Crònique Personals
37
En
aquest viatge... calia visitar als meus familiars. La tia Patro i la
tia Inés, elles foren el suport inqüestionable de la nostra
infantesa als temps més difícils, quan a penes havia treball i les
vivendes de lloguer eren inhòspites, escalfades amb el brasser de
carbó sota la taula "camilla".
Ara
ja havien pujat als fills, i abans, a nosaltres els nebots als temps
més difícils, quan la feina escasejava i "a cada peça li
fhavien de fer un nus" durant aquella posguerra interminable. Em pregunte quina pau els portà el dictador –que elles tant
idolatraven–, la pau de la fam, del fret, de les necessitats sempre
insatisfetes... Però elles, catòliques convençudes, "pobres
però honrats" van haver de seguir endavant inscrits en un temps
d'ingrata memòria. Sense una queixa treballaven si havia treball, si
no esperaven...i resaven, anaven a misa i resaven, ens ensenyaven les
oracions als nebots abans de dormir, les maneres corrrectes a la
taula i els bons constums, ens corregien el vocabulari i ens
sustituïen la llengua materna pel castellà, tot amb la millor
intenció, sens dubte, de bona fe... Ens portaven a misa abans
d'eixir-nos les dents...Gràcies a elles i a la iaia, la nostra
infantesa fou menys penosa, és cert. Mentrestant els pares
s'asclaven a treballar perquè no ens faltés de res...a cap dels
quatre...
Vaig
passar unes hores amb ells, vaja trio!; no sé si tornaré a veure'ls
en vida, la tia Conxa, encarregada de cridar a l'ordre tots els
nebots tan prompte descarrilàvem, ara tan prima i rovellada, amb la
vista mig perduda semblava no restar-li l'alè. Aleshores vaig veure
que li queda poca vida...El cap... perduda la memòria, ara es
lamenta d'haver desfet el pis. Tot ho vam comentar; encara que amb
pis o sense no podia estar-s'hi a soles. No deuríem arribar a
aquests extems. A tot això em va regalar un davantal –que me'l
pense posar– i la tia Inès unes sabatilles "usades"
d'estar per casa. Ho vaig acceptar tot amb gratitut perquè sé que
és una mostra d'afecte. Com quan de menudes ens donaven pà torrat
amb oli, i compartien amb les seues nebodes el poc que tenien, encara
que a elles se'ls quedés curt el menjar. Quan de bé i quan de mal
ens han fet...i això és així, contradictori com la pròpia vida.
Entra tot a la mateixa partida, està tot barretjat, un profud
sentiment i una gran compassió, velles i malaltes, ara és quan es
mostren com són. Si més no Inés i Vicenç, sempre tan envanits de
la seua prosperitat, tan satisfets dels seus fills...
Van
parlar amb una sinceritat com mai no ho havien fet, sembla que en la
mesura que s'acosta "l'hora" anem desprenent-nos de la
superficialitat...Si sempre hagués estat així... Malgrat tot, hem
d'acceptar la nostra humanitat, la nostra por encoberta per les
màscares –persones– que la disimulem front al món per
mantenir-nos a cobert. Per què tenim tanta por de mostrar la nostra
realitat? l'actual o la passada; per què serà tan important
l'exhibició només d'allò possitiu? Quins buits hem d'omplir,
quines antiquíssimes carències ens obligen a dur la "màscara
"fins la mateixa vora de la tomba?.
I
perdre el cap, la memòria, la queixa injusta, el descontent, la
insatisfacció, tot aflora sense paliatius, van acabant-se les
comèdies, els silencis, les simulacions. No era real la felicitat ni
la satisfacció que mostraven en altre temps, és evident. Llàstima
que s'haja d'arribar al fons del sofriment i de la soledat, per
reconèixer-ho. Es honerós no ser feliç, el sofriment, el fracàç,
la malaltia, ...No. Només és humà, només humà. Tenim dret a
confessar que patim, que malgrat tot no estem contents, que el
sofriment és el nucli de la nostra existència, per què no?.
Ara
ja no ho sent així, però puc tornar a sentir-ho. I no aniré
exhibint el meu sofriment per tot, com un espectacle tan gratuït com
denigrant, servint de xifla a gent sense sentiments i sense
compassió. No no vull fer-ho. Però tampoc ho encobriré ni mai s'ho
negaré a les persones que estime i que sàbia que em comprenen.
Només sóc un ésser humà ple de contradiccions. No pense arribar
al darrer període de la meua vida, al qual la voluntat es debilita i
la realitat es mostra amb una crudesa colpidora. Ara bé, si
haguessem permés que els altres compartiren el nostre procés, si no
s'amagués com un fet indigne sinó que la decrepitut i la soledat
s'acceptés com un component més de la vida...L'estimada tia Conxa
sempre ha estat una persona d'extrems, abnegació, ordre, netedat,
modèstia... subsistien amb un cert grau de superbia, arrogància,
resentiment, amargor...por, no confessada, una i mil vegades...Si
saberem les causes ens seria més fàcil d'acceptar.
Es
trist contemplar la desfeta del temps a les persones que s'estimen
tant, només la història personal, gelosament oculta als altres,
justifiquen actituts tan incoherents. I per dissort no és un cas
aïllat, sinó que es va repetir a la persona del seu germà, el meu
pare.
Comentaris