diumenge, 20 de desembre de 2015





              Cròniques Personals


            36


Ara, primers de novembre, veuré de fer el viatge que em propose des de fa temps. A més eixos dies deuen ser més tranquils. La gent haurà tornat de celebrar la "La fi del mil·leni". Mentre, somie en navegar...cap on? No importa massa, navegar sense esperar res, sense por al després, sense res que justificar, sense passat, sense lligams ni condicions...Navegar dintre el present. Seré capaç de somiar encara?. No, ja no vull viure d'il·lusions...he de cercar la línia base per a dibuixar-hi, amb colors de realitat, la meua trajectòria. Mirar cara a cara la Vida i dir-li sense por :"ja no m'enganyes, mala pècora!, poques coses espere ja de tú, però t'estime i de segur que sabré eixir en bé de les teues escomeses..."

La bellesa d'una edat és difícil de descriure, si més no, si allò que s'enten per bellesa entra en declivi, amb tot s'experimenta la plenitut de l'autoconéixement, que es transmuta amb pau interior, i es pot fer qualsevol cosa, o deixar de fer-la, o quedar ancorat a la més absoluta inactivitat; llavors és com navegar per la mar benigna de la Vida, després de deixar enrere les turmentes. L'ambient, llavors, resta fresc i net i tu sabràs que portes el timó. Hi ha un llampec de bellesa, com si després de totes les lluites i les angoixes, de totes les falsetats...de tants i tants entrebancs i temences, hagués eixit l'arc Iris, creuant de part a part des del seu inici, tota l'aventura de la teua vida.

De vegades necessite cridar tots els meus silencis, tota la meua ràbia, plorar les penes i despullar-me de tota vanitat, perquè he comprés que la desolació no ha de romandre per sempre, i sempre resta la possibilitat de reconciliació amb la Vida, malgrat que a vegades semble tan difícil.








Publica un comentari a l'entrada