins i tot a estones hagués sigut feliç...La malaltia per contra m'ha produït un gran sofriment, ha minat le meues energies tant com la displicència i la incomprensió amb que percebia al meu voltant.

Amb tot la meua és una història de desesperànça, de lluita per la supervivència, sols això i res més que això...Ara m'adone en veure la trajectòria que he seguit. Ara és quan em veig tal com sóc. Comprenc que no estiga disposada a seguir. Sobreviure ha estat un esforç inaudit. He trobat els meus límits.

A la vista d'aquest nou descobriment podria qüestionar-me també el meu desig d'escriure . Cert, i ho faig. Sempre em restava la recança d'haver baratat el meu talent per escriure. També això ho considere una falàcia. No existeix tal talent, no calen recerques. Durant una etapa especialment desesperada per exorcitzar els meus dimonis vaig començar a escriure. No requeria especials condicions i era un consol; ensems em fèia la il·lusió que podria fer literatura i a més amb llengua pròpia...Tot un idealisme decadent. Aleshores, però, jo no ho sabia, només sentia la necessitat de fer-ho i ensems oblidar-me de la grisor de la meua vida.

Així doncs, em puc desvinclar també d'aquest compromís. No tinc per què escriure, cap obligació de fer servir unes aptituds, cap compromis estètic ni molt menys moral. Res. A partir d'aquest moment no cal que pense més en aquesta qüestió, ni que pateixca quan em plantege que se m'han assecat les idees...És a dir, ni que espere tenir algun dia tot el temps que em cal...Em done permís per anar de botigues fins que el cos em dia "prou", per dormir totes les hores que vulga- si pogués-. Em done

permís per perdre el temps i no em disculpe per no ser la dona perfecta

que ho té tot al dia. També em done premís, de veritat i sense reserves, per ser frívola, i en divertir-me –si arriba el cas–, per viure senzillament i sense pretencions artístiques ni de cap altre tipus. Em done permís per ser feliç si arriba el cas, per proporcionar-me tot allò que em produeixca plaer, i , segurament per algunes coses més que ara no em venen al cap.

Després de tot em sent afortunada al sí de la meua malhaurança perquè ha aconseguit una cosa essencial, estar bén aviguda amb mi mateix. Això és tot.

Cròniques personals

No va haver festa. Les cubanes eren de féina a les Illes. Per segona vegada ho deixarem estar. Dóna pena, sembla que el meu vell desig romandrà insatisfet.

Vaig conèixer a "Walther" el portugués... Té cert encís però crec que això és tot. Segurament ja no ens tornarem a veure. A Eugènia l'ha deixat transposta. M'agrada?. Sí, té un físic atractiu, tot i que parla un español molt rudimentari i les seues maneres pequen d'àspres...Està tot per veure.

Dilema, passar-me'n o no a Secundària. A mi l'alumnat que més m'agrada són els pàrvuls...Sí, però hi han especialistes...Ara a l'Escola Pública també han arribat les especialitats. Després de quatre lleis d'educació quina més dolenta, els polítits de torn no podem resistir la temptació de controlar l'Escola... Fins fa quatre dies be que els importava "un rave" l'escola i qui l'inventà. Buf! em posen de mala gaita. Haver passat mitja vida dedicada a l'ensenyament perquè ara vinguen a ser els polítics els que ens diguen com hem d'ensenyar els mestres..."en tota ma vida" com dèia la meua àvia. Sabràn molt ells, sempre embolicats en lluites pel poder...Tot i no haver tingut cap experiència de govern democràtic, molts de nosaltres vam optar per la renovació de l'escola pública. Alguns varem assumir de grat el compromís de treballar per una escola actual y democràtica. Varem integrar-nos en sdiversos sindicats, vam optar hem documentat en les disciplines que consideràvem bàsiques per a impartir un ensenyment actualitzat i de qualitat, i fins a dia de hui, no ens cal que els que manen es posen tant exquisits, perquè qualsevol pot ser polític en aquest país.

Amb tot encar em resta un curs per haver de fer l'elecció, tal com mana la darrera llei d'Ensenyament. Així que hauré d'arriscar-me. Sols ho sent perquè no tindre'm m´rs remei que aguantar al "pelma" del d'anglés, redeu!. Acabarà cabra perdut, ja s'hi veu venir...

L'altre dia, diumenge, la familia anàrem a dinar a un restaurant del Palmar. Qué bé ho passàrem!. Vam fer algunes fotos, espere que ixquen bé. Crec que hi vaig estar encertada en conmemorar el meu aniversari. Els xics em regalaren dos albums de fotos. Necessite rescatar els records. Ordenar-los en un lloc especial. Ha arribat el moment de la reconstrucció que presentia als meus primers poemes. És un deure pendent amb mi mateix. La coherència d'una vida, l'ordre... designar un lloc a tot allò que per mi és important, un lloc i un temps. Un entorn agradable, un aspecte endreçat, un projecte de futur, un grau saludable d'autocontrol. Potser només em manca un espai per a un somni...Potser arribarà també, ara ja sense esforç, fins i tot amb certa fluïdesa s'afermen els perfils. Em sent "jo" més que mai, i em sorprenc perquè no hagués pensat que es produiria així, d'una manera tan natural.

A més en sent un ésser afortunat, una llum amb vestigis d'ombra...

Cróniques personals

He tornat de Moràira, eixe petit paradís...on també voldria passar algunes temporades. M'agrada. Em va recordar les terrasses del barri de la plaça d'Atenes o bé els poblets italians de la Toscana...em sentia tan a gust... Tornaré.

Un cap de setmana especial amb l'Eugènia. Una catarsi. Cóm anava a imaginar-me que ocorreria?. Feia dies que els ulls se m'omplien de llàgrimes, tan prompte se'm venia al cap algun episodi dels darrer mesos prèvis a la separació de fet. Havia estat un malson que no distingia entre la nit i el dia, una inquietut constant, un munt de dubtes sense apenes ningú que em recolzés. Havia estat tan cruel veure com vaig haver de soterrar mitja vida...Les darreres setmanes es feren interminables. Sovint uns o altres em recriminaven la meua decisió. Amb tot , llavors, no tenia dubtes. Era una qüestió de pura supervivència.

Tanmateix, això no llevava dramatisme a la situació...Una familia desfeta...Sí, a mi em semblava que en aquells moments tot el poble em retreia la meua actitud, sense preocupar-se de posar en dubte el criteri general, les families, els amics...A la boca, el gust amarg del fracàs, al passat un seguit d'incoherències, al davant una catifa d'incertesa...Als rostres dels altres, el veredicte sobre la meua conducta. Reprovació...No sé quina força interior em va sostindre. De tant en tant havia de respirar com si hagués estat retenit l'aire...

M'ofegava de pena i ella em va ajudar tant... Vaig plorar per tot i per tots, vaig plorar la tristesa que porte dins des que vaig néixer, vaig plorar la frustració i el dolor, la impotència d'una vida desgarrada encara que sovint vulga adornar-la d'altres valors. És molt dur reconéixer-ho i més plorar-ho, i encara més verbalitzar-ho. L'actitut d'Eugènia m'ajudà a treure enfora tanta pena, a quiexar-me, a cridar...Fou estrany, sovint em sorprenc a mi mateix .

Després cóm podia imaginar-me que ella fora una persona tan delicada, tan planera, que fins les situacions més complicades amb ella es tornen senzilles. Geni té la presència d'ànim necessària per presenciar el sofriment sense sucumbir. Quina dona més sensera, qué excel·lent amiga...Ningú s'havia comportat amb mi amb tanta paciència i tant de respecte. Amb tot va ser una lliçó que mai no podré oblidar. Supose que eixa actitud és excusiva només d'algunes poques persones. Em pregunte per què jo mai no he estat capaç oferir eixe nivell d'ajuda, eixe sentiment de compació que disòl els límits i ens confronta amb la part més humana de nosaltres mateixos. Eixa condició no la tenen més que els autèntics terapèutes. Va ser sorprenent, em va arribar al cor...Ignorava que seguia tan dolguda encara, tan deseperada.

Després, a poc a poc el sol volia eixir entremig dels núvols grisos que tacaven el cel. I encara, com si tans sols hagués estat una tormenta d'estiu, acabàrem passetjant pels carrers del poble, prenent-nos un gelat i fent-nos confidències d'antigues històries. Si em restava alguna reserva per creure amb l'amistat, vaig haver de reconéixer ben a les clares la seua existència. Em sent plena de gratitut.

(En falten 2)

Cròniques Personals

12 18, 02, 1996

Que li diguen Príam és una putada. Conèixer-lo és estimar-lo. Sí, una frase feta, vulgar, publicitària?, és igual. Ell es com un corrent d'aire net que t'entra a l'habitació i rebolica la roba del llit, juga amb la girada del llençol , et tomba les fotos, et llença per terra el barret de la perxa...Príam és un seductor, amb el millor sentit de la paraula.Té tot l'encís d'un seductor, la rialla fàcil, bones ocurrències, sentit de l'humor, una intel·ligència potent, amabilitat, tacte...Vulgués incloure també un defecte, una tara, un vici o, si més no, un tic, però de moment no li'n veig cap. Ell és, a banda d'un excel·lent professional, aquella persona que t'agradaria per amic. L'encisa xerrar i s'expressa obertament, sense misteris. I et vendria de gust fer amb ell una llarga passetjada, xerrar i riure...i després saber que ho podries tornar-ho a fer en qualsevol moment.

Tanmateix no crec que tinga temps, és una persona bastant ocupada, professor i traductor... Nascut a l'Africa, a Senegal, crec recordar, on va viure fins als vint anys. De mare francesa i pare libanés, s'en vingé a Espanya sembla que a fer el golfo. Així fou durant uns anys fins que sa mare s'hi plantà. Aleshores va escollir una carrera còmoda, Filologia Hispànica, per ser professor. Va viure uns anys a Màlaga després de cursar la carrera en tres anys. Una etapa molt profitosa després de tot. Aprovà l'oposició a E.O.I. i ha acabat exerxint honestament la seua professió.

És admirable cóm ensenya. La seua classe és d'esplai, de relax, aprendre sense adonar-te'n. Té una rara habilitat per conectar amb la gent, és un poc camaleònic. Fa participar-hi a tothom. La seua és una classe divertida i rara vegada s'enutja o es mostra malhumorat. És un infant gran, de bona talla, usa ulleres i duu bigoti. Té un aspecte absolutament francés.

Inspira sentiments de tendresa i de gratitut que difícilment s'hi poden expressar, tot i que jo crec que tothom n'experimenta ver a ell. Aquest ha estat el millor regal de la vida per aquest any, "pocagràcia", que s'acaba. Demà hi veuré a classe. Ens acomiadarem i hauré d'enyorar-lo uns dies. L'associe al barri del Carme, als sabors autèntics, al bon gust i a la follia sana, tan necessària per viure.

M'agradaria entrar al seu món i sentir-me tan còmoda com em sent amb la seua presència...També m'agradaria parlar i discutir amb ell. De tant en tan em vénen al cap les seues ocurrències. Com la d'ahir, quan eixint de l'Escola i mentre encenia un cigarret em disposava a tornar a casa, quan de sobte em sent:

– Hola!– i era ell, que amb un somriure una mica ingènu va aparèixer al meu costat demanant-me un cigarret.

Són moments... per formar part de la pròpia biografia.

(sembla que en manquen 11,12,13,14, (Verificar) Potser no els he "desat" ¡¡¡Pecatto!!!) Si sí, repetir.

