dissabte, 19 de març de 2016






               


Cròniques Personals original de LLum Sánchez


55

No, si ja em trobe millor, només per haver escrit açò, que m'anava pesant endins com un lastre de plom. Ara em sent més lliure, més lleugera. He d'anar amollant amarres. Canviar, després de tota una vida, és com voler arribar a la lluna amb bicicleta. Per sort ara al nostre grup familiar ja som tots adults i, si més no, hem d'assumir la responsabilitat de la pròpia vida. Ningú pot salvar a l'altre. Aquesta idea de ser per als altres, és una idea histèrica...una falàcia. Cadascú és el que és i com és, i tan sols depen de si mateix romandre estàtic o evolucionar vers a formes de conducta més satisfactòries per sí mateix i pels altres.

En això poc o res poden les influències externes, doncs és un procès interior, si un s'ha treballat a sí mateix per desenvolupar-se en base als valors que el grup familiar, l'entorn, l'educació i la cultura l'hi ha proporcionat. Tanmateix parlem d'un procès tan complicat i tan íntim, que més val mantidre una actitut d'acceptació pel que fa a les figures d'autoritat, pares, germans grans, metges, mestres, amics de confiança...qué induïr uns canvis sense tenir molt clar cap on van a conduïr-nos. Així doncs, els canvis convé que siguen evolutius i que respecten la propia dinàmica del subjectes en procés d'educació.

Aquest camí és molt costós i compromés. Permetre, amb respecte i aceptació, que cadascú desenvolupe el pròpi projecte, el que duia la seua vida en estat pur, sense prejudicis ni interferències alienes, suposa una actitut profundament respectuosa; i en conseqüència una autèntica possibilitat de desenvolupar-se i creixer en armonia amb la pròpia naturalesa.

M'ha costat conéixer-me i acceptar-me, ha estat un camí plé de dificultats, farcit de paranys, de veus de sirena que et fan creure que qualsevol desig és pot fer realitat. Fals!. Això són il·lusions, la vida sol ser molt mirada a l'hora de regalar; gairebé sempre es queda curta en satisfacions, la qual cosa ens indueix a pensar que les dificultats van molt per davant de les gratificacions, de l'èxit. Que aquest no té res a veure amb la idea esteriotipada de fama i fortuna; els bens més desitjats a l'escala de les satisfaccions humanes per excel·lencia.

(Aquesta, estona és la pitjor del dia, apenes corre l'aire i l'ambient es troba recalfat)

Torne al meu llibre d'història, aquesta si que té coses que ensenyar-nos als que volem aprendre. Quantes característiques, que creia pròpies i exclusives, no són més que models col·lectius d'éssers humans, alguns antiquíssims, generals i generalitzats. La història ens dona la vertadera mida de nosaltres mateixos, una mida insignificant comparada amb el concepte i l'excelència que ens professem, fins al punt de lloar-nos dels nostres defectes. I quins ignorants!.












































Cròniques Personals original de LLum Sánchez


56

El temps és la porta que ens duu a la propera etapa. Mai no s'atura, es succeix a si mateix amb fidel regularitat. El temps i l'espai són les linies entre les quals es dibuixa la pròpia existència. Existència es denomina al període que sol durar la vida. Aquest conceptes són tan bàsics que de vegades se'ns obliden i d'altres no volem sentir-ne parlar, com si el fet de verbalitzar-los ens fes sentir més vulnerables als seus efectes.

En qualsevol cas no es pot ignorar "l'insoportable fluidesa del temps". O potser els resultats que es desprenen. Recorde que una de les amistats més estimades, Alòdia, tingués un impacte innegable dintre del mapa dels meus afectes, encar que a dia d'avui no puc justificar ben bé ni com, ni per què. Companya de professió, edats semblans... prompte conectàrem. Arribà a la meua vida quan encara creia amb el valor inqüestionable de l'amistat. Sí, d'acord, accepte que puc ser una idealista, o millor, que posseix la facultat de concedir massa apressa el xec en blanc de la meua amistat. Amb tot, després d'un període de prudent intercanvi d'informació personal, em va semblar que anava sorgint cert nivell d'identificació entre nosaltres.

