dimecres, 16 de març de 2016






                  Cróniques Personals original de Llum Sánchez
73

Jo he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl ocòrrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut, aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt vulnerable, i ho sóc.

Em sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir experimentant rancunia, i perdone.

Sí, ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell segueix apareixent nit rere nit...l'odie, no em sent capaç de perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua autoestima, quin sacrifíci tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests termes gotegen condescedència.

Necessite oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig aconseguint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que podria haver estimar fins al darrer moment de la meua història, de no haver sigut tan covarda.

Massa jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una eruga.

Em sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la Dr. Teresa Buades, em conèix ben bé i m'inspira la suficient confiança per pensar que pot ajudar-me.






Cróniques personals original de Llum Sánchez


74

Aquell dissabte al dematí Irene va agafar la borsa de mà i eixí de casa amb la intenció d'actualitzar l'interior del seu habitatge. Al llarg del temps que duia dedicada amb cos i ànima a la seua professió, no havia parat esment a la necessitat d'un lloc on es pogués sentir a "sa casa"; fidel a la seua idea de vida nòmade, li semblava un contrasentit pensar establir-se d'una manera més sòlida; sabia que en qualsevol moment podia sentir la necessitat d'alçar el vol com les oronetes; cosa que només consistía en gestionar el trasllat laboral a un altra localitat on haguessen vacants.

__He comprat algunes coses__li comentà a Gala mentre feien l'esplai__. Te'n recordes d'aquell balancí que et vaig comentar?...doncs n'he trobat un de molt semblant; ja el veuràs, és de sucre, fins i tot la fusta, de color mel, m'encisa...I una llàntia de ceràmica de Portaceli, que col·locaré al repeu del finestral. Les cortinetes d'organdí, han quedat molt fines, i damunt van les de fil, com les tradicionals a les cases valencianes, amb una vora brodada amb colors crús.

La boda de la Manela, requeria un capítol a banda. Quantes coses, qué bé s'ho passaren i qué malalteta es trobà a l'endemà.­ Alfret... potser ho comentaria en altre moment...

Començà amb la "trobada", un nova situació d'aprenentatge. Com més s'apren és ensenyant!. Els terapèutes de vegades mostraven actituts ambivalents, la qual cosa li creava malestar. Era evident que no es sentia gens còmoda, fins i tot va arribar a pensar si hauria estat una bona idea la del voluntariat. __alguns pares es mostren reticents, fins i tot manifesten certa desconfiança__ pensà__ no trobe cap indici de sinceritat amb les seues actituts, ni a les seus confessions. Nous rics, massa i massa prompte. L'arrogància no els permet reconéixer les seues falles. Ser pares és difícil, ser fills d'alguns pares també ho és.

Amb un petit grup d'apenes adolescent, que havien començat a acudir al taller de bioenergètica, Irene es trobava bé, podíen aprendre molt uns dels altres. Ferran, el "perdonavides", Josep Raimón era simpàtic...tanmateix no pensava concedir-los atenció individual de moment; abans havíen de quedar ben definides les competències de cadacú..., tant les del grup, les individuals i les seus pròpies. El cas era acceptar les seues condicions...que es podíen resumir en "fer i deixar fer", demanava una actitut receptiva i de col·laboració, atés que cadascú havía comptat amb l'obció d'integrar-se al grup a voluntat.














Cròniques Personals original de Llum Sánchez


75


He estat pensant__no massa, és clar__en Baltassar. Aquí, en aquest centre tinc ara mateix només dues persones, companys vàlits vull dir; a saber: Gala i Baltassar, això és molt més del que hagués pogut imaginar al passat recent.

Gala, és una persona excel·lent, no cap dir-ho, i extraordinària professional. Tan prompte la vaig conèixer em va donar la mida, però ella no necessita per res una amiga. Mare de dues filles, excel·lent situació socio-econòmica...ha tocat el trespol, o si més no, el sòstre. Amb tot, des del meu punt de mira li trobe una vena "càndida", encara que això no són més que simples especulacions meues, i per tant susceptibles d'error.