Cròniques Personals

No em va fer gens de gràcia que Walther, el portugués, es quedés al meu cotxe, i amb el seu amic, el malalt, es dedicaren a passejar-se mentres jo, com una imbècil, esperava. Després quan em vaig adonar de les condicions en que es trobava el vehicle...em vaig sentir una pànfila...perquè me les solen pegar totes a la mateixà galta. Vaig reflexionar... quí era Walther el portugués? Amb poques paraules un emigrant de bon veure, amb molta picardia per traure profit en tot moment de cada persona, animal o cosa que es situés dintre el seu radi d'acció, quelcom així com un aspirant a "xulo" però, llàstima! d'això em vaig adonar " després d'algunes passades més. Sí, a mi també em sembla que tinc el cap una mica dur...A més Eugènia també és d'quest taranà. I amb tot, potser això està molt bé, però a mi em pateja. Jo mai no em prestaria, es veu a les clares que té totes les de perdre. Amb tanta diferència d'edat a favor d'ell...així que es deixa voler, mentres passen els dies.

Ara ja de festa, res, ja no tinc ganes. Hui m'he comprat algunes prendres de roba i un vestit de nit i sabates a joc...per penjar-lo a l'armari. Bo, o per si de cas hagués d'acudir a un ball. Sembla irracional, ja ho sé, però m'alegre d'haver-ho fet. És incrïblement bonic el vestit, almenys a mi m'ho sembla...de vellut negre...i em senta tan bé...Ara recorde com vaig anar al casament de la meua neboda Maricel i em fa nosa.Tampoc l'oratge va complir, quin desastre!. He pensar no anat mai més a un casament. En realitat és prou improbable que tinga alguna oportunitat de vestir tan elegant...En fi, no cal fer caps de corda, és simplement un fons d'armari que cal tenir per a una ocasió.

Vaja dia que duc hui de molèsties a les dents. Si hagués sabut que el fet de blanquejar-me-les m'ho anava a fer passar tan malament, les hi hagués deixar estar ... I com que sóc una pànfila, que em refie de tothom i no demane explicacions...

Elisa ja ha començat el curs. Dins d'uns dies se'n anirà de casa. Allà serà més aprop. De segur que ens anirà més bé tant a ella com a mi...Ara que ja he plorat no tinc tanta pena. No era nonscient de tot el que duia endins. Bo, les coses són com són...neixen, creixen–amb prou feines– i se'n van. Així és i així deu ser.

Per fi ha canviat l'oratge. Aquesta nit ha baixat quatre graus la tempertura. Sempre passa el mateix passem de les suors al fresc en vint- i - quatre hores. es nota com va acurtant el dia, i al balcó no ixc. Demà hauré de regar les plantes i mirar els "tròpis". Tenia ganes que refresqués per gaudir de ser-hi fora. També és cert que la gent es retira més prompte i l'ambient, aquí, és prou més tranquil, això és una sort.

Me'n recorde de Moràira, s'hi estava tan bé...molt i molt bé...Algún dia em llogaré un apartament i me'n aniré a viure allà una temporada. Després seguiré camí...La gent viu massa aferrissada a allò que posseix...i mai no tenen prou, un inmoble, un altre, un apartament, un xalet...un veler. Eugènia té tres vivendes per ella sola, cap d'elles ateses i a punt. Viu espendolada entre Titaguas, València i Moràira. Obres el frigorific i no trobes ni aigua. Això no és vida. La vida és molt breu per baratar-la en fer finques que no pots ni mantenir i et porten un fum de problemes. Com n'és d'absurda la vida que ens montem la gent. Tothom sap d'economia, deu ser una matèria molt senzilla que no requereix gaire esforç. Fins els més ignorants saben fer diners, i en fan. Ahir parlant amb la Dr. Torres de la meua depressió, ella, tan glamurosa, em va respondre que no sabia qué era això. I afegí "no hi ha que pensar, no hi ha que pensar..." Clar, així fins i tot jo mateix podria haver-me-la estalviat, la depressió.

La veritat és que si t'atures a analitzar trobes tanta incongruència que el més provable és que un acabe submit a la tristor. És difícil trobar el sentit a les coses, a les accions, a les vides...a tota aquesta bogeria. Es dona per fet que la vida es eterna. Ningú parla de la mort, ni de la temporalitat de l'existència. Silenci. Tots compten el que tenen, allò que van adquirint. Aixó és un tema important, una conversa unívoca, "Cóm fer diners a pressa".

Si no hagués de treballar per viure, potser em dedicaria a l'estudi, a la lectura, a gaudir de les coses bones que existeixen. Recorde aquell poema de Borges, "Instantes". Ell era un gran savi, i a la fi s'adonà que es va equivocar. Escoltant a les persones que saben s'aprén a viure, sempre que un tinga davant la vida l'actitut humil de l'aprenent. Podré penedir-me d'altes coses quan arribe l'última hora, però mai de l'avarícia, ni de la pretenciosa voluntat de romandre. Em sembla que ambdues coses tenen certa relació.

Instantes, de: Jorge Luís Borges.

Si pudiera vivir nuevamente mi vida.

En la próxima, trataría de cometer más errores.

No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.

Sería más tonto de lo que he sido,

de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.

Sería menos higiénico, correría mas riesgos.

Haría más viajes, contemplaría mas atardeceres,

subiría mas montañas, nadaría mas ríos.

Iría a mas lugares donde nunca he ido,

comería mas helados y menos habas.

Tendría mas problemas reales y menos imaginarios.

Yo fui una de esas personas que vivió sensata y prolíficamente

cada minuto de su vida.

Claro que tuve momentos de alegría, pero si pudiese volver atrás,

trataría de tener solamente buenos momentos.

Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, solo de momentos.

No te pierdas el ahora.

Yo era uno de esos que nunca iba a ninguna parte, sin un termómetro,

una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas.

Si pudiese volver a vivir, viajaría mas liviano.

Si pudiera volver a vivir, comenzaría a andar descalzo

a principios de la primavera y seguirá así hasta concluir el otoño.

Daría mas vueltas en calesita, contemplaría mas amaneceres y jugaría con niños.

Si tuviera otra vez la vida por delante.

Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.

Jorge Luís Borges.

Cròniques Personals

Fa dies i dies que plou minsament, amb dolça tristor. La meua cosina Susanna ha mort. Ja ens acomiadàrem durant la meua última visita. Fou un un encontre. Ella esperava la mort sense recansa des de feia temps. Em va dir "Llum..." per última vegada. Ambdues sabíem que ens estimàvem.

Sa mare, tia Aurora, també es troba molt greu als seus noranta anys, una llarga vida. Serà l'última de les tres germanes que se'n va, ha sobreviscut a la mare amb més de trenta anys. El temps va passant per tots... malgrat que de menuts tenim la convicció de que tot romandrà...i la vida és tan curta...

Aquests darrers moments de soledat són reconfortants. Sóc un ésser solitari, necessite tornar a mi de tant en tant, si no em vé el desfici.

El cel s'ha cobert de núvols panxuts i plou poc a poc i sense parar. Els "tropis" canten, sort que han parart de criar...Fa un hivern molt cru. Ha canviat molt el temps darrerament. Amb aquesta pau, asseguda a la taula del tendur, amb aquest silenci, em sent un ésser afortunat. Demà passat hauré de reprendre les classes. Em sembla bé, no em queixe. Prompte se'n passarà aquest curs i possiblement al que ve em traslladaràn a un Institut d' Ensenyament Mitjà. Si més no, això és el que ens diuen. Serà una sort tenir menys hores de classes i més temps per corregir. Pel que fa als diners, sempre vénen bé, i els companys seràn els mateixos...Si en coneixeré de nous, –que siga bona gent, demane– i si no, com diu un vers de Miguel Hernández,

" ...Voy de mi corazón a mis asuntos"

Els meus fills em regalàren l'Antología de d'Ovidi Montllor, fou un regal tan desitjat... Fixa't, n'hi ha moments en els que notes que hi ha bellesa a la teua vida. Jo, per sort, ho he experimentat i és un goig tan gran...Aquests supose que són els moments als que al·ludia Borges en el poema "Instantes". Són com els batecs dels estels, passa només quan passa, molt i molt de tan en tant.

M'agrada aquesta vida meua, modesta, però saltejada de "cosetes", o bé a mi em donen satisfacció. Apenes vaig acabant aquest blog de "Diaris" (o Dietaris) un de tants que hi componen, com les peces d'un trecaclosques. Des que hi vaig iniciar no he tingut temps ni ganes de rellegir-ne res, i ja fa quinze anys que escric. Sens dubte arribarà el dia en que seré capaç de fer-ho, ara encara no és hora.

Aquest any he enviat algunes "felicitacions" a les amigues, amb unes línies, un tò poètic... N'estic cansada de tòpics, de rituals...em negue a seguir fent les coses perquè "toca". He de trobar d'altres maneres. La rutina narcotitza. Ara encara me'n manquen unes quantes més. Amb el bon propósit d'escriure-les i enviar-les. Però hui, a més, he netejat la ploma estilogràfica.

Guardar!!!

Cròniques Personals (Divendres, 30 de novembre)

Se m'ha fet llarg...aquest període d'enfermetat. M'esforce en fer vida "normal", és una mesura terapéutica, fer com si...però no em trobe bé. Diuen que és el canvi d'estació; cert que la calor em panseix com a les flors, encara que ara ja no és estiu. Bò, potser vaig envellint i el meu cos ja no és el que era, "és llei de vida" dèia ma mare, i semblava que amb aquestes paraules restablia l'equilibri general de la vida. Com la trobe a faltar...malgrat els molts anys que han passat des que se'n va anar per sempre...Amb tot i això no hi ha dia que no pense amb ella, Tot el temps és buït d'ella, a tots els fragments del lent fluïr dels dies em ve al cap, amb la seua espenta potser treballava dotze hores al dia, potser més, mentre per dins es cosumia com una espelma i ningú vam sospitar res fins a l'última hora.

Potser sia que vaig envellint i el cos es torna més lent i ensems més lleu el cap o més dens, que tant se val, i ningú som allò que érem; si més no pel que fa a l'energia, la capacitat de treball, agudesa del pensament, la força de l'expressió,

la vitalitat dels sentiments, l'empenta de les passions...Tanmateix, així com els sentits s'adormeixen i el cos minva, la ment expandeix el seu espai i pren posessió dels pretèrits perfectes i dels inperfectes, dels indefinits i dels anteriors...tots ells van presentant-se sovint enllaçats com si dansaren al sò del temps imperatiu, que és el que mana.

Sí, ja no som els que érem, i no es que siga motiu d'enyor, que el temps en bon hora ha passat si han quedat enrere tantes calamitats, i ara es vesllumbra un horitzó entre la boira i els núvols sempre canviants i sempre presents. Qué farem? Ara ja, quan les carències afectives s'han fosilitzat, què podríem demar-li al temps? Millor serà assumir la pròpia humanitat carregada amb un tot d'evidents impossibilitats i seguir endavant fins a la fi.

Tanmateix allò que ara desitge sincerament és muntar amb "bici" i anar-me'n a l'Albufera, per eixos camins per on sols, molt de tant en tant, passa un vehicle. Eixe silenci farcit de cants i de crits, eixe cel que s'enmiralla en l'aigua...(un pescador de canya acaba de pescar una espardenya ) els camins que es creuen, uns pontets, remors d'aigua; una casa enfonsada i un altra abandonada fan parella, i una més, oblidada. Quantes cases! Hi ha un cel blavós per sobre les herbes d'uns camins tan estrets que semblen els fils d'una teranyina. M'intriga. A l'estiu tornarà a ser tot una boira de mosquits, quina esgarrifança! Amb tanta bellesa sembla una incongruència compartir-la amb éssers tan indecents.

Aquestes imatges romanen a dintre meu i a vegades, prou sovint, recorde aquells moments de solitut...tanta vellesa i tan aprop, i ho ignorava.

El que més desitge és muntar en bicicleta i recòrrer aquells camins sense pressa, i deturar-me i tombar-me d'esquena cara al cel, i quedar-me així mirant les aus lliures pel al seu antull. No, no conéc els seus noms, a elles sí que les conéc i les estime. M'agraden tant perquè són lliures i perquè són com som. O potser m'agraden tant perquè no filen ni res, i perquè no pateixen...Crec jo.

