L'últim ocell
No soc aquí per historiar com poc a poc l'home s'oblidà de que era fill de la terra i de que només d'ella depèn la nostra supervivència, ensorrant inútils velles imatges, posant al seu lloc com únic símbol el progrés unit a la tecnologia, ferit en el seu orgull de descobridor científic, i atòmic, puix la química troba sol·lucions pràctiques i universals per a quasi tot... No obstant, el fum de les xemeneies metàl·liques anaven reduint lentament l'aire que respirem, la pobresa biològica dels nostres mars, el fet de tancar a un zoo, lluny del seu hàbitat natural, a molts animals per assegurar la seua supervivència.
No és fàcil exigir un aire més pur i unes aigües menys contaminades. En mans dels governants està el respecte i el futur de la diversitat ecològica i els canvis climàtics que comportaria si es veus alterada. Que els països industrials deturen amb mà dura la contaminació i deixen de ser uns depredadors en nom del progrés.
¿Qui serà capaç d'aturar el pas d'una civilització equivocada? ¿Quina força moral podrà suprimir les seus facetes calamitoses i destructives per a les futures generacions?
Potser el dia amb un nou inici es respecte l'últim ocell.
( Del Llibre DEL CRIT AL SILENCI on es recullen làmines comentades de l'autora des del 1974 fins al 1996. Hi trobem ironia, lament, protesta i un cert cinisme pessimista barrejat de cant testimonial d'un temps encara viu.)
http://www.bonnemaison-ccd.org/expoItinerants2.html
Comentaris