Cróniques Personals original de Llum Sánchez
73
Jo
he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però
he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl
ocòrrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut,
aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs
indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més
espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt
vulnerable, i ho sóc.
Em
sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada
i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que
passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es
veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir
experimentant rancunia, i perdone.
Sí,
ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per
dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell
segueix apareixent nit rere nit...l'odie, no em sent capaç de
perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una
persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja
marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua
imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell
infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua
autoestima, quin sacrifíci tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui
diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests
termes gotegen condescedència.
Necessite
oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig
aconseguint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una
personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo
mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de
l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona
professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al
seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que
podria haver estimar fins al darrer moment de la meua història, de
no haver sigut tan covarda.
Massa
jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig
anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava
les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra
la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una
eruga.
Em
sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat
a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la
Dr. Teresa Buades, em conèix ben bé i m'inspira la suficient
confiança per pensar que pot ajudar-me.
Cróniques
personals original de Llum
Sánchez
74
Aquell
dissabte al dematí Irene va agafar la borsa de mà i eixí de casa
amb la intenció d'actualitzar l'interior del seu habitatge. Al llarg
del temps que duia dedicada amb cos i ànima a la seua professió, no
havia parat esment a la necessitat d'un lloc on es pogués sentir a
"sa casa"; fidel a la seua idea de vida nòmade, li
semblava un contrasentit pensar establir-se d'una manera més sòlida;
sabia que en qualsevol moment podia sentir la necessitat d'alçar el
vol com les oronetes; cosa que només consistía en gestionar el
trasllat laboral a un altra localitat on haguessen vacants.
__He
comprat algunes coses__li comentà a Gala mentre feien l'esplai__.
Te'n recordes d'aquell balancí que et vaig comentar?...doncs n'he
trobat un de molt semblant; ja el veuràs, és de sucre, fins i tot
la fusta, de color mel, m'encisa...I una llàntia de ceràmica de
Portaceli, que col·locaré al repeu del finestral. Les cortinetes
d'organdí, han quedat molt fines, i damunt van les de fil, com les
tradicionals a les cases valencianes, amb una vora brodada amb colors
crús.
La
boda de la Manela, requeria un capítol a banda. Quantes coses, qué
bé s'ho passaren i qué malalteta es trobà a l'endemà.
Alfret... potser ho comentaria en altre moment...
Començà
amb la "trobada", un nova situació d'aprenentatge. Com més
s'apren és ensenyant!. Els terapèutes de vegades mostraven actituts
ambivalents, la qual cosa li creava malestar. Era evident que no es
sentia gens còmoda, fins i tot va arribar a pensar si hauria estat
una bona idea la del voluntariat. __alguns pares es mostren
reticents, fins i tot manifesten certa desconfiança__ pensà__ no
trobe cap indici de sinceritat amb les seues actituts, ni a les seus
confessions. Nous rics, massa i massa prompte. L'arrogància no els
permet reconéixer les seues falles. Ser pares és difícil, ser
fills d'alguns pares també ho és.
Amb
un petit grup d'apenes adolescent, que havien començat a acudir al
taller de bioenergètica, Irene es trobava bé, podíen aprendre molt
uns dels altres. Ferran, el "perdonavides", Josep Raimón
era simpàtic...tanmateix no pensava concedir-los atenció individual
de moment; abans havíen de quedar ben definides les competències de
cadacú..., tant les del grup, les individuals i les seus pròpies.
El cas era acceptar les seues condicions...que es podíen resumir en
"fer i deixar fer", demanava una actitut receptiva i de
col·laboració, atés que cadascú havía comptat amb l'obció
d'integrar-se al grup a voluntat.
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
75
He
estat pensant__no massa, és clar__en Baltassar. Aquí, en aquest
centre tinc ara mateix només dues persones, companys vàlits vull
dir; a saber: Gala i Baltassar, això és molt més del que hagués
pogut imaginar al passat recent.
Gala,
és una persona excel·lent, no cap dir-ho, i extraordinària
professional. Tan prompte la vaig conèixer em va donar la mida, però
ella no necessita per res una amiga. Mare de dues filles, excel·lent
situació socio-econòmica...ha tocat el trespol, o si més no, el
sòstre. Amb tot, des del meu punt de mira li trobe una vena
"càndida", encara que això no són més que simples
especulacions meues, i per tant susceptibles d'error.
Supose
que pensa que ja no hi ha lloc per a més relacions a la seua vida.