Ara, quan se'n passe el fred i jo millore, tornaré a anar-me'n, com féia abans, perquè quan sóc a l'aire lliure tots els meus mals se'm volen; per contra si passen els dies sense eixir...no vaig cara a l'aire. Ganes tinc d'acabar amb el treball, i no és perquè no hi visca fins al moll dels meus ossos, i sóc conscient que curs per curs vaig millorant; amb tot més de trenta anys seguits, són molts anys i el seu transcórrer ha fet minvar, i molt, les meues forces. Les escales que adés les pujava trotant, ara la puge poc a poc i sense alé. Davant d'aquest quadre em dic: "ja et resta poc, filla meua!" i així arribe als últims escalons.

De vegades la rutina se'm fa insuportable. El meu aïllament és una actitud lliurement assumida, una resposta, un crit de silenci...Racione les paraules en hores de treball per poder arribar a la fi de la jornada. Un mínim de cortesia. Prou.

Un dia, una setmana, mes rere mes, curs rere curs. Ni en claustres, ni en reunions, allà vaig, d'allà vinc. Sé que als "altres" hi fatidia..."Ni cofi". Hui, dia del mestre, "ni dinars". Dic, quan m'ho comuniquen –no sempre ho fan– "no puc..." I és cert, no puc, em dol reconèixer-ho. M'imagine a Carmina, tan pròpia, o a la Cèlia i em venen arcades. És cert que no ho puc fer. Potser sóc rancuniosa i no sé ni vull perdonar. Doncs bé, tan se val...Deixe'm-ho així.

Aviat serà Nadal. No, enguany he enviat cap felicitació. Ara em ve al cap el poema d'Ausiàs Marc, "Veles e vents"

Veles e vents, poema d'Ausias Marc

Veles e vents han mos desigs complir f aent camins dubtosos per la mar: mestre i ponent contra d’ells veig armar; xaloc, llevant, los deuen subvenir, ab llurs amics lo grec e lo migjorn,  fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial  e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,  mudant color a l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal  que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran  e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar, on són nodrits e fets,  per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran  e prometran molts dons de cera fets, la gran paor traurà al llum los secrets  que al confés descuberts no seran, e en lo perill no em caureu de l’esment,  ans votaré al Déu qui ens ha lligats de no minvar més fermes voluntat s e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,  perquè amor per mort és anul·lat, mas jo no creu que mon voler sobrats  pusca esser per tal departiment. Jo só gelós de vostre escàs voler  que, jo morint, no meta mi en oblit. Sol est pensar me tol del món delit,  car, nós vivint, no creu se pusca fer:

Aprés ma mort, d’amar perdau poder  e sia tost en ira convertit. E jo forçat d’aquest món ser eixit,  tot lo meu mal serà vós no veer. Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,  car prop d’aquell jo em trobara tot sol? Vostre voler sabera quant me vol,  tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador  aprés d’aquell a qui Déu vida tol: puix jo son viu, mon cor no mostra dol tant com la mort, per sa extrema dolor. A bé o mal d’amor jo só dispost,  mas per mon fat fortuna cas no em porta: tot esvetlat, ab desbarrada porta me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost i aquest esper de molts mals m’aconhorta; a mi no plau ma vida ser estorta  d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost. Lladoncs les gents no els calrà donar fe al que amor fora mi obrarà: lo seu poder en acte es mostrarà  e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,  de què la part pitjor me’n romandrà, e de vós sap lo qui sens vós està.  A joc de daus vos acompararé

(dilluns, 7 gener, 2002)

Cròniques personals

Veges què m'han portat els reis, una informació de radio anunciava un remei per la fibromialgia. Ho vaig agafar a mitges...S'ho comentaré al Dr. Salinas quan vaja. Amb tot jo segueix prenent magnesi i em trobe millor.

La història és que em dóna certa lleugeresa intestinal, res d'importància, crec jo.

Bó, em va fer molt feliç sentir allò del "remei", " ...aquesta malaltia és progressiva; els dolors van en augment fins que s'han de tractar amb morfina i arriba fins a la paràlisi...Cóm no anava jo a alegrar-me?, se'm riuen els ossos. Malgrat això em sent tranquil·la; em trobe millor en tots els aspectes, encar que prenc regularment els fàrmacs que em va receptar el doctor E. També llegeix un llibre " El magnesio", l'autora, Ana Mª Lajusticia Bergasa, 1979, la primera edició. Ara va per la dotzena. Em sona que en aquell període jo ja hi era prou "tocada" i vaig sentir-ne parlar ... Llarors me'n vaig anar dreta a la botica i me'n vaig comprar una caixa. Crec que no les vaig acabar. Aleshores estava molt descentrada, ara me'n adone que si hagués cercat més informació i l'hagués pres amb regularitat ni podria imaginar-me els sofriments que m'hauria estalviat. Quan dic que són dura de "mollera" no és una metàfora.

He passat uns dies realment penosos. Em fique al llit a les deu. Sort que dorm bé. Demà, si fa sol, potser me'n vaja a Canet. No, no tinc ganes de veure a ningú. Necessite silenci i soledat. Ma germana i jo fem els tràmits per traslladar les restes de la mare. No, no em trobe preocupada. Em sap greu que després de tant aguantar, de tanta paciència i bona voluntat hagem acabat així. I no crec que això es puga endreçar, no crec.

Em trobe a una cruïlla, un grapat de circumstàncies em fan pensar coses absurdes. Quan em sent tan inútil com de vegades...Quan veig que els dies són tan curts, que la vida és tan curta...Que no puc muntar en bicicleta, que aquest hivern és llag i fret, que l'estiu passat no vaig banyar-me, que no puc escriure, i apenes llegir, que em pesa el treball com una llosa al coll. Trobe a faltar, entre d'altres coses, el sentit de l'humor; no n'hi ha, no hi trobe enlloc. M'agrada molt la roba d'abric, càlida, suau i ...gairebé mai no he tingut algú que m'acarone. M'he comprat un edredó nòrdic per pura necessitat. Veure's una així fa sentir més el fret, sort que la manteta elèctrica ajuda, sí, tot i que només aixecar apenes la roba del llit per girar-me, sent els músculs dolorits... Ara sembla que em trobe més bé...i que tinc la temperatura justa...Caram, pareix un anunci publicitàri, però és cert... malgrat que quan has detectat per fi la temperatura, es manté un "no res"; de bell nou tornen les oscil·lacions, de la calor al fret, i després tormem a la calor...M'agradaria tant tornar a dormir al divà aquelles "sestetes" de recent nascuda... Ara, malgrat tot, només m'agafa la son de debó quan prenc el volant. Així que de viatjar... Res. Només intente arribar al Saler i prou que em costa...em mui de son...Del llit estant recorde l'Albufera...estarà tan preciosa...M'imaginge passetjant amb la "bici" pels innombrables camins entre aigua.

Cròniques Personals

"Utopia y desencanto" de Claudio Magrís és un llibre d'assaig impréscindible. Recorde com fa uns anys encara em dolia no poder compartir les coses que m'agradaven, que m'interessaven d'una manera especial, quina aridesa, quina llunyania tan dolorosa. Per sort aquest sentiment ja no em turmenta. He assumit que sols puc compartir una mínima part de mi mateix, amb unes quantes persones...Amb els meus fills he tingut la joia de compartir llargues converses, temes diversos...Éren d'altres temps. Ara ja son homes drets i fets, apenes tenen temps de conversar. Amb ella encara no he trobat el "puntet", potser més endavant ...o més endarrere, qui és cap a saber?.

Ara, arribat a aquest punt un s'adone que tot pot ser o deixar de ser, que per al compte vendria el mateix. No voldria enmudir amb les persones que m'estime. Qué ens passa? Tots tenim tanta feina o ens trobem tan cansats, tan atrafegats ...no hi ha temps, més temps per compartir, per seure a taula o en qualsevol altre moment...Ha de ser així ja, i ha de ser una constant a les nostres vides. Si no hi ha diàleg, intercanvi de criteris, contrast d'opinions, discusions, demanar i donar explicacions, disculpes, bones noticies o dolentes...comentar un somni, expressar un desig, descriure un projecte, tornar al passat...Han restat tantes i tantes coses sense dir-nos, tants retrets silenciats, tan afectes encoberts, tan somnis sense explicar i tants sentiments silenciats, amagats u oblidats...I mentrestant la "tele" en marxa i nosaltres idiotitzats escoltant el que ens conta algú que sovint no ens inspira la menor simpatia.

Patri i jo anàrem a Madrit. No, no ens perguerem el raïm a la porta del Sol – menuda ordinariesa! – com ella volia – Entre totes les amigues aconseguirem disuadir-la. Vaig conèixer a Betty, qué gran persona, tot i les seues incomgruències. Fou un viatge ben fet, gràcies a Patri; a mi em costa de moure, ella, però, s'ho troba fet. Va plore tot el temps abans i després al llarg de dues setmanes. Ara ho recorde amb tendresa, aquell pis petit i fosc, i tanta gent i tan ben aviguda. Aquestes colombianes ténen moltes coses que ensenyar-nos.

He passat uns dies...sort que no he caigut en la depressió, si més no això pense jo, que sempre sóc l'última en assabentar-me, i més val perquè el doctor Elorza també se'n va anar...per sempre. Quanta bondat i comprensió em va mostrar . Em donà la baixa, "depressió ansiógena" dèia el part. Quan anava a consulta parlàvem de tot menys de la malaltia. No obstant això, gràcies a la meua filla, vaig decidir tornar, i llavors vaig veure el cel obert.

Aquests mesos va morint-se molta gent. Jo crec que és un temps molt cruel en tots els sentits. Fins i tot la tia Engràcia no sabem quan durarà; n'estava defenent-se però té tants anys...I ara la mort de la filla, tot i que en comptades ocasions llauraven a parell, quina pena! tenir una filla i no aconseguir una comunicació fluïda, de cor, un compartir afectes, éxits i fracassos...una complicitat. Sembla que gràcies a ella sa filla va tenir la infelicitat garantida de per vida, per molt que després va voler o va pretendre endreçar-ho. A mi em sembla que per ficar la "gamba" no cal ningú, un a soles ho pot fer la mar de bé. El meu és un exemple. Quan que l'hi hagués agraït a algú que m'obrís els ulls que m'obligués a questionar-me aquella decisió...Per contra a tots els va semblar la mar de bé, a tots menys a mon pare, però va ser tan prundent que no va dir res, tot i que jo sabia que no, que el candidat no era sant de la seua devoció...Tant que hagués agraït que algú m'hagués obert els ulls...En canvi a tots, però, els va paréixer la mar de bé. "Tots pel sant...i el sant a terra" Sí, així va ser i de la manera més estrepitosa. Fins i tot el meu germà...Recorde la darrera mirada, els seus ulls tan blaus tenien la grisor semblaven un mar gris apagat

Amb quina facilitat arruïnem les nostres vides, amb quina facilitat vaig enfonsar jo la meua. Ara després de tants anys encara em sembla impossible...Cap veu disonant, cap advertència...cap consideració seriosa. Sols aquella mirada de commiseració del meu germà; tanmateix com que ell semblava no parlar seriosament gairebé mai ...Damunt va i ens regala les aliances. El que devia d'haver fet és pegar-me dues galtades. Provablement ningú es va ficar a donar-me un bon consell perquè jo no era persona es deixés aconsellar. Crec que donava la imatge de guardar gelosament la meua intimitat. Em mostrava tan independent, tant autosuficient...potser?; en qualsevol cas ningú es va adonar que tot allò no era més que una manera d'encobrir la meua por presentida i els meus dubtes. De vegades davant la por al fracàç s'empren una fugida cap endavant, amb la il·lusió de que a la fi trobarem allò que esperàvem...Tal automanipulació mental no és més que una falàcia, el temps s'encarrega de demostar-ho.

