Cròniques Personals
36
Ara,
primers de novembre, veuré de fer el viatge que em propose des de fa
temps. A més eixos dies deuen ser més tranquils. La gent haurà
tornat de celebrar la "La fi del mil·leni". Mentre, somie
en navegar...cap on? No importa massa, navegar sense esperar res,
sense por al després, sense res que justificar, sense passat, sense
lligams ni condicions...Navegar dintre el present. Seré capaç de
somiar encara?. No, ja no vull viure d'il·lusions...he de cercar la
línia base per a dibuixar-hi, amb colors de realitat, la meua
trajectòria. Mirar cara a cara la Vida i dir-li sense por :"ja
no m'enganyes, mala pècora!, poques coses espere ja de tú, però
t'estime i de segur que sabré eixir en bé de les teues
escomeses..."
La
bellesa d'una edat és difícil de descriure, si més no, si allò
que s'enten per bellesa entra en declivi, amb tot s'experimenta la
plenitut de l'autoconéixement, que es transmuta amb pau interior, i
es pot fer qualsevol cosa, o deixar de fer-la, o quedar ancorat a la
més absoluta inactivitat; llavors és com navegar per la mar benigna
de la Vida, després de deixar enrere les turmentes. L'ambient,
llavors, resta fresc i net i tu sabràs que portes el timó. Hi ha un
llampec de bellesa, com si després de totes les lluites i les
angoixes, de totes les falsetats...de tants i tants entrebancs i
temences, hagués eixit l'arc Iris, creuant de part a part des del
seu inici, tota l'aventura de la teua vida.
De
vegades necessite cridar tots els meus silencis, tota la meua ràbia,
plorar les penes i despullar-me de tota vanitat, perquè he comprés
que la desolació no ha de romandre per sempre, i sempre resta la
possibilitat de reconciliació amb la Vida, malgrat que a vegades
semble tan difícil.
Comentaris