Cafe en gra
Cafè en gra |
La primavera del maig és una delícia si els llagrimons de tarda no descarreguen fins al capvespre i, si en tot cas ho fan, és com una inseminació d’orgasme curt i intens, com un alliberament secrecional de aquelles nuvolades inflades que dia rere dia creixen pel nord i s’aguanten tan com poden fins que les empeny cap amunt un ventet fresquet sense que hagin pogut festejar prou amb la terra ni arribar al seu clímax per mullar-la
Quan cauen solen ser uns xàfecs curts, que quan te’n adones i aixeques la persiana només veus el cos del delicte en forma de gotes gronxant les fulles de menta, tarongina, marduix, alfàbrega i julivert, que són espècies que
tinc plantades en un parell de testos protegits del sol massa directe per la barana d’obra del balcó.
Com que disposo de poc espai interior, però també tinc un balcó exterior, massa petit per dir-ne una terrassa i massa gran per ser només un balconet d’aquell de repenjar-hi braços amb el cul tocant a la porta, m’hi caben unes quantes jardineres allargassades com un camp de moresc en miniatura.
Primaveres i tardors, les dues estacions de l’any de les que gaudim a casa nostra, aquest lloc de la terra incomparablement equilibrat entre petitesa i grandesa, tenen en comú la transició. Una és la puixança i l’altre la decadència, com la infantesa i la vellesa, i si be la tardor te el contrast i la melangia dels colors suaus i la primavera només la monotonia del verd, em quedo amb totes dues. En edat tardoral, que és la meva, m’abelleix i m’anima més la companyia del verd-esclat. Penseu el que vulgueu.
|
Comentaris