Cròniques personals Dimarts, 26 novembre 1996

He estat parlant amb "el de francés", un tipus curiós, que jo hi definiria com "hermafrodita", em resulta simpàtic amb la seua ambivalència. Crec que he estat encertada en matricular-me en idiomes. El que més em desagrada són les llums de l'Escola, uns tubs de neó d'abans de la guerra, com l'edifici i el moblatge, antiestètics. L'altre dia vaig saludar a Josefine, la professora de francés que vaig tenir fa uns anys. Va dir que se'n recordava de la meua veu...

No vull aprofundir ara en cap qüestió seriosa; de manera que no em qüestionaré per qué no deixe d'escriure.

Treballar oposició a l'estranger

Cróniques personals dijous, 5 desembre, 1996

22 (incomplet)

Kafka de Nigel Kennedy, melody the wind, així com una història completa, dramàtica...breu com un sospir...Começa un amor, dolç i tendre, promet tanta i tanta joia. El vent d'una tardor de primavera, dues ombres a un espai obert, blau i vert, alguna pinzellada de vermell, naix...un sentiment. Molt poc a poc va creixent i eixamplant-se. Les figures caminen cap... què importa on? "el moviment és l'esència de la vida". Un somriure es perllonga i roman uns instant als llavis. Amb rojos, taronja i pórpora de dibuix d'infant, naix un sentiment com el sò d'un petit ocell que estrena el vol.

Un seguissi de caramels de menta fita el camí improvisat, i al seu través la mar, com un cel neguitós...una paleta de blaus i claror daurada, així com sona el riure i es barretja amb el piular dels ocells retallant-se contra els flamarada de l'horitzó. Després, al saló, un violí vesa les notes s'arroseguen pel sól lluent de la sala infinita ... S'entrellacen uns dits...unes mans.

Cròniques personals

Dia de Nadal (dimecres, 25, desembre 1996) (corregir)

Fa uns dies que vaig anar a la sessió de teràpia i he descobert un fet important, he fet una projecció de la mare a la meua germana Alba, transferint -li els meus afectes, cosa que explica la dependència que he experimentat al llarg d'aquests anys. I ara detecte els efectes d'aquesta jugada de l'inconscient. L'altra troballa ha estat les reaccions somàtiques que he patit darrerament, fins al punt de trobar-me pitjor, tot i el tractament farmacològic, la qual cosa ha afectat tant les relacions de parella com les relacions familiars.

És evident que les relacions de parella han estat una font de conflictes i de poques gratificacions, i no sols aixó sinó que també han interferit altres tipus de relacions. Clar, que mentre em limitava a experimentar certa simpatia per algú no detectava cap "efecte secundari", tanmateix arribat el moment en el qual la simpatia és feia mútua i les petites mostres d'afecte, compartides, se m'encén l'alarma i es genera estrés i angoixa, a tal punt que somatitze i m'arriba a afectar tota l'activitat funcional. Llavors ve el "crac" , és a dir, esdevinc un nyap. Basta sentir-me atreta per algú per desencadenar-se tot el ventall de simptomes patològics....Una glòria. Fins ara no ho havia fet conscient.

Així doncs, aquesta conducta que segueix a la coneixença i a la vinculació afectiva amb l'objecte em genera tal quantitat d'angoixa que excedeix els meus límits. Acte seguit jo mateix provoque el trencament, cosa que vé a ser com una vàlvula per on evaqüe l'ansietat. Això explica els nombrosos trencaments que sovint provoque. Això explica la tendència a engrandir els obstacles per tal de lliurar-me dels efectes que se'n deriven de "la transgressió".

Verdaderament la conducta humana i el mòbils que la generesns són un mistèri. Això explica també la meua conducta retraguda durant tot aquest temps. És a dir al fons de totes les meues racionalitzacions s'arrela la por i l'angoixa, i per evitar-les m'estme més renunciar directament.

Amb tot em sent afortunada per haver pogut arribar a detectar la causa dels meus fracassos i més ara, que just anava a repetir la història, atés que a la vida no es prodiguen les oportunitats.

Així doncs, ara que vaig esbrinant els mòbils inconscients de les meues dèries , supose que ha arribat el moment de l'alliberació. Fa uns dies pensava que no pagava la pena consignar res. Que mai no passava res digne de posar en solfa. Com sempre que faig afirmacions categòriques m'enganye. El cert és que visc un moment que pot canviar el curs de la meua historia.

Tenia la convicció que en algún momet arribaria la resposta. En això si que m'he mostrat tenaç i no em penedeix. Fins i tot la depressió recurrent que vinc patint ha estat una benedicció perquè m'ha obert les portes d'un coneixement al que per mi mateix mai no hagués pogut accedir, malgrat que per mi n'era de vital importància.

Amb tot, amb l'ajut del terapèuta seguiré tractant d'identificar quins són els hàbits de pensament que tant i tant mal m'han fet i abatir-los un per un, fins que no en reste ni la més lleugera ombra, ni el més lleu record.

Cròniques Personals

" Todo enamorado es un merodeador"

Vaig haver de passar pel seu carrer, i quina casualitat! hi vaig veure passar amb uns amics. Si la casualitat diuen que no existeix ¿cóm es pot interretar aquesta coincidència.? No puc deixar de pensar amb ell encara que no m'entristeix, fins i tot em sembla estimulant. Ahir li vaig grabar el compactte de Nigel Kennedy, se'l donaré quan ens trobem.

No, no vaig a ser jo la que m'arrisque a fer interpretacions gratuites, diu el meu cap; des d'altre punt de vista les coses prenen altre color. Per sort no tenen res a veure amb les vides convencionals que portem tots, sinó més aviat amb els anhels ocults...la imaginació o la pertorbació, qui és cap a saber?

De segur que aquesta història potser diferent, però aquesta afirmació no és fiable doncs m'ho dic a cada vegada que inicie una nova història, així que serà millor que no em conte més mentides. És clar que cada relació és diferent i que el personatge té ben poc a veure.

Reflexionat me'n adone que jo també he dut una vida prou convencional, atès que no vaig ser capaç d'efectuar els trencaments necessaris per viure-la d'altra manera. No encara. Matrimoni, fills, amics...Tot era absolutament convencional; mentres jo m'avorria com una ostra, i escrivia.

Tanmateix, parle de mi, és clar, el que rebutje és el model oficial. Els dies d'eixir, els sopars familiars i amb els amics, els acudits recontasts–amb la millor voluntat–per milers de vegades..., els detalls, quan "toquen", el sexe també quan "toca" , l'hora de llevar-se els diumenges...Tot previst...En qué invertirem enguany? Bò, és clar que aquesta vida per a molta gent té el seu encís...o bé justificació.

La meua pertany a un model diferent; sense tantes convencions i fòrmules. Així, s'aprén a ser creatiu, a improvisar sobre la marxa la pròpia existència, sempres condicionada pels "altres"que sense dictar, imposen i sense demanar, reben.

A mi , entre d'altres coses m'agraden els bons amics, les converses inteligents, la gent divertida, fer folies, fer l'amor amb desmesura, riure, "vagabundejar", no dormir una nit... o dormir massa i "desdejunar"al llit... Cert que aquests són d'altres gustos, no perqè siguen millor, sinó perquè són conscients, lliurement escollits i desitjats, després d'haver assajat d'altres possibilitats.

A quín sant vé tot això?. Doncs perquè sembla que avui no m'abelleix parlar de sentiments. Aquests són tan sútils i tan canviants que no bé hauria acabat la meua reflexió ja em trobaria de segur "sentint-me" d'altra manera.

Em felicite perqè per primera vegada viuré una història sense por, i acolliré amb gratitud tot allò que tinga a bé aportar-me. Disposada tant a riure com a plorar. No em preocupa ni el més mínim el que vindrà després fos el que fos, en tot cas el pitjor que pot ocorrer és que acabe tal com a l'inici.

La nomenada "depressió lleu" va abandonant-me per fi, això diuen els "facultatius". L'hi agraeix que haja estat tan amable d'acompanyar-me per tots aquest anys fent-me la vida impossible, tot i que també m'haurà ajudat d'alguna manera. Així que ara ja no tinc excusa per no ser feliç.

Cròniques Personals

Bò, segons les Autoritats Sanitàries he superat l'entrebanc. Ara ja dorm sense "acompanyats químics"... em faré una tònica sense gas per celebrar-ho.

La sessió d'ahir fou ben profitosa. Vaig explorar amb sinceritat els meus dubtes i els vàrem analitzar, tot arrivant algunes conclusions. La suposada anorgàsmia, posem per cas, no és tal, sinó provablement els efectes d'una llarga abstinència provocada pels tractaments continuats i sobretot per les meues "pors" pel que fa al sexe; degudes a la formació (deformació) durant els primers anys i l'adolescència.

Així doncs, sembla ser que les meues severes reserves no tenen justificació. Puc gaudir el que se'n deriva d'aquesta relació. Sempre explorant els seus límits, és a dir procurant no demanar-li més del que pot donat..."No le pida ud. peras al olmo, pero no piense que todos los hombres son olmos, también hay manzanos, cerezos..."

L'assertivitat és l'espressió d'un jo ben estructurat. L'assertivitat és la capacitat de dir no, NO! sense faltar-li el despecte a l'altre.

Aquesta afirmació em porta a la memòria un compte pendent. A mi en molts aspectes no se'm pot dir que sóc una persona assertiva, no com seria desitjable. És a dir, em ve al cap la imatge de mon pare quan em déia que totes les coses es poden dir, però segons de quina manera– referint-se a la mare– que amb les seues formes espontànies d'expressió generava nombroses discusions entre ells. No obstant això, ell tampoc va ser capaç de seguir el seu pròpi consell, i , amb el temps va acabar tancant-se en un mutisme gairebé total i permanet. Aquesta qüestió deu de tenir una gran dificultat, dic jo, atès que tàn poques persones som papaços de practicar-la.

Insisteix al meu torn que a mi sempre he pecat i peque de falta d'assertivitat, conseqüència directa d'un "jo" deficienment estructurat. El fet de caure en la submissió és una conseqüència directa de no haver deprés al seu moment a ser assertiva; tot entrant a un cercle viciós, del que ara, per fi, sembla que comence a eixir-me'n.

La manca d''assertivitat em va fer confondre els meus objetius personals amb el bagatge castrant d'una educació deformant i uns principis religiosos severament imposats. Justament així és com vaig perdre en gran mesura la capacitat creativa.

Caldria fer un anàlisi molt més exhaustiu; ara però, només vull copssar aquestes conclusions a fi de no perdre el fil, atès el seu interès.

Podria afirmar que aquest és un aprenentatge de primera necessitat. M'adone que he de dedicar el temps i els recursos que calen per fer-ne un aprenentatge seriós per asolir-la, per practicar-la i per ensenyar-la als altres. Quants sofriments m'hagués estalviat si hagués pogut manifestar-me habitualment, deixant de banda el temor a fer mal als altres amb les pròpies paraules. Per qué sempre he associat la sinceritat amb la crueltat...? Per qué molt sovint he escollit fer-me mal a mi mateix, abans que fer- s'ho als altres? Per què, si en algun moment he optat per la via contrària m'ha deixat plena d'animadversió i les conseqüències han estat desastroses: la discussió enconada, el trencament...

Supose que el fet de suportar una situació injusta abans de donar-me l'oportunitat d'expressar-la, ha tingut el seu pes. Ser assertiva, heus aquí un gran tresor del conèixement i la saviesa. Per què costa tant aprendre a viure, superar les deformacions m'ha costat tota la vida, innombrables recursos: estudi, expreiències, lectures, riscs...i un llarg etcètera.

