Cròniques Personals


             38



A mon pare, que no va viure tants anys, com va anar canviant-li poc a poc el caràcter i el seu aspecte físic...sempre a pitjor ...el pas del temps anava perfilant els trets de la runa, el que anava restant d'allò que va ser. Ell carregat amb la seua tristor i el seu silenci; sobrevivent d'una guerra injusta al bàndol dels perdedors...després de sobreviure al cap de concentració d'Argeles, on foren recluits els vençuts. Fam i amargor, set i silenci...a la vora de la mar Mediterrania a territori francés al mes de Març.

La platja s'estenia com una aspra llengua per perdre's a la llunyania. Res més. Els refugiats desemparats sota un cel inclement formaven una massa compacta, a baixes temperatures, un vent aterridor. Els primers dies, sense més aigua que la de la mar...sense sostre ni aliments. Al pais veí s'havien oblidat que el Govern de la República Espanyola havia avançat el pagament que garantia l'acollida "en condicions" del "refugiats". Les baixes es produien amb freda regularitat...Pobre papa, quan poc es va fer comprendre, tan sols es va conformar en recluïr-se al seu silenci i treballar per pujar-nos als fills.

A vegades, des dels meus pocs anys, tenia la sensació de que entre nosaltres, ell i jo, hi havia algún indici de complicitat...però no ens va bastar, i la dolorosa incomunicació ens va guanyar la partida. Jo que vaig ser l'última de la família que hi va veure amb vida...ni tan sols recorde cap gest de comiat, cap indici, cap resposta a la meua espectació, al meu silenci respectuós. Sé que em vaig enganyar amb ell, que li vaig donar recolzament a un dels seus últims plantejaments, o al últim, estar a soles al seu reducte. 

Ara que jo també experimente la necessitat física de la soledat, hi comprenc, i amb més motiu per les circumstàncies personals que li tocà viure. Llavors vaig pensar que un aillament tan intens podia perjudicar-li massa. En aquells moments no tenia la maduresa que calia; un altre error, "papa, perdona'm, per totes les coses bones que vaig fer per tu. Et promet que si tinguessem un altra vida, la teua Marilus no et deixaria morir tot sol, sinó que em gitaria al teu costat, com quan de menuda fèiem la sesta. Tu t'adormies de "seguideta" . Te'n recordes? i jo, quan em fartava d'avorrir-me, també acabava per dormir-me al teu costat.

Doncs així estaria molt "apropet" a tu i t'agafaria la mà i et diria: "papa, jo et vull molt, i estaré sempre al teu costat, i et cuidaré quan sigues vellet, i jugaràs i li faràs bromes als meus fills i sempre tindràs companyia. Tu no et preocupes que mai no seràs a soles ..." i et diria coses que et tranquil·litzaren i et mostrassen quan, quantíssim t'havíem estimat i t'estimàvem les teues filles. Ai, papa, si m'haguessen dit que et trobaves tan malatet allà, a la Residència, que necessitaves companyia ...Tu creus que no t'hagués estat al teu costat.? 

O pot ser aquell temps jo tenia el cor massa endurit de tant de sofriment. No ho sé... Papa, tu perdona'm per no haver estat al teu costat, per haver-te mort a soles. Tan sols tu sabies que et quedava poca vida; potser per això, l'última vegada, un parell de dies abans, que ens van veure em vás demanar que et rentés el cap i els peus i ho vaig fer amb tant de gust com sempre que em demanaves alguna cosa.

Recorde que quan et vaig eixugar els peus i t'hi vaig refregar amb una crema, llavors vaig notar que se t'havien format unes punxetes de la mateixa pell, que se't clavaven a la carn. Em vaig dedar freda, perquè sé que això devia fer-te molt de mal, i ni tan sols t'havies queixat...o potser t'havies insenssibilitzat tant que açò no et molestava o potser sí, i et dolia però callaves. Vaig deixar-te ben asseat gitat al llit de la teua habitació, allà a l'infermeria de la Residència. Et vaig besar al front mentre tu, amb els ulls entornats, semblava que miraves un punt indefinit. No sé si em digueres adeu.

Una setmana després ens comunicaren de la Residència que havies faltat. La teua mort solitària em va torturar durant molt de temps, això, pare, era el que mai hagués sospitat, que no em diguesses res, però ara pense que també podies haver mort tranquil·lament mentre dormies...Tanmateix és clar que tu sabies que no ens veuríem més, jo sé que qualsevol al·lusió als sentiment t'emocionava i se t'omplien els ulls de llàgrimes...
Després, replegant les teues coses, van veure que ja no et quedaven diners. Tan sols els justets per a traslladar-te al teu poble, com tu volies, i per al soterrament, a més dels que duies a la butjaca del pantalò. Ferem tres parts...Moltes vegades havies dit: "...no importa morir-me, el que no vull és patir."

Ara sé que estás descansant de totes les matinades que et vas haver de "pegar", de tot el fret que vas passar al teu lloc de treball, en peu abans de caretjar el dia, de tot el cansament immens que vas portar de la guerra, essent encara tan jove i que mai més vas poder desfer-te'n. Ara jo sé que estàs bé, immers a eixe són tranquil, una llarga sesta d'eixes que dormies a diari perquè t'alçaves ben enjorn i et passaves el dia d'empeus, hivern i estiu, amb el teu davantal blanc, a vegades una mica ronyós, taralejant els tangos de Carlos Gardel que tant t'agradaven, a la tebiesa dolça de l'eternitat.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies