dilluns, 21 de desembre de 2015




           Crònique Personals


37


En aquest viatge... calia visitar als meus familiars. La tia Patro i la tia Inés, elles foren el suport inqüestionable de la nostra infantesa als temps més difícils, quan a penes havia treball i les vivendes de lloguer eren inhòspites, escalfades amb el brasser de carbó sota la taula "camilla".

Ara ja havien pujat als fills, i abans, a nosaltres els nebots als temps més difícils, quan la feina escasejava i "a cada peça li fhavien de fer un nus" durant aquella posguerra interminable. Em pregunte quina pau els portà el dictador –que elles tant idolatraven–, la pau de la fam, del fret, de les necessitats sempre insatisfetes... Però elles, catòliques convençudes, "pobres però honrats" van haver de seguir endavant inscrits en un temps d'ingrata memòria. Sense una queixa treballaven si havia treball, si no esperaven...i resaven, anaven a misa i resaven, ens ensenyaven les oracions als nebots abans de dormir, les maneres corrrectes a la taula i els bons constums, ens corregien el vocabulari i ens sustituïen la llengua materna pel castellà, tot amb la millor intenció, sens dubte, de bona fe... Ens portaven a misa abans d'eixir-nos les dents...Gràcies a elles i a la iaia, la nostra infantesa fou menys penosa, és cert. Mentrestant els pares s'asclaven a treballar perquè no ens faltés de res...a cap dels quatre...

Vaig passar unes hores amb ells, vaja trio!; no sé si tornaré a veure'ls en vida, la tia Conxa, encarregada de cridar a l'ordre tots els nebots tan prompte descarrilàvem, ara tan prima i rovellada, amb la vista mig perduda semblava no restar-li l'alè. Aleshores vaig veure que li queda poca vida...El cap... perduda la memòria, ara es lamenta d'haver desfet el pis. Tot ho vam comentar; encara que amb pis o sense no podia estar-s'hi a soles. No deuríem arribar a aquests extems. A tot això em va regalar un davantal –que me'l pense posar– i la tia Inès unes sabatilles "usades" d'estar per casa. Ho vaig acceptar tot amb gratitut perquè sé que és una mostra d'afecte. Com quan de menudes ens donaven pà torrat amb oli, i compartien amb les seues nebodes el poc que tenien, encara que a elles se'ls quedés curt el menjar. Quan de bé i quan de mal ens han fet...i això és així, contradictori com la pròpia vida. Entra tot a la mateixa partida, està tot barretjat, un profud sentiment i una gran compassió, velles i malaltes, ara és quan es mostren com són. Si més no Inés i Vicenç, sempre tan envanits de la seua prosperitat, tan satisfets dels seus fills...

Van parlar amb una sinceritat com mai no ho havien fet, sembla que en la mesura que s'acosta "l'hora" anem desprenent-nos de la superficialitat...Si sempre hagués estat així... Malgrat tot, hem d'acceptar la nostra humanitat, la nostra por encoberta per les màscares –persones– que la disimulem front al món per mantenir-nos a cobert. Per què tenim tanta por de mostrar la nostra realitat? l'actual o la passada; per què serà tan important l'exhibició només d'allò possitiu? Quins buits hem d'omplir, quines antiquíssimes carències ens obligen a dur la "màscara "fins la mateixa vora de la tomba?.

I perdre el cap, la memòria, la queixa injusta, el descontent, la insatisfacció, tot aflora sense paliatius, van acabant-se les comèdies, els silencis, les simulacions. No era real la felicitat ni la satisfacció que mostraven en altre temps, és evident. Llàstima que s'haja d'arribar al fons del sofriment i de la soledat, per reconèixer-ho. Es honerós no ser feliç, el sofriment, el fracàç, la malaltia, ...No. Només és humà, només humà. Tenim dret a confessar que patim, que malgrat tot no estem contents, que el sofriment és el nucli de la nostra existència, per què no?.

Ara ja no ho sent així, però puc tornar a sentir-ho. I no aniré exhibint el meu sofriment per tot, com un espectacle tan gratuït com denigrant, servint de xifla a gent sense sentiments i sense compassió. No no vull fer-ho. Però tampoc ho encobriré ni mai s'ho negaré a les persones que estime i que sàbia que em comprenen. Només sóc un ésser humà ple de contradiccions. No pense arribar al darrer període de la meua vida, al qual la voluntat es debilita i la realitat es mostra amb una crudesa colpidora. Ara bé, si haguessem permés que els altres compartiren el nostre procés, si no s'amagués com un fet indigne sinó que la decrepitut i la soledat s'acceptés com un component més de la vida...L'estimada tia Conxa sempre ha estat una persona d'extrems, abnegació, ordre, netedat, modèstia... subsistien amb un cert grau de superbia, arrogància, resentiment, amargor...por, no confessada, una i mil vegades...Si saberem les causes ens seria més fàcil d'acceptar.

Es trist contemplar la desfeta del temps a les persones que s'estimen tant, només la història personal, gelosament oculta als altres, justifiquen actituts tan incoherents. I per dissort no és un cas aïllat, sinó que es va repetir a la persona del seu germà, el meu pare.






Publica un comentari a l'entrada