Amb tot reconec que ara sóc altra persona d'aquella que va entrar fa anys a la consulta del Dr. Roig plena de desconfiança arrrosegant la depressió al llarg de tants anys. He superar moltes mancances, és clar, s'ha obert la meua consciència, he canviat la conducta, s'han definit els meus afectes...Quántes gràcies he de donar-li al "meu metge". Ahir, mentre anava a la consulta, pensava dir-li: " Em permet de dona-li un parell de bessos?" Evidenment, per dissort, no vaig ser capaç de dir-li-ho, per dissot, finalment la meua timidesa inhibí l'expressió del sentiment de gratitut, per por a ser malinterpretada. Encara no sóc tan espontània com voldria.

I finalment resenyar, després de l'anàlisi que fèrem ahir, que tinc una gran quantitat d'energia vital. Aquesta condició reconec que és esplèndida, un regal de la mare Natura.

Cròniques Personals

" Soc nòmade...potser per això ens trobàrem un dia qualsevol i et vaig escoltar per primera vegada; després, és clar, reincidírem. Poc a poc em vaig acostumar la aquelles estones d'intimitat, a aquella veu que semblava emetre les paraules només per mi. La teua veu i eixa manera d'embastar històries, que després es diluïen tot deixant una escletxa per on s'insinuaven els somnis... Vam haver de deixar-ho així, amb tot no ens podíem conformar. Et vaig tocar i parlàrem uns moments... Després se'm va ocòrrer cercar-te a la teua ciutat amb l'esperança de trobar-nos, com et vaig trobar als meus somis. Imaginava aquell lloc on practicaves la màgia amb les paraules. Mes tot fou innútil. Cóm podies conèixer el meu desig?

Et vaig cercar al llarg de dies i dies per parcs i jardins, carrers i places amb estàtues, per museus i catedrals...t'enyorava. Vaig haver d'abandonar "un no neix sabent" dèies tu sovint. Els nòmades, ja saps, no som gens pràctics, només ens movem al ritme dels batec del cor...

I seguí escoltant les tues retailles radiofòniques dites amb eixa veu de Bogart, que acompanyava l'enyor de la teua de la teua presència. "Saps? els nòmades tenim molt en comú, déies...Sentí que el nostre dia era dilluns, el dia de la Lluna, just eixe dia que no vol ningú; encara que els altres dies també són nostres tot i que quasi ningú ho sap..."

Complicitat! flipe amb aquesta paraula, és tan completa i tan graciosa, tan suggestiva i secreta, dona joc i també resona, és oberta sempre oberta i està conectada directament amb el cor, encar que la ment hi assinteix complaguda al seu davant, i el cos es dilata quan l'escolta i es torna tèbi i acollidor.

I va nèixer un vincle natural entre nosaltres com es produeixen les estacions, i les migracions dels nostres germans els ocells; un lligam que romandria malgrat el temps i l'espai.

Cròniques Personals

A la nit, de vegades em quede encisada mirant les finestres, eixos rectangles de llum allà dalt retallant-se contra la foscor...

" Los nòmades somos así, nos ofrecemos nuestros pequeños tesoros largament guardados y lo más asombroso és que nos reconocemos mutuamente como si desde siempre hubieran sido tesoros compartidos."

Lía Schenck, " El retorno de los nomades"

T'envie els meus papers escrits, res, una insignificància, i et dic "t'estime Carles" mentre reste en silenci...Faig compte que l'afecte és recíproc i això és prou. Llavors sent un frec lleuger vora l'orella, com unes ales de papallona.

"Una vez el amor de dos nòmades

duró una lluvia,

Cuando se despidieron mojados y vivos

supieron que volverian a amarse

en todas las lluvias por venir

aunque nunca más volvieran a encontrarse"

M'agradaria estimar-te encara que només fos durant una pluja...

"...Aman el agua de los rios y aman las flores con la misma reciprocidad que a las tormentas".

Las aman sin esperar reciprocidedes ni correspondencias"

Em sembla bonica aquesta forma d'estimar, sí, i també estimar amb el cos, els sentits, escoltant la respiració de l'altre, el seu mormor, el seu barboteig, percebre la seua olor, el seu, únic, barretjat amb el propi i tocar, acaronar, besar...sense rellotges, ni clendaris,com si el temps es detingués i això fos tot per al que un es sent abocat, allò que li dona sentit a la seua vida, mantenint a la boca el sabor dels seus bessos tendres encara i a la pell i per sempre les seues carícies. I també sentir eixe calor que naix expandint-se i comprenent a l'altre, fondre's amb aquests colors en somnis, sucunbint al jo més primari i genuí.

No sé per què et conte aquestes coses. Potser sia perquè no hi gaudeix i m'he de conformar parlant-les o pot ser que amb tu m'agradeadefinir les coses, els sentiments, els desitjos...les necessitats.

De vegades cal fer-ho encara que a penes som capaços . "Els pobles feliços no ténen història..." Potser que tampoc les persones felices en tingen. Encara que els nòmades, amb nostra insaciable curiositat no podem parar de preguntar-nos: "què està passat a dintre meu?...i si estime com estime han caigut ja els darrers pertrets del blindatge, he perdut ja totes les meues pors, puc expressar-me ja amb total sinceritat, puc expressar-me ja també amb el meu cos sense sentir-me culpable...vaig llençant al foc de tant en tant allò que m'atossiga, m' atabuixa, m'obliga. Mai no acabarem del tot d'eixir de l'edat dels "perqués" i fins i tot sembla que això ens ajuda a crear, a canviar de pell, de pell, de pell...Quantes privacions ha patit i pateix la nostra pell... quants contactes evitats, quants bessos no donats ni rebuts, quantes carícies frustrades, encallades al no res a mitat de camí entre el cor i l'altre,

En fin. " ... a quién sonreiré si no és a ti,

a quien hablaré, a quien le contaré mis sueños..."

(diu la cançó)

Cròniques Personals

Tantes i tantes coses..." 100 años de Wilhelm Reich", ha estat bé, encara reposant-me d'algunes impressions. Poc a poc aniré integrant-ho. M'agrada aquesta mísica..." Cuando los elefantes sueñan con la música". He conegut a Manel, un altre tipo curiós. Hem quedat en veure'ns. Bò, ho reconec, el que necessite trobar " algú" amb qui practicar el sexe, per què no? encara que una vegada més no he trobat la persona idònia.

Quina història tan deliciosa amb el F. Ara el seu programa de radio dura tres hores, és increiblement bó, i aquí em té, pendent d'ell...com una adolescent a l'ús. Però paga la pena, gràcies a ell he retrobat el gust per l'escriptura...De vegades "faig caps de corda" m'imagine que hi som conectats a nivell inconscient, no sé com es produeix ni per què, però el cert és que funciona. Mai no hagués cregut que pogués produïr-se. Perceb que se m'eixamplen els límits del conèixement i de l'autoexpressió. Costa de creure...encara que produeix una mena de vèrtigen, com si anés a la "Muntanya Russa". Me'n adone que la vida és cíclica, les coses, persones, situacions...retornen al temps en forma de noves oportunitats; llavors la pròpia resposta, més natural, més fluïda, ara les aprofita i les trnasforma, les enriqueix i les impulsa.

Ara me'n adone que he canviat la meua manera d'escriure, posem per cas, la forma amb la que ens relacionem amb algú...fins i tot la bicicleta, quina història...Són "nuclis" recurrents. També m'adone de les meus mancances. Encara vaig massa " a la defensiva".

Tota aquesta constelació de circumstàncies m'han descol·locat en certa manera. No sé si aquest serà l'any de la culminació, tanmateix es podria afirmar que és un anya gloriós, han passat coses sorprenets. Fa un moment encara una sorpresa molt agradable, he tingut la sort de fer-me amb un poema de Borges que vaig escoltat fa temps a la ràdio i em va deixar corpresa.

INSTANTES

Si pudiera vivir nuevamente mi vida, en la pròxia

trataría de cometer más errores.

No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.

Saría más tonto de lo que he sido, de hecho tomaria

muy pocas cosas con seriedad.

Seria menos higiénico.

Correria riesgos, haria más viajes.

Contemplaría más atardeceres, subiria más montañas,

nadaría más rios.

Iría a lugares a los que nunca he ido, comeria más helados

y menos habas,

tendria más problemas rales y menos imaginarios.

Yo fui una de esas personas que vivió sensata i prolíficamente

cada minuto de su vida.

Caro que tuve momentos de alegría.

Pero si pudiera volver atrás

trataría de tener solamente buenos momentos.

Por si no lo saben, de eso está hecha la vida,

sólo de momentos,

No te pierdas el ahora.

Yo era uno de esos que nunca iba a ninguna parte sin un

termómetro.

una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas.

Si pudiera volver a vivir viajaría más liviano.

Si pudiera volver a vivie comenzaría a andar descalzo

a principios de la primavera

y seguiria así hasta concluir el otoño.

Daría más vualtas en calesita, contemplaría más

atardeceres

y jugaría con más niños.

Si tuviera otra vez la vida por delante...

Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy

muriendo.

El poeta, amb poques paraules, ens enseña a viure, per si algú encara té algún dubte. Ell parla de fer canvis, però ja no té temps, ja s'hi anaven acabant els dies. M'agradaría fer meues les seues paraules, perquè sé que encara sóc a temps, malgrat que, en algunes moments del passat m'he pres la vida massa seriosament. Ara mateix aquesta és una de les meues fites, prendre'm les coses amb poca serietat. Cada vegada menys, i gaudir dels bons moments que ens regala la vida. D'eixes coses petites que conformen l'univers humà de cadascú, sense pretencions.

Crònique Personals

Ahir, quan tornava del centre, me'n vaig anar a fer una passetjada. Vaig trobar un home gratant a un contenidor i menjant-se el que trobava allí mateix. Un altre, aquest ben endreçat i jove, agenollat enmig d'una plaça, amb un cartell a les mans...

Però ningú féiem cás i seguíem el nostre camí. Fa temps que li done voltes a la idea d'ajudar a aquesta gent, però no sé com fer-ho. No hi ha dret que les persones estiguen desateses enmig de la benestança, del malbaratament i fins i tot de l'opulència.

Ha començat un nou curs, i ara em sent millor que mai, professional i humanament, més competent, més sàvia...Acabe d'acomplir vint-i-tants anys de mestra –que es diuen prompte– ara és quan sóc conscient que sé un poc de qué va la història. Enguany el repte és comprendre a tots i cadascú dels alumnes, mantenir un contacte freqüent amb les seues famílies i ajudar-los, siguen com siguen i es troben com es troben. Res de foragitar-los de l'aula, res de crits ni amenaces, comprensió, amor i ajuda. És l'única manera d'arribar-hi. Veure darrere d'un alumne que no treballa, que s'insolenta o pertorba hi ha un ésser humà que li cal ajuda.

Fa uns dies vaig fer els anys...supose que és una bona edat per començar a introduïr canvis substàncials en base a l'experiència obtinguda. Ho és de segur. Els fills aviat volaràn del niu,...Necessiten temps per madurar, com la fruita de l'arbre, no hi ha que collir-la abans d'hora. Ella, la menuda, si tenim paciència, també serà una bella persona, independent i capaç de fer-se càrrec de la seua vida. Compernc que ja va superant l'adolescència, que va guanyant en graus d'autoestima; voldria que es sentís acceptada i volguda com és, però que mai no perda de vista que la vida és un llarg camí de superació constant. Em fa l'efecte que ho ha entés. Té qualitats, i els defectes va superant-los. Promte serà major d'edat. Em sent plena en aquest sentit...

Fa uns anys no hagués pogut imaginar aquest present...i ara ho tinc tot a mans plenes. Per això vaig decidir romandre aquí, acabar serenament els anys que em resten de treball i seguir mantenint aquests lloc com punt de referència per tots ells, "Ca la mare". Aquí romandrà sempre oberta i a punt, ocupada o esperant-los, tota la vida.