Potser calia anar a pams i elaborar més pacienment el sentiment d'amistat . Tanmateix, la necessitat ens fa contemplar bells paisatges interiors on només hi ha un decorat d'escàs valor artístic. L'Alòdia va mostrar-se transparent pel que fa als afectes, rigorosament íntegra pel que fa a la conducta, exuberant en l'expressió dels sentiments...amb aquestes característiques, quí no hagués dit que era una perla cultivada?.

Més, ai!, el temps...els temps com un bon mestre, s'encarrega de col·locarnos a cadascú al seu lloc, en adonar-nos que algunes persones no es mostren com són sinó com voldríen ser. Estranya habilitat perquè per això fins i tot, cal tenir talent. I no dic que ella no en tingués, sinó que amb paraules solia construir un món que fins i tot bategava com un cor. Llàstima que li donés tan poca consistència.

El tracte amb Alòdia em va fer retrobar el desig d'amistat. Cert que a les diverses etapes de la vida, algunes persones tenen la habilitat de restaurar un univers personal, amb el qual no gosàvem creure ben bé. Es per això, pense, que poden jugar un paper important pel que fa als sentiments, invocar el concepte d'amistat, posem per cas, parlar amb el cor a mà, fins i tot a hores d'ara, també commou a tal punt que podem arribar a creure que aquell lligam, aquelles afinitats comunes han consolidat uns llaços que poden durar tota la vida. Viure aquesta situació és molt gratificant, és una oportunitat de veure la vida i fins i tot de veure el món des d'un angle ignorat, i el millor, et fa l'efecte que un mateix té un lloc dintre el conjunt. Es a dir Alòdia per mi va ser com si desplegasse davant els meus ulls, un projecte integrador a diversos nivells, professional, de relacions d'amistat, interessos comuns... fins i tot podia constituïr una alternativa vàlida per la pràctica professional, atés que ella també tenia una manera especial d'entendre l'ofici d'ensenyants.

Sol ocòrrer que després d'haver guanyat per oposició un lloc de treball, quan ens instal·lem a la seguretat que dóna l'estabilitat laboral, just això es millor i pitjor d'aquesta professió nostra; per una banda has aconseguit la màxima aspiració, però per altra no es pot el·ludir la responsabilitat que implica la pràctica responsable al llarg del periòde de vida professional.



































Cròniques Personals originals de LLum Sánchez



57


M'agrada pensar on viatjaré a l'any que vé. Tinc certa prevenció a allunyar-me massa de casa. Però a què l'hi dic ma casa?. Jo no tinc casa pròpia, ni pense tindre'n. L'actual és on més temps he viscut de totes les que he habitat. Tanmateix quina és ma casa?. La casa d'un nòmade és on decideix romandre...sempre provisionalment.

Ara ma casa és aquest raconet amb el llençol blau-cel fent de cortina, amb aquest divà acoblat als meus gustos i també a la funcionalitat que requereix la llar d'una nòmade. El coixí de dormir i el modest aparell de música, que tantes estones de plaer i companyia em proporcionen. Ma casa, és la màrfega que estenc al terra per dormir...i tampoc és meua. Açò és ma casa.

M'agrada pensar on aniré quan arribe el moment...París, un petit estudi, una bicicleta...un projecte que m'atreu intensament, encara que potser el proper estiu hi siga a Girona; em vaig enamorar d'aquesta ciutat en veure les cases de colors vora el riu, a una imatge poderosa. La bellesa no demana grans construccions, ni paisatges exòtics...es pot trobar també a les coses senzilles, qüotidianes.

Quan em vaig proposar no romandre ací a estiu mai més, va ser tot un repte. Bò, ho he aconseguit. Sols que d'entrada, decebuda d'anteriors intents en solitari, vaig pensar com seria amb companyia. Pensava que el afectes podien sobreviure al temps i la distància. Pensava que si s'havia estimat i s'havia compartit no costaria massa tornar a prendre contacte, planejar noves incursions al món de la realitat...En això m'he enganyat. Els nòmades solem ser gent de pas .

