diumenge, 13 de març de 2016






                  Cròniques Personals original de Llum Sánchez



70


­"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios!..." __cantussejava Irene, mentre revisava els treballs dels alumnes.__

Acabava de sornar el telèfon. L'agafà contrariada per la interrupció.__Ostres! una alumna del "meu curs", de fa un fum d'anys.! Que volen reunir-se tot el grup de vuité i comptem amb mi per sopar juntes!. Són un tall de boges.__

De sobte li vingueren al cap les seues cares com si les tingué al davant...aquell ambient, les excursions que feren amb ella; les seues fotos que encara conservava...i que de tant en tant es quedava corpresa mirant-se-les i pensant "Deu meu, si ja seràn unes donasses...i uns fadrins; la meua bogeria de joventut, vint-i-sis anys, sembla que fou ahir.

"Aquestes coses em reconcilien amb l'Humanitat. Quí és cap a pensar que encara se'n recorden de mí. Ara, que si jo fos Gala, no sé si seria capaç de seguir...Les seues xiquetes... i alguns xiquets!. Tota una vida...cóm els ho podria agraïr?. Encara que no arribés a celebrar-se, la intenció, eixe record afectuós que els ha engegat...Malgrat les meues falles, tan grans i tant freqüets. Ara que tan sols em resta uns anys per retirar-me...Llavors començava amb tanta il·lusió!. (ara que m'he ficat les ulleres d'aprop em veig més bé.)__pensà Irene.

Moltes vegades havia tornat el seu pensament, els seus records a aquells dies estretament compartits...amb companys, companyes i alumnat. Mestrestant llavors va ser quan va haver de viure la tragèdia més gran de la seua vida, la mort de sa mare.

El col·legi nou, pintat de verd...tot un somni; el fred que féia en aquells corredors del nou col·legi recent estrenat, oberts a l'intempèrie, sense cap finestra. Ells, sis anys, jo, aprenent de tot, quán poc sabia. Ara no sé molt més. També en aquell col·lectiu hi havia gent molt penosa. Jo, però, em partia el pit per les meus xiquetes i quixets. Finalment vaig haver de llençar la tovallola.No sé si perquè em vaig adonat que estava embarassada de la meua filla.

Una vegada a l'autobús, que ens duía d'excursió, Vichy amb la seua ingenuitat em preguntà: "Mestra, quines són les tres coses que més desitges fer a la vida"? Jo li vaig respondre, no sé amb quin ordre:

__Ensenyar amb la nostra llengua,
__Tindre una filla,
__ Viatjar i escriure.
(te'n recordes Vichy?)

Fa tants anys...Aleshores ja sabia jo exactament allò que volia. Tan sols em mancava escriure per a que els meus tres grans desitjos s'haguessen acomplert. I, per sort, bambé ha arribat.

Són molts els records que deixen els anys de convivència, encara que a determinats alumnes se'ls pren més afecte, perquè són més propers, et miren als ulls amb els seus tan nets, tan nets...que només els pots respondre'ls amb el cor a la mà. Tot i que el alumnes són com els fills a tots se'ls estima per això acabes acceptant-los com són.

Tants i tant records acudeixen a la memòria d'Irene que encar detecta l'olor de les aules, la cridoria del pati a l'hora de l'esplai, les llàgrimes rodolant-los per la cara polsegosa de tan de jugar...Són tant i tants records com per emplenar una i més vides que tinguessem, i mai no es cansarien evocar-los.

Van prendre la comunió, com aleshores era d'estricta observància; fruit del moment i de les creences ancestrals mai no quëstionades...els vaig regalar a cadascú un mocadoret brodat amb el seu nom.





Cròniques Personals


71


Sóc feliç ací, vora el foc de la llar, escoltant música a estones, d'altres escrivint, llegínt, contemplant el paisatge a través de l'ampli finetral de la sala d'estar; aquella era una vida apacible. Havia retrobat el petit plaer de gronxar-se al balancí, tan còmode... Irene va recordar que quan es casà se'n comparen un de fusta color avellana, i d'estructura baixa i confortable, on tantes vegades havia adormit als seus fills.

"Qué prompte passa el temps ací.. Demà hauré de tornar a la "civilització". Aquest lloc és el cel. Ahir, un dia d'ensomni, el cel blavíssim, l'aire transparent, les muntanyes blavenques, desdibuixades per la llunyania... Quan siga gran viatjaré amb un bagul com el de la Piquer i un balancí com aquest. Allà on em trobe a gust, em quedaré una temporada, llogaré una casa o un apartament, estudi o xalet...Jo mateix compraré i em guisaré. Llavors em dedicaria a conéixer el veïnat i assajar de fer vida social.

Passat un temps prudencial, no massa per no avorir-me, ni massa curt com si fos "el jueu errant", seguiria viatge amb una bossa de mà i una ombrella, com la Mari Popins. A la bossa tan sols un pijama i una muda, només el que cal fins que trobe aloixament. Quan sabia on aniré a rauré, em faré enviar la resta. Cada vegada ho veig més clar i més senzill. Lluny d'acovardir-me vaig fent-me més i millor a la idea de pràcticar la vida nòmada i se'm clarifiquen les qüestions de detall.