Cròniques personals

He trobat un llibre com caigut del cel "Maestros valencianos bajo el franquismo". Ara seguiré documentant-me sobre La Guerra Civil, és un tema recurrent per les generacions dels fills dels que van patir-la en propia carn, i mai no ben acabada d'explicar. Hi havia llavors entre la gent allò que semblava un pacte de silenci, com no podia ser d'altra manera. Quan preguntàvem als pares es limitaven a relatar anècdotes aillades relacionades amb l'escasesa o manca d'aliments, roba, medicaments...i totes les carències imaginables, les mares; si em dirigia a mon pare, de vegades se'm quedava mirant i jo obserbava cóm els ulls s'hi l'omplien de llàgrimes... Van haver de passar anys per conéixer els "perquès" de gran part d'allò que constituïa el mon dels del aduts. Amb tot, quan parlaven, les informacions eren tan sesgades que semblaven les peces d'un trecaclosques que els xiquets mai no gosàvem imaginar complet.

El tema de la guerra era un assumpte reservat, vaig deduïr als meus pocs anys. Al poble encara recorde una esglèsia en runes..., l'escasesa d'aliments, les families empobrides compartint diverses dependències d'una mateixa casa."L'organillo"carregat i arrossegat per un burret, que s'aturava als cantons dels carrers, mentre el seu amo girava una una manivela i començava a sonar alguna cançó de "moda" ... Els pobres de solemnitat..., les malalties mortals, la tuberculosi...que s'emportava la gent per davant...

L'ambient d'aquells anys posteriors a la posguerra inmediata, era una barretja de ganes de viure de la gent i de escasses possibilitats...Altra cosa que vaig detectar entre els adults va ser la por a parlar, el silenci imposat al menor indici de plantejar-los alguna pregunta...el meu desconcert i la curiositat, eternament insatisfeta, la fam de "saber"contra els "misteris".

Hauré de fer les primeres incursions al camp de la documentació, és la base per practicar l'escriptura. Per altra banda al que tinc escrit sí que hi voldria donar forma definitiva. "Coses de xiquets" és un obra que m'agradaria dedicar als meus fills, perquè van ser els que me l'nspiràren . He d'afegir els capítols que manquen...Un altre projecte és "Ciao, Fellini" sobre el viatge a Italia...Amb tot de moment em sent incapaç de mamprendre un projecte d'una manera seriosa, les condicions professionals i familiars per ara m'ho fan impossible. Hauré d'esperar.

Recorde que he viscut períodes molt creatius, com quan després dels cursos de teatre vaig integrar-me en un grup i acàbarem fent representacions amb públic; o després, quan amb algunes companyes de treball organitzàrem un programa de radio que solíem emetre els divendres per una emisora local...Amb aquest ambient tan encgrescador solia escriure un conte radiofònic per setmana. Era encisador sentir fluïr les idees, els arguments, després fer la grabació en equip per l'emisora...escoltar els comentaris dels oients...Anar-se'n al barri del Carme a celebrar-ho...El sentiment que experimente em compensa de l'esforç i , de vegades, les renuncies que suposa escriure.

De moment a l'escola la feina va bé. L'alumnat respon però dels companys...no es pot dir el mateix. Sort que ja ho accepte com un fet consumat i no em fa sofrir massa, o si més no, això és el que desitge. Impartint les classes, malgrat la dificultat que implica l'ensenyament de la pròpia llengua a un alumnat majorment castellanoparlant, em sent "quasi" feliç. I encar he estat capaç de negar-me a assistir a actes de confraternitat. Desteste el teatre fora dels escenaris.

Sort que em trobe millor, quan vaig acabar el curs estava feta un lluç.

Cròniques Personals

Finalment he hagut d'anar al metge, plaques i romanços..."possible fractura o fisura..." sí, al pómul. Vaig sentir una ràbia cega. I jo tan figa, esperant, una vegada més, que el cos s'ho apanyés...és que sòc més infeliç que una espardenya! . Així que demà em toca parlar amb el cirujà maxilo-facial, a veure si pot fer algun miracle després de tres mesos. Ja vaig arribar a la consulta pensant que podía ser això, tot i que em va cridar l'atenció la lentitut en que es resolvia el procès de recuperació, però...en fí. Demà veure'm; sort que la dieta hipocalòrica va donant els seus fruits. Prompte podré posar-me la meua roba.

Esta vesprada he estat acabant de llegir el llibre sobre el president "D. Manuel Azaña" i s'hi m'ha passat en un bis-bas; ara seguiré amb "Mestres valencians durant el franquisme". Per fí comença a parlar-se de la Guerra Civil. Per mi que està produint-se un moviment de recuperació de la Memòria Històrica. Es parla d'un pacte d'oblit que els polítics de torn consensuaren per fer la trancisió de la dictadura a la democràcia. Es vergonyós...No sé si s'hagués pogut fer d'altra manera, però quan més m'assabente del procès d'aquella malhaurada etapa, més pena i indignació m'envaeix.

Potser aquesta epidèmia d'amnèsia col·lectiva explique l'estat d'electroencefalogràma plà que mostra la nostra societat –amb honroses excepcions –. També pot ser que s'explique l'obstinació de la gent amb el recolzament al partit del govern, malgrat la llarga llista de corruptel·les de tots els tamanys imaginables, que han eixit a la llum. Aquests personatges semblen una versió actualitzada i repolida del franquisme, els seus hereus a la europea. Milions per a l'Opus Dei! ...i a l'escola pública a passar de l'aire...Amb tantes mancances, ara mateix no tindrem ni per clarió.

Quina parida de Reforma Educativa, no hi ha diners per actualitzar el sou dels mestres, però sí per mantenir l'ensenyanment privat. Haurem de recordar algunes circumstàncies per poder explicar-nos aquest merder. Mentre la gent calla i mira la "tele" o el futbol, oh, el futbol! la segona de les deitats del món actual; per tant futbol a totes hores, a gairebé totes les cadenes de televisió tant públiques com privades, i quasi totes les de ràdio, i després, el sumum del deler...! la grollera parafernàlia dels "inxes", l'enorme entrepà, cara ferotge, bufanda del pròpi al coll...i a fotre crits, i de vegades, verga! . Es clar, som una civilització en decadència; queden tan poques coses amb les que creure...tan poquetes...

A l'escola ara treballe els Drets Humans amb un grup d'alumnes; quina ironia ensenyar-los que les persones tenim uns drets pel fet de ser persones, és a dir, que no es poden an.nular de cap manera; tanmateix gran part de l'Humanitat és víctima d'un incompliment general i sistemàtic del compromis amb els drets humans. Que España comèrcia amb l'armament...per a la nostra vergonya... que al seu moment ens vam declarar un país pacifista. Mentre l'alumnat mostra actituts de denúncia i d'impotència, i jo, malgrat els meus dubtes, els he de fer creure als alumnes que encara ens resta l'esperança. (redeu!) quin "paperet".

El temps passa de pressa. Les forces, minven. De vegades em preguntre si és cert que desitge viatjar i dur una vida nòmada. De vegades pense que no sé on anar, i moltes de les meus iniciatives unes vegades han resultat poc satisfactòries, i d'altres francament desastroses. Per altra banda de tant en tant pense que quan acompleixca seixanta–i– un anys no sé si llavors tindré forces per agafar el "pendin" i(com deia m'agüela) i anar-me'n...amb tant que ho desitge.

No, no em trobe desesperançada sinó ben al contrari, plena de vida i energia; tanmateix en algun moment no puc evitar el dubte, no puc. Sóc concient que el risc és gran, i això m'esglaia. Ara, fins i tot, per anar al cinema m'ho pense, no sé ben bé què em passa; els meus mecanismes trontollen quan em sent víctima de la manipulació, de l'engany, amb més raó si em ve per part de qui m'havia ofert l'imatge d'una persona honesta, d'una entitat honesta, d'un partit honest...

Ara mateix he de centrar-me amb propostes més senzilles i realistes, treballar sense estressar-me, acceptar les circumstàncies que no puc canviar, dirigir el meu destí des de la posició dels peus ben plantat a terra, la relalitat és la que mana, s'ha d'acceptar. Aprendre a seleccionar el que realment paga la pena, l'esforç, el temps, la remuneració justa pel pròpi treball són exigències irrenunciables de la tota persona i dels grups humans.

Mantenir la pròpia individualitat sense pors, decididament; estar en contacte permanent amb un mateix, què pense?, què desitge? què sent, quins són els meus recursos?...quines les meues mancances?...Quan difícil és aprendre a estimar-se quan t'han ensenyat a odiar-te; malgrat això cal aconseguir-ho sense caure en l'egocentrisme. El respecte per un mateix és la basse dels respecte pels altres.

Cròniques Personals

Comença el pont del Pilar. M'havia passat pel cap anar-me'n de viatge...a Saragossa i visitar als amics. Tanmateix, no pot ser, no em sent amb forces. Els anys passen factura, tem que quan arribe el moment ja no ho podré fer. Potser vaja malbarant la meua vida... tot i això he de renunciar, la resta són fantasies.

Aquets quatre dies pense passar-los aquí, a casa, llegint, menjant i dormint, activitats que m'encisen...encara que em sent molt cansada, molt. Cóm em deixen les tensions del treball...

"Memoria y deseo" , bellíma pel·lícula, les llàgrimes em lliscaven sense a penes adonar-me'n. Aquesta m'ha fet recordat la meua pròpia història, sols que jo no l'estimava, i ell a mi de segur que poc o res, perquè quan s'estima hi ha gestos de tendresa, de consideració...no cal que predomine la passió, hi ha complicitats... Perquè quan s'estima hi ha gestos de tendresa, subtils, inesperats, una mirada, una caricia sobtada, un gest amable...No cal que no siga present la passió. No sé si sóc massa crítica. El meu esser ara sóc és una barreja de renúncia i resignació. No sé si sóc massa dura però mai no he pogut perdonar-m'ho del tot.

Llavors em trobava sobre una súbtil línia divisòria. La balança podia inclinar-se per un indret o per l'altre, tan sols els sentiment i la seua expressió podíen decidir-ho. Després, massa trad, vaig comprendre que els narcisistes no saben què és estimar.

Quan recorde aquella etapa no trobe enlloc el sentiment i la seua expressió, sinó l'àrida calima del deset. Tant se'm va assecar el cor que durant anys no he pogut plorar. Crec que ni les llàgrimes bastaven per expressar tanta desolació.

Tinc por d'escriure, ho reconec. Com que sé que hauria de penetrar a les velles estances del dolor...tem quedar-me atrapada de nou entre el crit i el silenci. Així que mai no acabe de decidir-me, no sé si sóc capaç de reviure la història sense ensulsiar-me. Prou que he hagut de passar per recuperar la precaria salut que gaudeix, per superar l'imsomni, per lliurar-me de la tremolor de les mans i de la veu, per sentir-me confortable en aquesta solitut que defense tan fermament...

Aquesta decisió la he de prendre a soles, tot i sabent que puc enganyar-me de nou i sofrir les conseqüències. No fa un any, vaig donar per acabat l'anàlisi i he perdur tot interès relacionat amb la terapèutica. Sembla que ja he mirat prou cap endins i ara m'interessa més el que succeix fora. Esperimente un gran interès per la Historia, sí ja sé que és un altra manera de contextualitzar el "jo" i el "nosaltres" per compendre; amb tot note una gran resistència per tornar a investigar a dintre meu.

Així doncs, cóm podria escriure sense implicar-me, sense extraure personatges a través de les pròpies vivències. El fet d'aprendre a calibrar el perill em fa més prudent, més sensata, sí, però també més eclèctica, i això per mi seria incompatible amb la creació literària.

I per altra banda torne a experimentar el plaer d'eixe estat amb el que tot flueix i vessa i omple...i es compon i es forma; quanta enyorança d'aquells moments d'íntima plenitut creativa, modesta i sense pretencions, iniciada i acabada dins el pròpi acte, sense voluntat de transcedència.