Relacions d'amistat, de companyonia...També és cert que té a son
pare vellet i malalt, encara que no és filla única, també té una
germana. Bó, en poques paraules, la nostra incipient amistat sembla
que ha entrat en punt mort; no es pot avançar més en aquesta
persona. Prou. Potser a mi tampoc m'interessa; intueix que és una
dona massa integrada, per dir-ho d'alguna manera, no és capaç de
desmarcar-se amb res; segurament no experimenta cap necessitat. Amb
tot a mi m'agrada pensar que la tinc aprop meu. Les nostres
converses han estat escasses però substancioses, i a més m'han
ajudat a prendre decisions. Vull dir que és una dona oberta i amb
grans valors, i amb tot, acomodada...No es que plantege molts
qüestionaments de cap tipus. Tant de bò si no fos cert.
L'altre
nou company vàlit és Baltassar. Em va semblar una mica "fava",
només conéixer-nos. Un dia em vaig adonar que sabia d'informàtica,
i com que necessitava que algú em passés el projecte per a
ENCONTRE, vaig i s'ho demane a ell. M'ajuda i parlem un poc; el trobe
simpàtic i a més comprobe que no es "fava".
A
partir d'aquest moment tinc una idea que em roda pel cap, la de
tenir-lo com secretari. Sí, fins i tot a mi em passen aquestes
coses. L'única relació que m'agradaria mantenir amb un home amb
condicions, seria aquesta. Deuria ser retirat, així atés que no
podria oferir-li un sou, si que hauria de ser una quantitat simbòlica;
això sí, previ període d'adaptació i mutua conéixença, ambdós
podríem prendre en consideració la idea de compartir aloixament i
manutenció, que sempre resulta més econòmic. Encara que pense,
sobretot, amb els viatges, és a dir a la meua manera de viure, la que
jo desitge pel dia de demà.
Suposem
que per ell resulte avorrida i manca d'estímuls. En tornar del viatge
tindria llibertat per remprendre la seua pròpia vida. Família,
relacions...(Crec que és fadrí i que viu amb dos germans fadrins
també.)
Doncs
bé, la persona idònia sens dubte seria Baltassar. Encara el conec
superficialment, em fa pensar que ho seria perquè li trobe posat de
persona senzilla però intel·ligent; simpàtic, però discret;
afectuós, no embafós i, sobretot, un company, un amic.
No
obstant això, atès el meu atípic cop d'ull en aquestes qüestions,
més val que no faça més càbales i que m'atenga rigorosament a la
realitat. Amb tot crec que li sóc propera, encara que ell es manté
distant; jo també, i en pau i jugant.
Es
més que provable que em manque tanta informació com seria necessari
per fer-me una idea més exacta de la seua persona i de la seua
personalitat. Es més que segur que tinga la seua parella, i tot. En
eixe cas l'avantatge sols rau en que ell representaria el tipus de
persona que necessite, i a qui jo també pogués fer-li falta. De tal
manera que ja no seria un projecte__bogeria, palla mental o demència
senil... __posem per cas, sinó que tindria cos, nom,
característiques...
A
cop d'ull sembla una cosa molt difícil, un nou tipus de relació,
que no es dóna enlloc, o bé es dóna en casos comptats. Exempta
d'obligacions, d'exigències mútues...i tal, tal... Basada únicament
amb un acord revisable periòdicament i molt, molt obert.
Clar
que una relació en aquests termes exigeix una talla humana fora
mida, molt més gran que les relacions oficialitzades. Es basaria en
la mútua lleialtat i per això en una comunicació fluïda i un
respecte mutu fora mida d'un a l'altre.
Mancaria
determinar amb més axactitut les obligacions__no m'agrada aquesta
paraula__ ah, sí, les responsabilitats de cadascun.
M'alegre
d'haver caigut en aquesta "agudesa". Es molt bona per
determinades persones, totes no són del móntó, i ens marcaria una
pauta de relació prou possitiva, crec jo. Dec de seguir madurant-la
perquè només així podré obtíndre-la. Ho dic perquè tinc
llegit que quan algú té dins el cap una idea ben clara d'allò que
desitja és fàcil trobar-ho.
Quant
costen de trobar les coses, o no es troben, o bé s'incòrre en una
elecció fallida...Això passa quan un no ha reflexionat seriosament
sobre allò que li convé. Aquesta paraula m'ha fet recordar la
filosofia d'Espinoza. Hem d'anar detectant el que és bò, doncs, ens
complementa i ens fa crèixer, el que ens convé amb el sentit més sà
del terme.
Comentaris