Supose que pensa que ja no hi ha lloc per a més relacions a la seua vida. Relacions d'amistat, de companyonia...També és cert que té a son pare vellet i malalt, encara que no és filla única, també té una germana. Bó, en poques paraules, la nostra incipient amistat sembla que ha entrat en punt mort; no es pot avançar més en aquesta persona. Prou. Potser a mi tampoc m'interessa; intueix que és una dona massa integrada, per dir-ho d'alguna manera, no és capaç de desmarcar-se amb res; segurament no experimenta cap necessitat. Amb tot a mi m'agrada pensar que la tinc aprop meu. Les nostres converses han estat escasses però substancioses, i a més m'han ajudat a prendre decisions. Vull dir que és una dona oberta i amb grans valors, i amb tot, acomodada...No es que plantege molts qüestionaments de cap tipus. Tant de bò si no fos cert.

L'altre nou company vàlit és Baltassar. Em va semblar una mica "fava", només conéixer-nos. Un dia em vaig adonar que sabia d'informàtica, i com que necessitava que algú em passés el projecte per a ENCONTRE, vaig i s'ho demane a ell. M'ajuda i parlem un poc; el trobe simpàtic i a més comprobe que no es "fava".

A partir d'aquest moment tinc una idea que em roda pel cap, la de tenir-lo com secretari. Sí, fins i tot a mi em passen aquestes coses. L'única relació que m'agradaria mantenir amb un home amb condicions, seria aquesta. Deuria ser retirat, així atés que no podria oferir-li un sou, si que hauria de ser una quantitat simbòlica; això sí, previ període d'adaptació i mutua conéixença, ambdós podríem prendre en consideració la idea de compartir aloixament i manutenció, que sempre resulta més econòmic. Encara que pense, sobretot, amb els viatges, és a dir a la meua manera de viure, la que jo desitge pel dia de demà.

Suposem que per ell resulte avorrida i manca d'estímuls. En tornar del viatge tindria llibertat per remprendre la seua pròpia vida. Família, relacions...(Crec que és fadrí i que viu amb dos germans fadrins també.)

Doncs bé, la persona idònia sens dubte seria Baltassar. Encara el conec superficialment, em fa pensar que ho seria perquè li trobe posat de persona senzilla però intel·ligent; simpàtic, però discret; afectuós, no embafós i, sobretot, un company, un amic.

No obstant això, atès el meu atípic cop d'ull en aquestes qüestions, més val que no faça més càbales i que m'atenga rigorosament a la realitat. Amb tot crec que li sóc propera, encara que ell es manté distant; jo també, i en pau i jugant.

Es més que provable que em manque tanta informació com seria necessari per fer-me una idea més exacta de la seua persona i de la seua personalitat. Es més que segur que tinga la seua parella, i tot. En eixe cas l'avantatge sols rau en que ell representaria el tipus de persona que necessite, i a qui jo també pogués fer-li falta. De tal manera que ja no seria un projecte__bogeria, palla mental o demència senil... __posem per cas, sinó que tindria cos, nom, característiques...

A cop d'ull sembla una cosa molt difícil, un nou tipus de relació, que no es dóna enlloc, o bé es dóna en casos comptats. Exempta d'obligacions, d'exigències mútues...i tal, tal... Basada únicament amb un acord revisable periòdicament i molt, molt obert.

Clar que una relació en aquests termes exigeix una talla humana fora mida, molt més gran que les relacions oficialitzades. Es basaria en la mútua lleialtat i per això en una comunicació fluïda i un respecte mutu fora mida d'un a l'altre.

Mancaria determinar amb més axactitut les obligacions__no m'agrada aquesta paraula__ ah, sí, les responsabilitats de cadascun.

M'alegre d'haver caigut en aquesta "agudesa". Es molt bona per determinades persones, totes no són del móntó, i ens marcaria una pauta de relació prou possitiva, crec jo. Dec de seguir madurant-la perquè només així podré obtíndre-la. Ho dic perquè tinc llegit que quan algú té dins el cap una idea ben clara d'allò que desitja és fàcil trobar-ho.

Quant costen de trobar les coses, o no es troben, o bé s'incòrre en una elecció fallida...Això passa quan un no ha reflexionat seriosament sobre allò que li convé. Aquesta paraula m'ha fet recordar la filosofia d'Espinoza. Hem d'anar detectant el que és bò, doncs, ens complementa i ens fa crèixer, el que ens convé amb el sentit més sà del terme.





Publica un comentari a l'entrada