Cròniques Personals

He représ " Coses de Xiquets", ara pense donar-li la forma definitiva. Vaja, el primer intent de novel·la. Recorde que quan acompanyava als fills a dormir, moltes nits em demanaven que el contés alguna malifeta de les que feia de menuda. Això em va fer pensar d'escriure-les. Potser aquells relats inscrits als anys seixanta - setanta éren massa diferents dels actuals..."Ha passat tant de temps, han passat tantes coses..." que dèia el poeta...

Tanmateix el temps no pot esborrar allò que de menuts ens caracteritza als éssers humans, eixa gloriosa curiositat in·nata, base de tot aprenentatge, que anirà motivant-nos pas a pas des dels primers anys a l'edat adulta, i fins i tot després i ben després, ens trobarem seguint encuriosits per sentir contar històries...En escoltar-les revivim les notres aventures personals al fil del relat, i ens veiem de nou amb els ulls com plats per tal de veure que passa i com acaba.

I la fam d'històries em va despertar també l'embadocament per les imatges, perquè, si ja era encisador escoltar narrar un conte tot i que fos a la radio, veure els persotnatges prendre vida, parlar, discutir barallar-se...contemplar els seus enamoraments i les conseqüències, descobrir el culpable, imaginar el que pasarà, el plaer d'haver avançat el desenllaç...les discussions al fil de les diverses sensibilitats, tot un aprenentatge inimaginable per als pensadors i pedagogs, pels que realitzen la pròpia obra a partir de la literatura, de la música, de les arts plàstiques...

Em costa imaginar la vida lluny dels cercles concèntrics on els aduts ens empenyen a viure, immersos a un món sense matissos, sense pecebre el batec de la vida a l'interior de cada ésser menut con una formiga o gran com un elefant...Clar que les circumstàncies són les que dibuixen les vides dels humans al mapa la terra. Pot ser per aquest desig de conéixer i experimentar és pel que alguns viuen intensament la seua existència a pit descobert, sense deixar-se amedrentar pels riscs i sense ensorrar-se pels l'marga collita del fracassos.

Cròniques personals

Amb tot "Coses de xiquets" no és un conte de menuts, doncs un adult pot veure reflectida la seua propia infantesa, evocant-li les seues vivències personals, i potser retrobant el plaer de tornar a eixe període de la vida, quan sense adonar-nos només vivíem per exprimentar el plaer de viure, per gaudir , per conèixer , sense conciència moral encara, éssers primaris i purs, éssers intactes, lliures de les deformitats que ens imposa la vida.

Aquest és el mèrit que puga tenir . Vist des de fora m'agradaria llegir un llibre aixì, ingènu, ple de tendresa, inocent i amb certa picardia natural alhora. Sí, si que hi llegiria amb plaer.

Considere que aquesta és una raó més que suficient per escriure'l . De moment no vaig aplantejar-me més exigències. Passar-lo a net i ja prendré decisións quan tinga acabades les dues versións. Després ja veure per on segueix, ara només em deixe portar pel batec del cor. Els problemes s'aniran resolvent a mesura que es presenten.

Intentaré trobar un temps per incorporar aquesta activitat a la vida quotidiana, i ja que també em proporciona plaer i satisfaccions, la resta pot arribar, si arriba. Ara són les 12,25 de la nit, no em trobe cansada però he d'anar-me'n al llit. Aquests dies, ahir i hui dorm molt. Deu ser perquè vaig acusant el cansanet a mesura que avança el curs.

La galta la tinc millor, uf! quina sort. Temps al temps i massatge suau, va dir l'a metgessa, ara ja puc dormir d'aquest costat. Bò, demà, més.

Encara em resten dos dies de vacances, quin plaer!

Cròniques personals

He de parlar amb Valèria, potser vaja a veure-la per "Tots Sants". Ara ja tinc més definida aquesta qüestió; potser m'hospedaré a una pensió o a un hotelet. Quan ens costaPer créixer han hagut de passat molt anys i moltes coses, ser capaç i autònoma. No m'importa què puguen dir o pensar els altres, ara ja no m'importa. M'ha costat tant adonar-me'n...Per què les persones serem tan ambivalents, i ens farem tant de mal?, la falsa capa d'afectes encobrint les nostres misèries, atès que no som capaços d'estimar, ni encara de reconèixer-ho. Parla el sentiment d'amargor, potser, però no hi fa, ja no compartiré més sopars fent d'arbitre de combats aliens...que s'apanyen, ni em va, ni em vé; quanta mentida, i quan de temps he necessitat per descobrir-ho. Tinc el cap molt dur!.

Ocorre que encara han hagut de passar tots aquests anys per convence'm que sóc lliure i que ja no he d'esperar l'aprovació dels altres. Qué tinc dret a viure la meua propia vida i a gaudir-la. Són obvietats, és cert, encara que quan la raó va per un camí i el sentiments per l'altre, t'emboliques.

Bé, el meu Ovidi ja m'ha dut l'ordinador amb tot el que cal...impressora inclosa; ara ja no tinc excusa per no escriure. Sols em manca aprendre a manejar-lo. Elisa diu que m'ajudaria...però veig que no té temps, i jo tampoc en tinc tant.

Durant aquest dies es projecta a ciutat la "Mostra del Cinema del Mediaterrani". Bò, he vist algunes pel·lícules molt bones: "Volare"!, tota un encís,"Senso" de L. Visconti, encara que ja l'havia vista, és grandiosa; una francesa "Institut", curiosa i tendra, un reportatge sobre l'obra de Luchino Visconti. Demà es clausura la Mostra, a la millor també aniré. (Ara acabe d'assabentar-me que es pot traure un abonament ) L'any vinent ho faré; paga la pena, m'ho he passat molt i molt bé.

Tal vegada siga més productiu que escriure. Hi ha molta vanitat al voltant de la Literatura...excuses?. No aconseguix decidir-me. La vida és massa curta. Quan ho feia pensava que no tenia més remei, però era una estratègia de resistència. De poc em va servir perquè finalment vaig haver de prendre la decisió. Aleshores recorde que un dels motius que em va decidir va ser adonar-me que no em sentia lliure per res, per escriure tampoc.

Després d'aquest anys d'ajornament, tantes obligacions, tanta feina, la meua rebel·lia constant (jo també tinc dret a expressar la meua creativitat); llavors hi havien d'altres prioritats bàsiques, les que conformen el dia a dia d'una família. Havia que plantar els peus a terra. Era dolorosament cert . Ho vaig haver d'acceptar i prou.

El temps passa, però, i un dia t'adones que ja no ho necessites i que una actitut escèptica ha descolorit la teua vida i res no et sembla precís, ni tan sols desitjable. Res.

Cròniques Personals

Ara, primers de novembre, veuré de fer el viatge que em propose des de fa temps. A més eixos dies deuen ser més tranquils. La gent haurà tornat de celebrar la "La fi del mil·leni". Mentre, somie en navegar...cap on? No importa massa, navegar sense esperar res, sense por al després, sense res que justificar, sense passat, sense lligams ni condicions...Navegar dintre el present. Seré capaç de somiar encara?. No, ja no vull viure d'il·lusions...he de cercar la línia base per a dibuixar-hi, amb colors de realitat, la meua trajectòria. Mirar cara a cara la vida i dir-li sense por :"ja no m'enganyes, mala pècora!, poques coses espere ja de tú, però t'estime i de segur que sabré eixir en bé de les teues escomeses..."

La bellesa d'una edat és difícil de descriure, si més no, si allò que s'enten per bellesa entra en declivi, amb tot, s'experimenta la plenitut de l'autoconéixement, que es transmuta en la pau interior, i amb la llibertat, es pot fer qualsevol cosa, o deixar de fer-la, o quedar ancorat a la més absoluta inactivitat; llavors és com navegar per la mar benigna de la vida, després de deixar enrere les turmentes. L'ambient, llavors, resta fresc i net i tu sabràs que portes el timó. Hi ha un llampec de bellesa, com si després de totes les lluites i les angoixes, de totes les falsetats...de tants i tants entrebancs i temences, hagués eixit l'arc Iris, creuant de part a part des del seu inici, tota l'aventura de la teua vida.

De vegades necessite cridar tots els meus silencis, tota la meua ràbia, plorar les penes i despullar-me de tota vanitat, perquè he comprés que la desolació no ha romandre per sempre, i sempre resta la possibilitat de reconciliació amb la Vida, malgrat que a vegades semble tan difícil.

Crònique Personals

En aquest viatge... calia visitar als meus familiars. La tia Patro i la tia Inés, elles foren el suport inqüestionable de la nostra infantesa als temps més difícils, quan a penes havia treball i les vivendes de lloguer eren inhòspites, escalfades amb el brasser de carbó sota la taula "camilla".

Ara ja havien pujat als fills, i abans, ens pujaren a nosaltres, els nebots als temps més difícils, quan la feina escasejava i "a cada peça li fhavien de fer un nus" durant aquella posguerra interminable. Ara em pregunte quina pau els portà el dictador –que elles tant idolatraven–, la pau de la fam, del fret, de les necessitats de la gent sempre insatisfetes... Però elles, catòliques convençudes, "pobres però honrats", van haver de seguir endavant inscrits en un temps d'ingrata memòria. Sense una queixa treballaven si havia treball, si no esperaven...i resaven, anaven a misa i resaven, ens ensenyaven les oracions als nebots abans de dormir, les maneres corrrectes a la taula i els bons constums, ens corregien el vocabulari i ens sustituïen la llengua materna pel castellà, tot amb la millor intenció, sens dubte, de bona fe... Ens portaven a misa abans d'eixir-nos les dents...Gràcies a elles i a la iaia, la nostra infantesa fou menys penosa, és cert. Mentrestant els pares s'asclaven a treballar perquè no ens faltés de res...a cap dels quatre...

Vaig passar unes hores amb ells, vaja trio!; no sé si tornaré a veure'ls en vida, la tia Conxa, forta de caràcter, encarregada de cridar a l'ordre tots els nebots tan prompte descarrilàvem, ara tan prima i rovellada, amb la vista mig perduda semblava no restar-li l'alè. Aleshores vaig veure que li queda poca vida...El cap... perduda la memòria, ara es lamenta d'haver desfet el pis. Tot ho vam comentar; encara que amb pis o sense no podia estar-s'hi a soles. No deuríem arribar a aquests extems. A tot això em va regalar un davantal –que me'l pense posar– i la tia Inès unes sabatilles "usades" d'estar per casa. Ho vaig acceptar tot amb gratitut perquè sé que és una mostra d'afecte. Com quan de menudes ens donaven pà torrat amb oli, i compartien amb les seues nebodes el poc que tenien, encara que a elles se'ls quedés curt el menjar. Quan de bé i quan de mal ens han fet...i això és així, contradictori com la pròpia vida. Entra tot a la mateixa partida, està tot barretjat, un profud sentiment i una gran compassió, velles i malaltes, ara és quan es mostren com són. Si més no Inés i Vicenç, sempre tan envanits de la seua prosperitat, tan satisfets dels seus fills...

Aquella vesprada parlàrem amb una sinceritat com mai no ho havien fet, sembla que en la mesura que s'acosta "l'hora" anem desprenent-nos de la superficialitat...Si sempre hagués estat així... Malgrat tot, hem d'acceptar la nostra humanitat, la nostra por encoberta per les màscares –persones– que la disimulem front al món per mantenir-nos a cobert. Per què tenim tanta por de mostrar la nostra realitat? l'actual o la passada; per què serà tan important l'exhibició només d'allò possitiu? Quins buits hem d'omplir, quines antiquíssimes carències ens obligen a dur la "màscara "fins la mateixa vora de la tomba?.

