divendres, 25 de desembre de 2015





             Cròniques Personals


40


Ha tocat la Telma, que vindràn demà. Dinarem junts. Molt bé. De vegades encara em venen al cap alguns records...i sé que he de cancel·lar-los. "Les coses són com són", dèia sovint la gent gran per tancar una discussió o un possible dissentiment...Passar una estona junts és molt agradable després de tot.

El que passa és que jo sóc una dona lliure, un estrany espècimen, que no encaixe amb les conductes habituals de la gent. Tanmateix comprenc les coses, i potser per això no refuig el malestar que em produeixen certes situacions, perque sé que se'n passen prompte i torne a reequilibrar-me.

Amb tot aquest fet m'ha estat un fet penós per mi, no podia comprendre per què em produïren tanta confussió. I no és que feren servir estratègies especials, sinó que són les seues maneres habituals: "una de calç i una d'arena" (sòl dir ella) . Tota una filosofia que no comparteix, reconec que sóc un ésser primari. " Si m'estimes, no em faràs patir" "Si em fas patir i a més, innútilment, serà que no m'estimes..." Bó, em faré compte que no hi ha res, si més no, res del que pensava que hi havia entre nosaltres. Així estaré més tranquil·la, s'han acabat les obligacions, trobar un temps, fer un seguiment...que a la fi mai no hi fas bé, ni mai no en fas prou. És millor així.

Sí pogués tornar enrere ...fou com quan em vaig casar, no vaig veure la oportunitat de distanciar-me dels meus pares, tot i que ells també es mostraven ambivalents. No vaig se capaç de redissenyar noves relacions sense haver d'arribar al trencament. Em semblava una traició per la meua part; potser sóc un feix de prejudicis. Després d'haver eixir de casa als vint anys, per la porta gran del matrimoni, i assumir la nova i penosa realitat, a la qual havia de fer front; vaig restar penjada d'uns pares que, per contra van assumir el fet amb tota naturalitat.

També es cert que la vida que havia imaginat no tenia res a veure amb la que em va tocar a la "rifa". D'entrada s'imposava la necessitat de exercir la professió de mestra, bé fos de sustituta o d'interina. Necessitava treballar, atés que ara les responsabilitats eren cada vegada més exigents, els ingressos, escassos; les despeses i les exigències d'una vida independent em van descobrir un món complexe i difícil, farcit de responsabilitats, d'inseguretat econòmica i de la necessitat constant d'implementar nous esforços d'adaptació a la nova realitat que s'imposava; la vida de parella, la precarietat al treball, la dificultat de viure a una ciutat molt lluny de la família...l'inclemència d'un clima molt més fret, l'allunyament de les nostres respectives famílies...I, per arrodonir el quadre, vaig descobrir-me amb "estat de bona esperança".

Amb tot al llarg d'aquell procès vaig aprendre que és molt més significatiu el que ens uneix que allò que ens separa. Amb el temps, dels pares i de la familia tota, he tret en conclusió que la vida passa amb tot els seu seguici d'exits i fracassos, de frustracions i descobriments, d'il·lusions i desencís...

Semblen paraules amargues les meues, en vesprés de la seua visita. I potser ho són, però sé que l'amargor anirà esmunyint-se, que arribarà un moment en que me'n oblidaré. Eixe serà un dia esplèndit!. Espere viure per gaudir-lo.

Ara que ja em sent responsable de la meua vida m'adone que tot és més fàcil. No hagués passat res si aquesta decisió l'hagués pres uns anys abans. Com no passarà res ara. Un retret, una queixa..., no m'atabala, es pot parlar qualsevol tema. Ara sòc jo la que no vull averiguacions. No tinc ganes de donar explicacions ni de rebren, ara ja no m'interessen. Ens podem limitar a superficialitats. Ja he desistit. No sou interlocutors vàlits. Interessos divergents, gustos dispars, personalitats imcompatibles...Hem de fixar-nos en allò que ens uneix....Bò, no sols les relacions de parella són les que no duen sempre. Més aínes res dura sempre, res no és etern ni immutable, tot resta sormés a la llei del canvi constant. "Cambia, todo cambia, cambia, todo cambia," diu Mercedes Sosa en una bellíssima cançò, així doncs sóc jo la que m'equivocava. Volia els afectes fidels, sòlits, incondicionals...Llum, va aprenent.

"De traicions i de camuflatges", m'agrada aquest títol per una novel·la.




Publica un comentari a l'entrada