dissabte, 1 de febrer de 2014

Diaris de ficció

                                                                                                       divendres, 30 d'agost 1995

Tres clases d'ànimes, tres plegaries:
Sóc un arc de violí en les teues mans , Senyor.
tanye'm, per a que no em podrixca.
No em tanyes massa forta, Senyor, que puc trencar-me.
Tanye'm fort, Senyor, què més té si em trenque.

                                                                                         Nikos Kazantzakis
                                                                                            Reporto to Greco



" Pero és preciso entender la unión de cada cosa y de cada parte del cuerpo, así
como los diversos anillos de la cadena causa-efecto, a fin de estar presentes para nosotros mismos, para vivir el momento presente, el carpe diem. Cuanto más plena sea nuestra vida, menos temor tendremos a perderla. Ello se hace posible cuando la persona se ha vuelto responsable y dueña de su propia vida, y es consciente que nada ni nadie, desde el exterior, puede hacer algo realmente decisivo por uno mismo.

La vida nos pertenece sólo a nosotros, y ningún otro, por más cercano que esté, vive nuestra vida. Somos nosotros–y solamente nosotros– los que nacemos, vivimos, gozamos, sufrimos, morimos. Tu eres el señor de tu yo. Nadie puede purificar a otro, dijo Buda. Únicamente nosotros podemos hacer algo por nosotros mismos. El botón de la rosa está cerrado y nadie puede abrirlo si éste no se abre desde su interior, si no posees la energía necesaria que se libere des del centro hasta el exterior. A tal punto que hoy, generalmente, nuestras rosas, que crecen con un cultivo forzado, se marchitan en la gema sin llegar a abrirse. Del mismo modo ocurre con el hombre. Todos mueren, pocos viven la mayoría lleva la vida gris que ha elegido y que la sociedad y la moda les ha obligado a adoptar".

Aquestes paraules són del llibre de Renée Sybel, 'Gimnasia energetica', tot ell és un breu tractat de saviesa, aquest fragment, però, m'ha arribat d'una manera especial . Estar present per a nosaltres mateixos! quina cosa tan senzilla y tan difícil. Jo encara no ho he aconseguit del tot. És una revolució interior tan gran i tan profona que tan sols arribe a vegades. La meua ment assumix aquest conceptes però després, arribat el moment concret, se'm barretgen les antigues veus i formen un cor dissonant i inaudible. M'he equivoque amb tanta freqüència...

I armonitzar les meues pròpies contradiccions, quina tasca més laboriosa. Encara fume malgrat que sé que em perjudica, tot i això no vull deixar-ho. Però no em desanime, em sent viure cada més profundament i intensa, em sent canviant poc a poc, em sent inmersa en un canvi constant. Nous descobriments en forma de llibres o experiències sovint em porta la vida. Intente aprendre humilment. Llegeix i em prepare, no obstant no acabe de definir allò que vull fer. Sé que no veuré l'obra acabada, que és un ser i un fer constants per anar essent. Però també sé que aquest procés m'allunya en certa mesura dels altres i d'ensems m'acosta– els comprenc millor en quant que vaig comprenent-me millor a mi mateixa–.

Me'n adone que aquestes vacances han passat tan depressa que a penes he tingut temps de fer-me a la idea. D'ara mateix, en quinze dies de tornar a l'escola.




Publica un comentari a l'entrada