El cotxe es troba al taller, xapa i pintura. Era fet una desidia, encara que cada vegada tinc menys ganes de fer-lo servir. Potser no en necessite d'altre, les coses esclavitzen; quan menys coses tens, més tranquil va una per la vida, l'energia es concentra i es viu més i millor; i fins i tot els petits plaers es tornen exquisits

En llogar una vivenda veuré que tinga una llar. De menuda a casa en teníem. El pare, quan a l'hivern tornava inert de la feina, encenia un bon foc i la vida llavors prenia un altre color. Ell parava les mans per escalfar-se, mirava les flames i li canviava la cara grisa que duia del fret. Els hiverns de la meua infantesa van transcorrer vora la llar per escalfar-nos, i la mare a l'hivern hi féia el sopar.

Demà hauré de tornar a casa, tant de bò si pels Nadals i per Pasqües em pogués tornar a vindre uns dies. No he tingut temps d'eixir a passetjar, a
conéixer els voltants, pujar a l'ermita, replegar llenya...Qué prompte se'n han passat els dies, quins moments tants plens sembla que no han estat de vint-i-quatre hores com els altres. Jo no imaginava que la maduresa podia ser així d'esplèndida. Crec que he fet una bona elecció. Diguem que a partir de cert moment les meues decisions han estat més encertades.

No en vull fer caps de corda lamentant errors passats. Deixe'm-t'ho estar. Res no és perfecte, falles i encerts formen un teixit indestriablement humà, segons correspon a la propia naturalesa. Prou. M'he passat la vida magnificant els errors, això no interessa, ara conec una vida millor. Com que he esdevingut una persona pacient i tolerant, espere dels meus un tracte igualitari; la resta no compta.







Cróniques personals


72


Quantes coses en tan poc temps!. No sé per on començar...L'acte de "Recordem l'escola", que les exalumnes decidiren celebrar, es realitzà per fí...Tornar a veure "les meues xiquetes"... Ens coneguerem quan es preparaven per fer la Comunió, i les vaig dur al llarg de sis cursos després.__compte la meua vida amb cursos...no havia caigut fins ara__.

No aconseguia recordarme'n de Mª Encarna Serrano, pobreta meua, es quedaria de pedra!. Vaig estar fent memòria durant uns dies, i per fí ho vaig aconseguir. Potser no podia recordar-la perquè apenes es féia notar, era tímida com un conill, o massa discreta i crec recordar que no solia venir-se'n a les excursions.

Volien unes paraules de comiat...Però això era impossible... haguessem acabat totes plorant a llàgima viva...jo la primera, això que a mi em costa manifestar les emocions..., amb un nus a la gola, em vaig limitar, a passar-los un quadern d'un paper especial i demanar que em deixarem l'adreça , o el telèfon, o bé algunes paraules...Després vaig comprovar que va ser una bona ocurrència...

"Mestra, gràcies per moltes coses, per parlar en valencià, per ensenyar-nos a fer teatre, per dur-nos d'excursió...i per escridassar-nos quan et treien de polleguera. Vichy."

"Mestra, he deprés molt amb tu, i ara m'agrada venir al col·legi, fer els deures...però el que més, dibuixar. Aquesta ets tu quan t'enutges i ens escridasses, per això tens la boca tan gran...

"Mestra, a mi vindre al col·legi no m'agrava gens, però no t'ho volia dir...Ara, després de tots aquests anys amb tu i amb les companyes, em dona molta pena que s'acabe, i no sé si vull anar a institut...T'estime, molt! . Mª Josep

"Sóc Laura, quan et vaig conéixer tan ruca, em donaves por...,mestra. Després ja no, ara no vull que s'acabe l'escola, no vull anar a institut ni res... jo em vull quedar ací!!!!"

Quan vaig acabar de llegir els darrers missatges em vaig treure el mocador...i les ulleres...mai no hagués pensat que això fos així...tant de quefer que em donaren, tant que algunes em feren rabiar...i, ara, tant que em dolia deixar-les...

Amb tot, acabarem fent-nos fotos, a l'aula, al pati, a l'entrada de centre...fotos gamberres, informals, provocadores; riures i fins i tot algunes llàgrimes. Llavors no sabia com anava a afectar-me deixar enrere aquest primer intent d'exercir la professió, la que el meu oncle, Don Andrés Silvent, Andreu, per nosaltres, li havia suggerir a ma mare. Ara m'adone de quanta saviesa aconseguida amb paciència, amb temps, amb l'exercici continuat de la professió al llarg de tota una vida, havia guiat els seus consells. __"Lluïsa, les xiques han d'estudiar..."__ I ella, que sí, Andreu, que sí, que el Toni i jo farem tot que que pugam...no pateixques, home, no pateixques...






Cróniques Personals original de Llum Sánchez


73


Jo he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl ocorrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut, aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt vulnerable, i ho sóc.

Em sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir experimentant rancunia, i perdone.

Sí, ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell segueix apareixent nit rerea nit...l'odie, no em sent capaç de perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua autoestima, quin sacrifici tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests termes gotegen condescedència.

Necessite oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig aconsegint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que podria haver estimat fins al darrer moment de la meua història, de no haver sigut tan covarda.

Massa jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una eruga.

Em sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la Dr. Teresa Buades, em conéix ben bé i m'inspira la suficient confiança per pensar que pot ajudar-me.










Publica un comentari a l'entrada