En aquest moment i en aquesta cultura, on tant es valora la comoditat, on la indiferència ha substituït els afectes i la conveiència, els principis; qué ens resta per conservar? Tant se val, estar aquí, aprop de la gent que m'estime, o ser-hi a l'altra riva del món; si els afectes no són compartits, no paguen la pena. Si no pots recolzar el cap sobre el muscle d'un amic i dir-li, "...quant he sofert..." Si la sinceritat es suplanta amb xerrameca...no calen espais.

La Polinèsia seria un bon lloc per anar a raure; la Martinica, o les illes Maurici... que sé jo...Cada vegada em sent millor a soles, no sé per què, cribe més la companyia. El paisatge humà es torna cada vegada més àrid, més inhòspit perquè la gent anem perdent el gust per la comunicació; ja no s'escriuen cartes. Les noves tecnologies van desbancant els hàbits que ens ajudaven a relacionar-nos. La meua biografia inclou una amarga experiència en aquest sentit. Quan encara pensava que les persones podien canviar i coses del gènere. I és cert que podem canviar, tanmateix quasi sempre a pitjor.

Canviar tot allò que per fí vaig aconseguint, m'ha suposat un esforç tan intens, tan extenuant que comprenc que siguem pocs o gairebé ningú el que pare esment en intentar-ho. Tan fàcil que resulta acomodar-se front al televisor i mampredre "el mandurrio del poder", com déien els bons aficionat...

"No, Irene, no, les teus pretencions són exagerades. No pretendràs que algú, si més no, algú dels que conformen el teu paisatge social, t'acompanye amb la recerca...Tu reflexiones massa, ets massa crítica, no vols fer concessions al mal gust, a l'ordinariesa, a la manca de qualitat, a "l'adorable fantasmagonia regnant"...a tantes i tantes positures inversemblants... Prompte o d'hora has anat desfente'n, deslligant-te, llençant a la mar de l'ignorància els fardells innútils, els pessos morts, les convencions i els convencionalismes, les ortodòxies i les heterodoxies, els mites i els deus, coses divines i moltes humanes que no et deixaven avançar "lleugera d'equipatge" a dir del poeta; i tu, hala! no et conformes amb menys. Tot per comprovar que, després d'aquesta penosa i llarga operació, cada vegada ets més lliure, sí, tot i que et trobes més sola. I encara dius: "quan desitge una cosa no m'importa el preu, si puc pagar-lo." Sabent com saps que no parles de "peles"...



























Cròniques Personals originals de LLum Sánchez


58


Quan et mires a tu mateix fins i tot a les fotos, veus una dona solitària. "Camposolo" et déia la tia Amanda, amb el seu humor càustic. Sí, amb tot i això de vegades encara em plora el cor quan recorde cóm m'he sentit traïda per la deslleialtat de persones per mi, inqüestionables; tan segura em sentia dels seus afectes. Ara, després de superar el malestar que em va generar aquella situació, la vida torna a ser amable; tot i que de vegades recorde...amb quina crueltat se'm va tractar...Potser d'una manera més o menys conscient, també he estat capaç de autocrueltats i traidories, de segur. Cóm som de complicats els éssers humans!

Potser no haja pogut superar la prevenció que em causaven els altres. O si jo mateix he estat capaç d'infringir-me càstigs tan inhumans; què puc esperar dels altres?. O per equivocar-me i generar-me sofriments ja en baste jo soleta. Aquest raonaments són errònis, es pot pensar; sí, tot i que a la vida real són perfectaments coherents.