I perdre el cap, la memòria, la queixa injusta, el descontent, la insatisfacció, tot aflora sense paliatius, van acabant-se les comèdies, els silencis, les simulacions. No era real la felicitat ni la satisfacció que mostraven en altre temps, és evident.

Llàstima que s'haja d'arribar al fons del sofriment i de la soledat, per reconèixer-ho. Es honerós no ser feliç, la soledat, el fracàç, la malaltia, ...No. Només és humà, només humà. Tenim dret a confessar que patim, que malgrat tot no estem contents, que el sofriment és el nucli de la nostra existència, per què no?.

Ara ja no ho sent així, però puc tornar a sentir-ho. I no aniré exhibint el meu sofriment per tot, com un espectacle tan gratuït com denigrant, servint de xifla a gent sense sentiments i sense compassió. No no vull fer-ho. Però tampoc ho encobriré ni mai s'ho negaré a les persones que estime i que sàbia que em comprenen. Només sóc un ésser humà ple de contradiccions. No pense arribar al darrer període de la meua vida, al qual la voluntat es debilita i la realitat es mostra amb una crudesa colpidora. Ara bé, si haguessem permés que els altres compartiren el nostre procés, si no s'amagués com un fet indigne sinó que la decrepitut i la soledat s'acceptés com un component més de la vida...L'estimada tia Conxa sempre ha estat una persona d'extrems, abnegació, ordre, netedat, modèstia... subsistien amb un cert grau de superbia, arrogància, resentiment, amargor...por, no confessada, una i mil vegades...Si saberem les causes ens seria més fàcil d'acceptar.

Es trist contemplar la desfeta del temps a les persones que s'estimen tant, només la història personal, gelosament oculta als altres, justifica actituts tan incoherents. I per dissort no és un cas aïllat, sinó que es va repetir a la persona del seu germà, el meu pare.

Cròniques Personals

A mon pare, que no va viure tants anys, cóm va anar canviant-li poc a poc el caràcter i el seu aspecte físic...sempre a pitjor ...el pas del temps anava perfilant els trets de la runa, el que anava restant d'allò que va ser. Ell carregat amb la seua tristor i el seu silenci; sobrevivent d'una guerra injusta al bàndol dels perdedors...després de sobreviure al cap de concentració d'Argeles, on foren recluits els vençuts. Fam i amargor, set i silenci...a la vora de la mar Mediterrania a territori francés al mes de Març.

La platja s'estenia com una aspra llengua per perdre's a la llunyania. Res més. Els refugiats desemparats sota un cel inclement formaven una massa compacta, a baixes temperatures, un vent aterridor. Els primers dies, sense més aigua que la de la mar...sense sostre ni aliments. Al pais veí s'havien oblidat que el Govern de la República Espanyola havia avançat el pagament que garantia l'acollida "en condicions" del "refugiats". Les baixes es produien amb freda regularitat...Pobre papa, quan poc es va fer comprendre, tan sols es va conformar en recluïr-se al seu silenci i treballar per pujar-nos als fills.

A vegades, des dels meus pocs anys, tenia la sensació de que entre nosaltres, ell i jo, hi havia algún indici de complicitat...però no ens va bastar, i la dolorosa incomunicació ens va guanyar la partida. Jo que vaig ser l'última de la família que hi va veure amb vida...ni tan sols recorde cap gest de comiat, cap indici, cap resposta a la meua espectació, al meu silenci respectuós. Sé que em vaig enganyar amb ell, que li vaig donar recolzament a un dels seus últims plantejaments, o al últim, estar a soles al seu reducte. Ara que jo també experimente la necessitat física de la soledat, hi comprenc, i amb més motiu per les circumstàncies personals que li tocà viure. Llavors vaig pensar que un aillament tan intens podia perjudicar-li massa. En aquells moments no tenia la maduresa que calia; un altre error, "papa, perdona'm, per totes les coses bones que vaig fer per tu. Et promet que si tinguessem un altra vida, la teua Marilus no et deixaria morir tot sol, sinó que em gitaria al teu costat, com quan de menuda fèiem la sesta. Tu t'adormies de "seguideta" . Te'n recordes? i jo, quan em fartava d'avorrir-me, també acabava per dormir-me al teu costat.

Doncs així estaria molt "apropet" a tu i t'agafaria la mà i et diria: "papa, jo et vull molt, i estaré sempre al teu costat, i et cuidaré quan sigues vellet, i jugaràs i li faràs bromes als meus fills i sempre tindràs companyia. tu no et preocupes que solet no seràs mai ..." i et diria coses que et tranquil·litzaren i et mostrassen quan, quantíssim t'havíem estimat i t'estimàvem les teues filles. Ai, papa, si m'haguessen dit que et trobaves tan malatet allà, a la Residència, que necessitaves companyia ...Tu creus que t'hagués abandonat? O pot ser aquell temps jo tenia el cor massa endurit de tant de sofriment. No ho sé... Papa, tu perdona'm per no haver estat al teu costat, per haver-te mort a soles. Tan sols tu sabies que et quedava poca vida; potser per això, l'última vegada, un parell de dies abans, que ens van veure em vás demanar que et rentés el cap i els peus i ho vaig fer amb tant de gust com sempre que em demanaves alguna cosa.

Recorde que quan et vaig eixugar els peus i t'hi vaig refregar amb una crema, llavors vaig notar que se t'havien format unes punxetes de la mateixa pell, que se't clavaven a la carn. Em vaig dedar freda, perquè sé que això devia fer-te molt de mal, i ni tan sols t'havies queixat...o potser t'havies insenssibilitzat tant que açò no et molestava o potser sí, i et dolia però callaves. Vaig deixar-te ben asseat gitat al llit de la teua habitació, allà a l'infermeria de la Residència. Et vaig besar al front mentre tu, amb els ulls entornats, semblava que miraves un punt indefinit. No sé si em digueres adeu.

Una setmana després ens comunicaren de la Residència que havies faltat. La teua mort solitària em va torturar durant molt de temps, això, pare, era el que mai hagués sospitat, que no em diguesses res, però ara pense que també podies haver mort tranquil·lament mentre dormies...Tanmateix és clar que tu sabies que no ens veuríem més, jo sé que qualsevol al·lusió als sentiment t'emocionava i se t'omplien els ulls de llàgrimes...

Després, replegant les teues coses, van veure que ja no et quedaven diners. Tan sols els justets per a traslladar-te al teu poble, com tu volies, i per al soterrament, a més dels que duies a la butjaca del pantalò. Ferem tres parts...Moltes vegades havies dit: "...no importa morir-me, el que no vull és patir."

Ara sé que estás descansant de totes les matinades que et vas haver de "pegar", de tot el fret que vas passar al teu lloc de treball, en peu abans de caretjar el dia, de tot el cansament immens que vas portar de la guerra, essent encara tan jove i que mai més vas poder desfer-te'n. Ara jo sé que estàs bé, immers a eixe són tranquil, una llarga sesta d'eixes que dormies a diari perquè t'alçaves ben enjorn i et passaves el dia d'empeus, hivern i estiu, amb el teu davantal blanc, a vegades una mica ronyós, taralejant els tangos de Carlos Gardel que tant t'agradaven, a la tebiesa dolça de l'eternitat.

Cròniques Personals

Em trobe carregada de tensió. Hui per poc tinc un accident. Me'n he anat a posar una denuncia, s'ha de solucionar el tràfec dels volstants del col·legi. Quina fartera!. I no, no és que em disguste el treball, tot el contrari, enguany s'aprecia una millora en tots els sentits, alumnat, horari...en relació als cursos anteriors. De la gent passe cortesment...és així.

Aquest més he acabat de tornar-li a Esther el que li devia, la qual cosa vol dir que he de manejar amb prudència el pocs centims que em resten al compte. "Mardito parné!" No obstant això vaig aprent a administrar-me. Ara vivim millor, a més tranquil·litat. No obstant quan acabe de tornar el crèdit, a partir de gener de l'any vinent...serà molt millor. Ara els sindicats i l'administració negocien negocien l'augment en concepte de "Secundària" . Quina poca vergonya! som a la cua de les autonomies que tenen els mestres més malpagats de tot l'estat. Zaplana s'ha cobert de glòria. L'Escola Pública amb el cul a l'aire i els milions per la privada, gairebé per l'O.P.U.S., just d'on ha eixit tota aquesta gentola que ens governa? Per això es van perdre tantes vides? Per això tans sofriments, tant d'exili, tanta depuració?. Van aconseguir sens dubte la victòria dels mediocres, ni la classe treballadora es salva, són una fotocòpia dels interessos burgessos, pero sense religió, a la qual només recorren per als actes socials, batejos, bodes, comunions...és a dir, quan s'ha de bufar la xaramita! Quín fàstic!.

M'han ofert loteria de Nadal. La he refusat. Jo crec que la loteria ens toca cada dia que som capaços de sobreviure en aquesta selva. No, el meu pessimisme mai més m'enfonsarà a la despressió, mai més perquè gaudeix ensems d'algunes coses plaents...Amb tot, cal tenir valor per anar endavant cada dia.

Em sent el cor decompassat. Ara, des de que Elisa estudia pel matí, va al centre de la "Salut" i treballa dies alterns per la vesprada, tinc molta més féina. No em queixe mentre en senta capaç de fer-la. No obstant l'arritmia es força freqüent, cosa que no m'esglaia, crec que tinc assumida la idea de la mort.

Ara que torne a perdre pes ent sent millor físicament. Tornar a usar la meua roba és un plaer, em permet de sentir-me bé dins la meua pell. Però em resta tan poc temps per llegir, i no parlem d'escriure...Per la nit, si no he descansat una estona a mitjorn, em caic a trossos. I cada nit, mentre em prepare per dormir pense, " un dia menys de vida". No ho lamente més que per haver hagut de dedicar-hi la major part del temps a guanyar-me la vida professionalment i "a portar la casa". Tot plegat em sembla una vida molt limitada...Sí, vaig pujant als fills, que a més d'una obligació immensa ha estat i és una gran satisfacció! . Ambtot sent com si em manqués alguna cosa.–Això no por ser tot–. Encara que no em resten ni més temps ni més energies per més. El dia a dia és com el sèrum, gota a gota.

Al Lluís, l'amic i company l'han intervingut. Una operació de nou hores; a mi, que ja en duc algunes d'intervencions, em costa fer-me una idea. He d'escriure a la seua dona, la meua amiga Olga...He d'escriure cartes, articles, contes, novel·les...he de llegir llibres...he de tranquil·litzar-me, he de corregir, he d'escriure informes de conducta perquè se'ls passen per l'entrecuix...Quatre mil mestres reciclats hi som impatint l'Enssenyament de Secundària des de fa quatre cursos, sense un cèntim d'augment al sou. No és que necessitem més diners, el que passa és senzillament injust. Els tecnòcrates s'ha muntat una Reforma Educativa que han carregat sobre les prou castigades espatles dels mestres. Ells, els que ens governen, segueixen les directius del gran savi i admirat "caudillo", por la gracia de Dios. Toca! qué bé van aprendre la doctrina. Segur que uns pertanyen a l'Opus i d'altres estudiaren a l'Opus i els altres als col·legis majors de la Falange Espanyola Tradicionalista i de las J.O.N.S. (Juntas Ofensivas Nacionales Sindicalistas), es a dir els successors dels que provocaren la Guerra Civil.

Joan Pons i Marqués descriví el drama de l'exiliat a la seua obra "Brins a L'oratge"

" Hi ha els que se'n van i no tornen:

hi ha els que arriben i no hi són;

estrangers arreu del món,

que el seu pa, només, enfornen.

Hi ha els bons, aquells que s'enduen

quelcom tot arreu del món:

i els millors: aquells que ens deixen,

en partir, part del que són".

"Maestros valencianos bajo el franquismo" (13 novembre)

Cercar en aquest blog

Un esguard de mar blava

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El curioso caso de Benjamin Button