No, ja no em sent víctima d'un passat llefiscós que t'enganxa com una teranyina, amb el seus record paràssits que viuen a costa de la pròpia substància. Per això mateix, estime que ha arribat el dia de dir NO!!!. De no repetir antiques pautes. De vegades s'ha d'estar molt enlerta...és tan fàcil...una paraula, situació...t'amolla el resort i passes a ser eixa cosa despersonalitzada, que corria com un gos de circ a l'agüait d'una mirada, d'una carícia, d'una paraula...NO!!! no les vaig tindre quan les nacessitava, ara ja sóc massa gran, "una dona dreta i feta" ja no les tindré mai més. Així és.

Això vol dir, Irene, que has arribat a un estadi més avançat. Ara ja pot ser tu mateix, sense recansa, sense esperar premis ni càstigs, lloances ni censures, odis ni afectes, no perquè no puguen donar-se, és clar, sinó perquè ja no calen; arribat a aquest punt la indiferència es torna un vell i còmode impermeable... Ser per ser, con tu decideixes, és a dir la decisió rau en retrobar la teua primera natura, primària, inocent, espontània que et permet viure sense culpa.

Sembla que van encaixant les peces.







Cròniques personals original de LLum Sánchez



59


Excursió amb el Pep i la Conxa!. Quina mervalla de paisatges. He tornat cansada, sí, però plena d'enegia.Una bona sesta, i nova.

Persistix la calor. Són les 20 h., escolte "Clásicos Populares", mentre em prenc un gin-tònic. Te'n recordes...Irene? "Cómo en los viejos tiempos!" quan escrivia, bebia i fumava. Quasi no podia concebre el fet d'escriure sense fumar. Ara no ho faria ni de conya. Era un altra vida. Amb tot ara sembla ser més amable; encara que si pogués aconseguir canabis, per prendre'l amb marmelada o en coca (de llanda), etc. Fumar, no, mai més.

L'Elòdia em va perdre el "cedé" de Carassone, crec que mai més li ho perdonaré. Sort que tinc una altra cinta que em va gravar el meu Pasqual, però no és la seua. M'ha mort, això em passa per ser tan despresa de vegades, tan obsequiosa. No sé quan aprendré...ni tan sols me la demanaren. Aquesta no és igual, no ho és. Sembla que pateix una mena de fatalitat amb el Renato Carassone. Per mi representa la meua adolescència; quan a l'estiu tota la colla montàvem el pik-up ca Josepma i ballàvem. Ho vaig malbaratar, tot m'ho deixe perdre, tot...­ ­--Irene, paciència­, no et faces "l'ara-kiry" encara. (S'ha acabat la beguda i me'n he hagut de servit un altra. Bec massa de pressa)

Segueix sense ser capaç d'escriure, em trobe bloquejada. Sé, que si m'arrisqués, potser m'ho passaria molt bé, el cert és que no trobe el moment. Recorde que això ja em passà fa uns anys. Erem "al Camp", a la cambra, on tenia el meu "raconet"...la vella màquina d'escriure de l'avi...una taula vora la finestra per on de tant en tant contemplava el paisatge àrid de la contrada. Llavors per més que vulgués escriure no podia. Déu ser una disposició que es dóna o no a dintre nostre. Ara llegeix Maria Teresa León, quina dona tan esplèndida, activista política, escriptora, republicana, quina genialitat, quin poder creatiu. De vegades se m'entelenen els ulls llegint les seues "Memorias de la melancolía", llàstima que contragués la malaltia d'Alzeimer essent encara tan jove.

"Todos, todos somos lo que nos han hecho, lentamente, al correr de tantos años. Cuando estamos definitivamente seguros de ser nosotros. ¡nos morimos! Qué lección de humildad"

Cert que pertanyia a una elevada classe social..., a més el fet de ser la parella del poeta Rafael Alberti i la relació de companyonia i mutua col·laboració que existia entre ells, així com el moment històric que compartiren pel que fa a la defensa dels seus ideals políticsa l'lla de Mallorca, abans de emprendre la ruta de exili cap a L'Argentina; desenvolupa la seua trajectòria humana, artística...política; fou molt propici per nodrir una ferma vocació literària, tant com el moment històric que van haver de viure, en plena Guerra Civil...conformaren particularment la seua existència.

No tracte de buscar justificacions al meu aillament, a cadascú l'hi ha tocat un paper a la gran "comèdia humana". Hui, a la nostra època, aquesta que ens ha tocat viure, està dotada d'uns contravalors que no comparteix i la postura més honesta, és apartar-me, és clar.

Acabe d'escoltar aquella versió instrumental de Carassone, que escollirem per iniciar la moguda del "programa de radio en valencià" que ens van oferir a una emisora local. M'evoca records agredolços, tot i que la nostra proposta era treballar per la cultura i la llengua del país.

Tinc el magnetòfon del cotxe espatllat, m'agradria reparar-lo o canviar-lo. Escolte música de Nino Rota, no sona bé, clar, és una grabació del disc. I aquest, tampoc em porta bons records.

Em trobe bé, crec que el que més desitge en aquest moments és escriure. Sóc com un núvol de tormenta, carregat, negre i espés que no pot endevindre plutja, rajos, trons, rellampecs, centelles, ràbia, llàgimes, crits...crits...crits ofegats.















Cròniques Personals originals de Llum Sánchez


60

Fa una calor que espanta. Encara no sé per qué no he agafat el portant i me'n he tornat a casa. Sort que vaig millorant de la caiguda. Ahir vaig anar a visitar a Anna i Lluís; sembla que hi són al·lelats, no se'ls pot prendre res en compte, però hem d'acceptar-nos com sóm. Si no em troben a faltar és perquè tenen la vida molt plena, cosa que m'alegra. Pitjor seria el contrari. Ella sembla la tia Eulàlia, li manques ulls per mirar els seus fills i als seus nets; i paraules per ponderar-los.

Les nostres relacions amb el temps han anat canviant; desde la nostra coneixenxa,ja fa un grapat d'anys fis ara ha plogut molt. El que més sent és que anem perdent el sentit de l'humor. Recorde els primers anys d'amistat, amb quin goig compartien alegries i penes, abundància i escacesa...llibres, projectes, detalls...informació.

Demà soparem junts, xarrarem, riurem com vells amics, recordarem algún episodi més o menys divertit de la nostra vida professional, parlarem de la familia, fills i pares, dels projectes i dels viatges, mentre amb el pas del temps anirem desdibuixant-nos com les pintures i dibuixos dels nostres alumnes... això trobe a faltar, el que fòrem...la companyonia, la col·laboració, les converses...les nostres inquietuts professionals, cóm discutiem els canvis que es podien introduïr a l'Escola Pública... la moguda dels sindicats..."l'edicte de especialitzacions" ...
El temps una vegada més s'encarrega de canviar-nos, i de fet ens canvía, i sovint a tal punt que semblem antigues fotocòpies escolars en blanc i negre, ara d'un gris caspós. Impersonals.

La manera de viure ara, poc o res té en compte la nostra història recent i això, dins el col·lectiu d'ensenyants, té un pes específic que no es pot oviar. Sembla que ens entossudim en ignorar les circumstàncies que van abocar als nostres familiars a prendre el camí de l'exili uns, d'altres a resignar-se a reconstruïr un pais devastat per una guerra injusta. Sembla que sobre la dictadura franquista hem corregut un vel d'ignorància, quan sense el coneixement d'aquell període no podem de cap manera percebre el sentit de la història actual, de la nostra història com a poble o país...les circumstàncies que van viure els nostres avis i els nostres pares, quan bona part de la població va haver de prendre el camí de l'emigració per ajudar la família o de l'exili per eixir d'un pais arruïnat i amb migrades perspectives de canvi social i polític.

De vegades em fa l'efecte que un ámpli sector de la població ens prenem la vida com si fossem nous rics, encara que la realitat ens refleteix el contrari. Cert que amb el temps, si més no, vam passar d'un règim autoritari a un altre democràtic,
encara que aquests conceptes sempre resulten més afavorits sobre el paper que no a la vida diaria de la major part dels éssers humans que formem la ciutadania.








Cròniques Personals original de LLum Sánchez



Publica un comentari a l'entrada